Vicenç Llorca. L’amor és una imatge

24.05.2019

Fidel al seu segell personal, sempre a la recerca del sentit de l’existència, també aquest darrer poemari de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) neix amarat del pregon anhel de transcendència de la veu poètica, que es manifesta entorn de temes de gran riquesa metafòrica universal: l’amor, la llum/la bellesa i la vida com a viatge cap a Ítaca.

Vicenç Llorca. | © Ivan Giménez Costa

Llorca, bon coneixedor del cinema modern sorgit després de la Segona Guerra Mundial al qual va dedicar la seva tesi doctoral amb el títol Sota el signe de l’Odissea: el ‘viaggio in Italia’ del cinema modern: de Rossellini a ‘El menyspreu’, treballa ara la temàtica en registre poètic. Si a la tesi es proposava “demostrar que un dels textos fundacionals de la literatura i l’imaginari cultural d’Occident, l’Odissea, constitueix també un dels eixos vertebradors del cinema modern”, podríem dir que el poemari constitueix, en un altre registre, l’evidència de la tesi, que l’autor segueix desgranant: “I ho és no tan sols per la seva adaptació cinematogràfica en la dècada dels cinquanta, sinó sobretot per com actua en la dècada següent com a signe, com a «logos» simbòlic des del qual s’estableix: 1. Un paradigma interpretatiu de la pròpia modernitat cinematogràfica. 2. Un focus que projecta la llum de noves formes artístiques i continguts que pretenen expressar els anhels i les preocupacions dels homes i les dones de la segona meitat del segle XX”.

Cos de poderosa llum és també un homenatge al gran cinema de la segona meitat del segle XX, del qual el poeta es considera deutor, com a manifestació artística hereva de l’Odissea, creadora d’exponents de bellesa als quals dedica la primera de les tres parts en què divideix el seu poemari: Viaggio in Italia. Cos de poderosa llum i Sempreviva constitueixen la segona i la tercera.

A Viaggio in Italia, que reprodueix el títol de la pel·lícula de Rossellini, cadascun dels vuit poemes que la composen (menys el darrer, que, com en les altres dues parts Llorca confegeix a base dels títols dels poemes precedents), va dedicat a una actriu o, més ben dit, al personatge que l’actriu interpreta en una determinada pel·lícula. Les dedicatòries així ho suggereixen en la seva formulació: Amb Monica Vitti a ‘L’avventura’, d’AntonioniAmb Anita Ekberg a ‘La dolce vita’ de Fellini… La força corprenedora de la imatge es revela en aquests poemes en què la veu poètica es dirigeix a la seva dea amb la devoció de l’amant més retut, que viu una altra vida al costat de la seva admirada en les escenes més emblemàtiques, on l’erotisme del film es fon amb l’escriptura dels versos: […] // I mentre el sol inunda / (dolçor inesperada en els dits balbs / d’aquest pescador d’aurores) / el traç de la meva grafia, / les mitges a les teves cames, / Monica, / em fan creure de nou en el món. // M’hi enamoro en un pla paral·lel // […] // cames que acarono, / veu que esdevé el cant / on aprenc a recordar / l’oblit de la joventut (Desperto amb tu a Noto). L’amor és la petjada transcendent de l’ésser humà, el sentiment humà que queda per a l’eternitat, més enllà de la vida i de la mort: […] // Cossos escàpols, / com havia de saber que esdevindríem, // tu i jo / la lava d’un volcà extingit, / la fotografia sobtada de dues mòmies / que van morir mentre s’estimaven. // […] // Qui m’havia de dir, / Ingrid, / que em portaries les deesses antigues, / que seríem amor etern / en una mort fugissera! (I afirmo l’amor entre cossos escàpols).

El tema amorós prossegueix a la segona part, la part central, que, com per subratllar que aquesta conforma l’eix del poemari, duu el títol que serà també el del llibre, Cos de poderosa llum. L’amor es fa palès com a gresol de l’harmonia, la raó de ser, és l’eix que estructura el cosmos de l’amant. Això suggereix l’encapçalament d’un poema Perquè perdre un amor és perdre l’univers, / t’he rescatat el cos en l’ombra del record, o bé: […] // I recorro els carrers inaugurant plaques als murs / amb el teu nom / per no perdre mai el meu full de bitàcola: / fora de l’amor no hi ha camí. / […] (Perquè fora de la música no sé on habitar, / he inventat una ciutat d’acords / on arreu vol dir tu), i amor esdevé sinònim de bellesa, de poesia i música: […] / I reconeixeré que tot es visiona / des dels teus ulls d’amant / present en l’absència; / que el que em nodreix / és la petita harmonia / de les coses / que semblen dispars. / La resta: aquest gran caos / fora del teu amor (Perquè el sol es dispersa / en els braços del dia, / he reconegut el món / a través dels teus ulls amants).

La tercera part, Sempreviva —la flor preferida de Dalí—, torna a fer protagonistes la imatge i la llum, ara afegint-hi la imatge pictòrica. En diversos apartats (El mar de la imatge, El somni de la imatge, El perfum de la imatge, El film de la imatge, El cos de la imatge, La paraula de la imatge), Llorca explora fins a quin punt la imatge (fílmica, poètica, pictòrica) determina la nostra vida fins al punt de confegir-la. La vida es construeix sobre la base de les imatges, aquestes són la pedra fundacional (En aquest moment, acabo de recollir totes les imatges que han passat per la meva vida, en forma de visió, somni o lectura, per crear-la) a partir de la qual el subjecte poètic entreveu la possibilitat de transcendència: I que la imatge de la poesia / sigui el vol que transporta / no cap a la mort, / sinó cap a l’eternitat que hem creat / […] (La paraula de la imatge).

I evocant fragments de textos d’autors universals, la veu poètica recorre Ezra Pound, James Joyce i T. S, Eliot i Alberto Moravia —aquest darrer a partir de la filmació de Jean Luc Godard de la novel·la d’aquell Il disprezzo— reinterpretant la seva invocació d’Ulisses i l’Odissea com a metàfores de l’Home universal: […] / Quan Homer escriu l’Odissea, / Parla’m, Musa, de l’home polytropon / capta en els autors que la canten / un home que pot ser tots els homes / en tots els temps. / […] (Ezra), […] / I deixaré en la novel·la aquest Ulisses naufragat / que ha de carregar el dolor del segle XX (James). […] / Ulisses és l’actitud filmada d’una arrel / que ens dona la imatge suficient / per resistir en la consciència, / per subsistir en el flux de l’univers. / I si trec l’erra final? / Llavors Homer significa / Home (Escolis).

Vicenç Llorca ha treballat diversos gèneres literaris: narrativa, poesia, novel·la, assaig. Podeu veure més informació sobre la seva obra aquí.