L’amor del públic per Cecilia Bartoli

28.10.2018

 

El passat 25 d’octubre, el cicle Palau 100 va viure una nit de gran èxit, exhaurides les localitats, amb l’audició en forma de concert, semi escenificada de La Cenerentola, de Rossini, on es va  fer evident l’amor que el públic de Barcelona sent per Cecilia Bartoli, des de la seva entrada l’escenari, les seves intervencions i finalment l’esclat final.

Cecilia Bartoli i David Alegret a 'La Cenerentola' de Rossini al Palau

Cecilia Bartoli i David Alegret a ‘La Cenerentola’ de Rossini al Palau

Hi ha gent que no recorda que la relació d’aquesta cantant italiana amb Barcelona va començar el març de 1991, quan encara no era coneguda, amb unes representacions de Il barbiere di Siviglia i allà vaig conèixer el seu tarannà comunicatiu per una entrevista amb ella per la revista amb la qual aleshores col·laborava. Des d’aquella visita, la seva carrera va anar creixent, impulsada per la seva discogràfica, però especialment per l’impacte de la seva tècnica, la facilitat per les agilitats i variacions, juntament amb una veu molt bella, treballant en teatres, com el de Zuric o com el propi Palau, més intimistes, que li van permetre desenvolupar les seves condicions vocals i treure tot el millor del seu art.

Gioacchino Rossini va crear La Cenerentola, la divuitena de les seves òperes, a petició de Pietro Cartoni, empresari del Teatro Valle de Roma. La partitura es fa palesa una evolució del llenguatge rossinià en el sentit que apropa els gèneres “buffo” i “seriós”, que aleshores havia alternat. En aquesta obra hi ha elements sentimentals, com són les àries d’Angelina i Ramiro, que preconitzen l’òpera romàntica, però també hi ha els fragments còmics on mantenen el sentit divertit, com són les intervencions de Don Magnifico i Dandini, o alguna altra escena de conjunt a un ritme trepidant.

La primera gran protagonista de la nit va ser Cecilia Bartoli, amb una veu de projecció cuidada, que li permet tenir un registre greu important i una gran facilitat per les agilitats. Després de tan llarga carrera la cantant administra les seves qualitats, que sobresurten en les àries i duos amb Ramiro, amb un fraseig espectacular, un treball escènic ple de detalls i una expressió que reflecteix en cada moment l’acció amb una gran subtilesa.

Abans de començar, la direcció artística va sortir a l’escenari, cosa sempre preocupa, ja que fa pensar amb malaltia d’algun cantant i així va ser, el tenor anunciat pel paper de Don Ramiro, Edgardo Rocha, s’havia posat malalt dos hores abans de la funció i seria substituït per David Alegret, tenor català, especialista en Rossini que s’havia incorporat moments abans de la funció. Alegret és un bon professional, amb un fraseig cuidat, molt musical i va superar les dificultats de l’obra. Es notava la seva tensió, sobretot en les escenes compartides, però la seva actuació va ser de qualitat.

L’altre gran triomfador de la nit va ser el baix-baríton aragonès Carlos Chausson que va fer un Don Magnifico espectacular, tant des de el punt de vista musical, on la veu sorgia amb densitat en tots els registres, l’expressió era d’una gran precisió, amb tots els detalls que marca el personatge i com actor era el vell rondinaire ple de situacions grotesques.

De la resta del repartiment Alessandro Corbelli va ser un Dandini amb bon fraseig, però amb alguna limitació als extrems de la tessitura, Rosa Bové i Martina Jankova van donar l’estil còmic, quasi ridícul, de les dos germanes i José Coca va fer un correcte Alidoro.

Les musiciens du Prince-Monaco és una orquestra amb instruments originals, aconseguint una versió molt cohesionada, i igualment el cor que va intervenir-hi. Van estar dirigits per Gianluca Capuano, en una interpretació molt cuidada, amb el so de l’època i amb contrastos, també va estar molt pendent dels cantants, malgrat els tenia a la seva esquena, especialment de David Alegret, que s’havia integrat en molt poc temps.