L’amor del Dimoni visita el Liceu

16.04.2018

El Liceu presenta una història d’amor sobrenatural: la d’un dimoni amb una princesa. Un clàssic de l’òpera russa, Demon, de Rubinstein, protagonitzat per un dels baixos més destacats del moment, Egils Siliņš, que canta en una producció espectacular de Dmitry Bertman. Es podrà sentir fins el dia 11 de maig al colisseu de la Rambla. Podeu escoltar el podcast d’Aina Vega, cap de la secció Castafiore, aquí. 

Demon, de Rubinstein, al Liceu

L’amor romàntic és present pràcticament en totes les òperes del dinou, però, en aquest cas, el Gran Teatre del Liceu ofereix una versió “endimoniada” d’aquesta passió tan mundana. Des del més profund de l’infern, i increpat pels éssers celestials, el Dimoni d’Anton Rubinstein lluitarà per l’amor de la princesa Tamara fins que aquesta no podrà suportar les tensions entre les forces sobrenaturals positives i negatives.

Demon és una òpera fosca, marcada per les tonalitats menors i els efectes musicals tenebristes. Rubinstein no busca el Bell, sinó l’essència del Mal. Només queda emmarcada de llums sonores la figura de Tamara i les noies, així com l’Àngel. Però a cada compàs ens recorda la presència del maligne que, tanmateix, és capaç de veure l’amor com a redempció. A Demon no hi ha lluita moral, simplement papers antagònics: l’àngel i el dimoni. L’únic que aporta color i una gamma de grisos a la trama és l’amor del Dimoni per Tamara. Tanmateix, és una obra efectista, que beu tant de la tradició germànica com l’eslava, especialment de les convencions orientalistes –o imperialistes- de Glinka.

Demon, en tres actes i sis escenes, està basada en una obra sacrílega de Mikhail Lermontov que es convertí en llibret en mans del mateix Rubinstein i Pavel Viskovatov. Fou estrenada al Teatre Marinski de Sant Petersburg el gener de 1875, tot i que fou escrita entre 1871 i 1874. Rubinstein invità diversos components del Grup dels Cinc, com César Cui, Modest Mussorgsky o Nikolai Rimsky-Korsakov, i aquesta òpera serà una font de gran inspiració per a la Khovanshchina de Mussorgsky i l’Eugene Oneguin de Txaikovsky, qui va ser l’alumne més destacat d’Anton Rubinstein, creador del conservatori de Sant Petersburg –el seu germà Nicolai va fundar el de Moscou. Gran virtuós del piano, es passejà per tota Europa oferint concerts i recitals al mateix temps que ho feia Franz Liszt.

L’obertura és grandiloqüent, ja que s’hi debaten les forces del Bé i del Mal que estaran presents durant tota l’obra. En el paisatge salvatge del Caucas –l’obra té lloc a Geòrgia-, el cor d’esperits infernals, els vents, les aigües, els arbres, les flors, les roques canten descrivint fenòmens meteorològics amb els quals interaccionen i s’expressen declamant. La Naturalesa pren vida, i els versos escriuen utilitzant la personificació. Seguidament s’afegeix el cor dels esperits infernals, i, juntament amb els celestials i els de la naturalesa, canten una música joiosa, en què clarament guanya l’esperit del Cel.

El Dimoni apareix i mostra tot el seu menyspreu per la vida mundana, maleeix el món i s’abandona al tedi. Una visió apocalíptica s’apodera de les seves paraules acompanyades de glissandi de l’orquestra. Fins que es fa present l’Àngel, que li diu: “No maleeixis i cedeix a l’amor”, oferint-li el perdó i la redempció. Però el Dimoni només vol “llibertat i passió”, i tracta amb desdeny el paradís. Canta contra l’amor, i l’Àngel li recorda que l’orgull no és antònim de l’amor, amb una música ascendent quan pronuncia les paraules “tot es renova per la força de l’amor”. Però el seu rival insisteix, irrompent amb tenebrositat: en la llibertat i el coneixement resideix el seu orgull, la seva força i el seu poder. L’Àngel conclou que del Dimoni només es pot esperar mort i destrucció, i clou la primera escena amb una música de sonoritat religiosa.

