L’amor i les paraules d’amor

La millor resposta a la pregunta “per què l’estimes?”, és “perquè parlem el mateix llenguatge”. L’amor es viu sempre amb un punt d’arbitrarietat inefable que ni demana ni ofereix raons, però l’espai que som capaços d’articular en paraules és l’únic en el qual podem distingir entre els amors estúpids, que n’hi ha, i els que fan sentit. En condicions normals, la por de caure en el clixé ens insta sàviament a no voler enraonar la nostra vivència amorosa per no espatllar-la amb tòpics insofribles. Però és igualment perillós caure en l’extrem contrari, allò del “no hi ha paraules per expressar el que sento”, i acabar equiparant l’estimació analfabeta amb el grau més elevat de romanticisme. La relació entre amor i llenguatge és estretíssima: allò que podem dir o escriure d’un amor, equival a allò que podem viure. Sabeu aquelles paraules ensucrades que compartiu amb la parella, moltes d’elles del tot inventades? Parlem-ne.

Ludwig Wittgenstein

La filosofia del llenguatge no acostuma a utilitzar l’amor ni el vocabulari particular dels enamorats. La tradició sempre ha plantejat el problema com un repte tècnic, fred i desinteressat: com ens ho fem per lligar una experiència a un conjunt de sons i grafies i fer que la resta de parlants entenguin a què coi ens estem referint? Normalment, concebem el llenguatge com una màquina d’imprimir etiquetes: primer hi ha una emoció, un pensament, o una vivència dins nostre, després li donem un nom i, finalment, ho comuniquem. Segons aquesta visió, el misteri començaria en el moment en què les paraules surten dels nostres llavis amb la missió d’arribar a la persona estimada, i la pregunta romànticolingüística per excel·lència seria sobre els límits d’aquest procés de designació: I si hem fet curt? I si el nostre sentiment, tan ric, desbordant i complex com és, ha quedat mutilat a l’hora de posar-lo en paraules?

Hi ha, però, una pregunta més interessant: i si no hi hagués amor sense paraules d’amor? Contra el paradigma “designatiu” del llenguatge, trobem una alternativa “constitutiva”, que diu que el nom fa la cosa. Segons aquesta manera de pensar, sense mots com ara “compromís”, “pecat”, o “delicadesa”, no existirien ni els compromisos, ni els pecats ni les delicadeses. Com sempre que hi ha aquestes discussions, tot plegat s’entén millor si parlem de nadons: quan una criatura es troba en l’estadi prelingüístic, el seu món interior és un magma de sensacions desordenades semblant al d’una bestiola, que amb prou feines serveix per distingir entre “m’agrada” i “no m’agrada”. Però, a mesura que l’infant aprèn a parlar, adquireix un vocabulari refinat que dona forma al caos. A poc a poc, el ventall comença a expandir-se en paral·lel amb el llenguatge i la criatura incorpora textures a la seva experiència: no és el mateix “no m’agrada” que, “ho odio”, o que “m’indigna”. Però el més important d’aquests matisos és que no els viuríem sense les paraules que els expressen, que actuen sobre la consciència com el cisell de l’esculptor sobre un bloc de marbre. Dir una emoció i sentir-la posa en marxa un procés de retroalimentació sense inici ni final on intervenen la nostra psicologia personal, les especificitats de la nostra llengua, la història de la nostra comunitat, i un llarg etcètera.

Llibres publicats fa poc, com ara The Language Animal, del cèlebre filòsof Charles Taylor, o The Fall of Language, d’Alexander Stern, defensen aquesta manera d’entendre el llenguatge. Contra la tradició analítica que va de Locke a Davidson, però també amb la lingüística de Saussure, aquests autors mobilitzen una escola que anomenen “expressivista”, que té per herois, principalment, filòsofs alemanys: Herder o Humboldt en l’època romàntica, Benjamin o Wittgenstein al segle XX. L’assidu a la llibreria La Central del carrer Mallorca sabrà que, de tant en tant, a les lleixes hi apareixen volums en anglès o en francès sense traduir i que potser no es traduiran mai i, des de fa mesos, servidor ha seguit la pista a aquest corrent alternatiu de la filosofia del llenguatge que fins ara només havia tingut defensors tècnics i abstrusos, i que per primer cop troba, en els llibres de Taylor i Stern, una exposició clara i divulgativa.

El cas és que vaig devorar els llibres però no va ser fins que vaig estar enamorat que els vaig entendre. Submergits com estem en el marc de l’etiquetatge lingüístic, pensem que l’univers existeix abans que el llenguatge i que les paraules amb què parlem de coses tan importants com els nostres amors són un exercici de traducció necessàriament empobrida. Però si revivim el que ens passa quan algú ens roba el cor, la inseparabilitat de la lletra i el sentiment es fa palesa. No hi ha cap moment de comunió entre dues persones comparable al que es produeix quan l’una i l’altra es posen d’acord en la paraula perfecta per expressar la realitat. Abans que un dels enamorats trobés el mot ideal, només hi havia un garbuix de pulsions. És només quan un dels dos hi posa nom, que un món que no existia abans de ser dit es conjura del no-res i tot es posa a lloc. La parella ha obrat un miracle de la creació privat. Quan dues persones que s’estimen parlen el mateix llenguatge, el seu amor no s’acaba mai: com un cabdell infinit en què tot està connectat amb tot, les paraules es donen un sentit nou les unes a les altres i omplen la vida d’un contingut que, sense elles, no existiria.