A l’escena segona, el color orquestral canvia completament, i les melodies desprenen una innocència i bondat que només les noies joves de bon cor suggereixen -com la Gretchen del Faust goethià. Han anat a buscar aigua al riu Aragva, no gaire lluny del castell del príncep Gudal. En l’escena bucòlica apareix Tamara, que bromeja amb les noies esperant el seu estimat cavaller Sinodal, amb qui s’ha de casar. Però de cop irromp una ànima fosca que es va aclarint a mesura que nota la presència de la princesa Tamara. Queda encisat per la seva bellesa i rostre angelical, mentre ella nota una sensació estranya dins seu: “és com si algun perill m’amenacés”. Per un moment es refà, il·lusionada per l’arribada del seu estimat, però la presència llunyana del Diable la transtorna. Ell entra heroicament exalçant les seves virtuts i ella es queda immòbil, commocionada, i la música es torna tràgica. El Dimoni desapareix i ella es calma parlant amb la Governanta, però encara la seva melodia és torbada. Decideixen que se’n van comentant les característiques del rei del mal.

Anton Rubinstein|Ilya Repin

A l’escena tercera canviem d’escenari per visitar les contrades per on travessa, ansiós, el príncep Sinodal, que es dirigeix a veure la seva estimada. El tenor canta l’ària “Снаряди гонца к невесте” (“Envia un missatge a la meva promesa”), introduïda per unes cordes que desprenen nerviosisme. La música presenta un clar orientalisme i les cordes, durant tota l’ària, entonen una melodia repetitiva que ens deixa amb l’angoixa del que espera. El cor del príncep sent un mal presagi, per això la música es torna més tèrbola. Però en realitat mostra el desig de retrobar-se amb la seva estimada. Hi voldria anar volant, perquè encara se’n sent molt lluny. Es pregunta: “Hauria d’abandonar la caravana i galopar fins a ella?”, amb un gir melòdic molt esperançador que després s’instal·la en la tristesa i la frustració.

Els servidors volen anar a una capella abans d’anar a dormir, però el Servent els adverteix que allí hi va morir un príncep: “Allí hi vivia un sant assassinat per una mà artera”, i per això està maleïda. Se’n van a dormir, i un cello i un arpegi precedeixen les paraules de Sinodal “Tamara, Tamara!”. Immediatament apareix el dimoni, que sap que és la seva estimada, i jura al príncep que no la tornarà a veure.

La percussió adverteix del perill: els Tàrtars ataquen els cavallers i fereixen en combat Sinodal que, malgrat que se’n vol escapar, acaba en braços de la mort. La música és fúnebre mentre havia advertit al seu Servent que porti les seves despulles a Tamara -mentre el Dimoni observa l’escena.

Al segon acte, Tamara i tota la cort de Gudal esperen el príncep Sinodal. Ella ja va vestida de núvia, i canta una melodia dolça, amb un legato exquisit, mentre diu: “Estic (…) impacient pel príncep que espero”. Arriba el missatger i narra que la tropa s’havia topat amb una allau, però que el príncep vindrà aviat. Així, ho volen celebrar amb vi, perquè “l’aigua és només per aquells/que estan carregats de pecats”. Però a Tamara li ve la visió del Dimoni a la ment, i perd aquella innocència que la caracteritza. Arrenca un ball (el Liceu fa la versió amb ballet de l’obra amb coreografia del rus Edwald Smirnoff) no gaire reeixit musicalment fins que els cellos entonen una melodia de clares arrels eslaves, duent la música popular al sagrat temple de l’òpera. L’esquema és molt senzill, es tracta d’una escala menor descendent començant pel 6è grau disminuït, 5è, 3r disminuït, 2n i fonamental. Tan senzill com això, i la música agafa una volada poderosament emotiva que es dilueix en l’unissò de les cordes, una onada que converteix l’obra en un exemplar efectista que acaba amb focs d’artifici per fer volar els ballarins.

L’orquestra ens ofereix reminiscències de l’obertura mentre tots s’assabenten que Sinodal és mort. Quan arriba el seu cadàver, Tamara profereix un d’aquests crits expressionistes avant-la-lêtre com el de “Hilfe!” de la Marie de Wozzeck, el “lachte” de Kundry al Parsifal i l’auxili de la dona d’Erwartung (“Das ist er!”) o, fins i tot, a la Salome de Strauss. A partir d’aquí haurem d’acceptar el dol de Tamara, que més que una línia melòdica canta un seguit d’exclamacions mentre rebutja tot allò relacionat amb la boda. El seu pare vol trobar el consol en Déu amb la seva tenebrosa veu, que emet una melodia molt lineal en la pregonesa. “És la fi de la llum del cor”, diu ella ansiant la mort en el clímax de l’acte, que es desfà en un gran guirigall dels presents. En les paraules dels personatges hi ha una insistència en la dicotomia entre llum i foscor: la llum és vida, la foscor és mort.

Però la commoció de Tamara no té límits: el Dimoni apareix sense que ningú el percebi i atenua la cridòria de ràbia i infelicitat amb una bella melodia, “Ne platch ditya” (“No ploris, nena”), una música que es torna lluminosa quan s’adreça a la noia i li pregunta què significa la seva vida comparada amb el paradís? Amb ell serà la reina de l’univers. Amb aquestes paraules aconsegueix que Tamara caigui en el desmai quan, ara sí, el diable copa l’atenció de l’escena amb “Na vazdushnom akeane” (“En l’oceà aeri”). És el moment més feliç musicalment de tota la peça. Aquí Rubinstein demostra enginy, bon treball de les harmonies i conducció de les veus. Però, sobretot, crea una perla de melodia: el Dimoni comença cantant un tema A basat en intervals de quarta justa descendent i tercera menor ascendent que es repeteix en A’ un semitò més amunt. Simplement ha canviat el Do natural pel Do#, i de manera molt audaç ens transmet un ascens als cossos celestes. L’estructura de l’ària és AA’B AA’B, després s’incorpora Tamara preguntant-se si és un somni (tema C) i ell rebla el clau amb un tema D que es debat entre tonalitats majors i menors, en constant modulació, per desembocar en una progressió al tema E i finalment el tema F, que es repeteix dues vegades, amb una nota sostinguda que va descendint cromàticament. Una meravella. Durant la resta de l’òpera, el tema A (Dimoni) anirà ressonant.

Tamara ha cregut veure una bellesa sobrenatural, però la prenen per boja. Desesperada, demana que la ingressin a un convent. El seu pare s’hi nega, però el vell servent de Sinodal, de veu pregona, el convenç i s’ofereix a dur-la-hi. En realitat, Gudal no vol que la seva filla passi la joventut tancada i, alhora, ell la seva vellesa sol. Finalment, Tamara va al convent i els cavallers decideixen venjar la mort de Sinodal.

La primera escena del tercer acte és una lluita dialèctica entre el Diable i l’Àngel, i això queda reflectit a l’obertura, que comença amb una música serena i dolça (que podríem pensar que també remet a Tamara i el convent) que s’acaba corrompent amb una melodia descendent del cello que adverteix la presència del dimoni. Àngel i Dimoni discuteixen perquè l’ésser celestial vol evitar la temptativa del diable d’anar a veure Tamara.

Demon, de Rubinstein, al Liceu

La segona escena (sisena en relació a tota l’òpera) és la “Romança de Tamara i el Diable”, que comença amb l’ària de la noia “Ночь тепла, ночь тиха” (“La nit és càlida i silenciosa”). El tema de Tamara es repeteix tres vegades, una melodia que comença amb un interval de quarta ascendent (dominant-si-, tònica-mi-) que descendeix en una escala menor fins a la dominant, que sona dues vegades (mi-re-do-si-si), i aquest esquema es repeteix un to més avall (la-re-do-si-la-la). Després, la melodia agafa volada mentre l’orquestra manifesta la seva inquietud i la flauta entona el tema del Dimoni. Tamara diu que pensar en ell la turmenta, sobretot, perquè no sap qui és. Apareix el Dimoni exclamant “Tamara!” i accepta que és el mal, però que és el seu serv perquè l’estima. “Què és l’eternitat sense tu?”, es pregunta. Vol renunciar als seus poders i fer-se digne d’ella, però queda palès que és un amor sobrenatural que escapa la raó i torna a menysprear la mundanitat, perquè ell no deixa mai de ser el dimoni que es pertorba entre les aspiracions i els desitjos. Tamara accedeix a escoltar-lo, però li demana que tingui pietat i que juri que renunciarà al mal. Aquestes paraules obren una ària del baix, “Клянусь я первым днём творенья” (“Juro pel primer dia de la creació”), en què aquest jura que es vol redimir i allunyar-se del Mal per fer el Bé. El cor de monges recorda l’esperit noble i pur de la noia i aquesta canvia d’opinió sobre el diable: “Deixa’m!”.

No és balder observar que tot seguit el Diable diu: “Espero el teu amor, com un do,/ i l’eternitat et donaré a canvi, en un instant!”, que irremeiablement ens recorda l’”Instant, atura’t!” del Faust Primera Part de Goethe, paraules que, quan siguin pronunciades, significarà que Mefistòfil ja pot segellar el pacte i endur-se l’ànima de Faust als inferns.

Encara a la sisena escena, el Diable insisteix que ella l’ha de redimir i que a canvi serà “la reina de l’Univers”. El diable es desfà en paraules boniques mentre ella el rebutja, fins que ell li fa un bes que fa que Tamara profereixi un crit i mori instantàniament.

A l’epíleg, l’Àngel amenaça el Dimoni que se’n vagi, ja que mai aconseguirà el perdó ni la redempció, i ell maleeix una altra vegada les criatures del món. Finalment, a l’apoteosi el cor d’àngels porten l’ànima de la sofrent al cel mentre la música desvetlla una dicotomia en les seves melodies i harmonies: l’apel·lació a la llum del Cel –en algunes versions sona l’arpa per infondre claredat sonora- i la foscor de l’Infern.

A Demon, Rubinstein dibuixa un dimoni en el crepuscle de la seva eternitat, demanant per la redempció, encegat per l’amor. No és l’ésser sense ànima de Goethe, amb enginy i ganes de guanyar, sempre amb la doble veritat i amb uns actes sospitosos, que gaudeix de les flames de l’infern i té set de sang fresca. En realitat, la música és més tenebrosa que el propi personatge.

Al Gran Teatre del Liceu la sentirem sota la direcció musical de Mikhail Tatarnikov, i amb direcció d’escena de Dmitry Bertman, ambdós russos. L’escenografia del salzburguès Hartmut Schörghofer presenta una gran orb que tal vegada vol representar tots els sentiments, des dels més perniciosos als més bondadosos, amb un intent holístic de representar els poders oposats del món. Aquesta esfera es combinarà magistralment amb les videocreacions de fettFilm (Mome Hinrichs i Torge Möller), que aportaran vivacitat i dramatisme a l’escena.

La coproducció del Liceu amb Helikon Opera (Moscou), l’Staatstheater Nürnberg i l’Opera National de Bordeaux (atenció, que al web del Liceu hi ha escrit Opera National de Bordeaudeu) compta amb un repartiment gairebé al cent per cent eslau, començant pel propi Dimoni. En aquest cas cal destacar la figura del baix-baríton letó Egils Siliņš, que ha actuat al Liceu en diverses ocasions, com el 2017 amb Der fliegende Holländer. Seguit dels cantants ucraïnesos Alexander Tsymbalyuk (Príncep Gudal, baix), Igor Morosow (Príncep Sinodal, baríton) i Yuriy Mynenko (Àngel, contratenor), la soprano lituana Asmik Grigorian, que serà Tamara, mentre que el Servent de Sinodal serà el moldau Roman Ialcic, així com la mezzo russa Larisa Kostiuk farà de Mainadera de Tamara. Només el Missatger, Antoni Comas, és català. Esperem que ens transmetin l’esperit oriental que porten a la sang des de la primera nota per fer honor a una de les grans obres del repertori rus.