L’amor de la natura i la natura de l’amor

El 5è Festival de Música Antiga dels Pirineus continua omplint l’estiu de propostes musicals úniques. A la vora del llac d’Engolasters, a Andorra, la Coral Cantiga va oferir un concert-pic-nic a l’aire lliure que esdevingué una veritable experiència estètica.

El 5è Festival de Música Antiga dels Pirineus continua omplint l’estiu de propostes musicals úniques. A la vora del llac d’Engolasters, a Andorra, la Coral Cantiga va oferir un concert-pic-nic a l’aire lliure que esdevingué una veritable experiència estètica.

Engolasters, Andorra -Foto: Martí Marimon

La silueta del cor dibuixa un segon horitzó sota el perfil retallat de les muntanyes consumides pel capvespre. És una disposició total on l’atzar aleatori de les coses llençades al món es vesteix de necessari, d’orquestració meticulosa tornejant la ceràmica de l’existència per al gaudi efímer dels meus sentits, una apreciació incomunicable, un sospir subjectiu en la història dels conceptes sense drets transcendentals. La veu de Monteverdi es fon en la humitat de la gespa sota els peus nus, l’escorça envellida dels pins saturats d’estiu; Des Près, Janequin, Strozzi, el vent indiscret immiscint-se en una cabellera atzabeja, les margarides engolides per l’aigua encara altives a dos centímetres de l’aire robat. La polifonia antiga és la pròpia polifonia immemorial de les roques esculpides pels mil·lennis, de l’abella pol·linitzant una flor, del primer estel quan la llum baixa, però també de la meva carn; és el caos heterogeni on endevines un amor matemàtic cap a la unitat que mai podràs entendre.

Hi ha concerts que es transcendeixen a ells mateixos. La Coral Cantiga plantejava una reflexió sobre la natura i l’amor, i ho feia amb amor en plena natura. La natura és el contenidor total. Que absurd plantejar aquella physis brutal, incognoscible però necessària, en oposició a la dúctil dimensió humana de la tècnica i l’art (o sigui, de l’art com a tècnica), de les convencions arbitràries, de la llibertat, de la llei. La natura, ja etimològicament com “allò que sorgeix”, s’endinsa dins nostre perquè ho és tot, enlluerna de desig de coneixement el físic, de devoció al místic i inspira l’artista al llarg de la història per a produir allò que, en principi, seria el seu oposat, és a dir, allò que és fruit de la convenció.

Les nostres vides urbanites i tecnificades ens inclinen a veure aquest deix holístic, com a mínim, naïf. Però si els cants d’amor de Peire Vidal i Marcabrú es fonen entre les harmonies de Budrieu i Sandrin, l’olor càlida i especiada dels pòl·lens i l’atzur punyent de les flors silvestres és perquè potser (i només potser), la natura permet a la vida humana fer allò que li és més característic (i “antinatural”): reflexionar sobre ella mateixa. Per tant, és la natura, però també la natura d’un ésser. Les paraules de Petrarca cloïen la primera part del concert i enllaçaven amb el bloc dedicat a l’amor, a la naturalesa de l’amor, perquè podem preguntar per la naturalesa d’una cosa, l’essència que els éssers posseeixen en sí mateixos. És com neix l’art, la poesia, el pensament. No hi són sense natura com no hi ha llei sense costum, filosofia sense oracle ni ciència sense mite.

En aquest sentit, la proposta del femap, un cop més, resultava diferent, idònia, profunda; una calculada mixtura de música i territori on l’esdeveniment de la performance musical transcendeix les obres en particular per a proposar una unitat coherent i polièdrica que podríem denominar experiència estètica. Cal aplaudir l’acurada selecció del repertori per part del director Josep Prats, un programa integralment compost de música del Renaixement i Barroc incipient que encaixà matemàticament en el guió poètic d’aquest capvespre musical a l’aire lliure. De la mateixa manera, la rapsòdia del poeta Enric Casasses creava delicioses el·lipsis literàries de la mà dels trobadors provençals i el mai prou idolatrat Ramon Llull, el savi total, com la natura mateixa.

Entrant en aspectes més tècnics, cal remarcar l’esforç dels cantaires i el tremp del seu Mestre en fer front a un escenari que, malgrat la puresa estètica i visual que resultaven en concepte i per a l’espectador, internament per als intèrprets implicava considerables dificultats. Així, el cor entrà fred i desconcertat a Il Grillo, de Janequin, evidenciant la nuesa de les veus sense el recolzament de l’acústica d’un recinte tancat. Cantar a l’aire lliure sempre és una lluita aferrissada contra la sensació d’incomoditat i els elements de l’entorn. Tanmateix, la Coral Cantiga anà habituant-se a l’escenari i trobant l’empast de les veus malgrat la deficient amplificació que, si bé era prou correcta tenint en compte la mínima instal·lació, perjudicava els harmònics sobretot de les veus greus i transmetia un so massa enllaunat i sense espai. Paradoxalment, doncs, el moment musicalment més brillant del cor fou quan, prescindint de la microfonia, el cor baixà de l’escenari i envoltà el públic per a la interpretació de Doulce memoire, de Pierre Sandrin. La formació en cercle permetia que els cantaires es sentissin entre ells creant un veritable i ample ambient sonor que era d’altíssima qualitat. I és que malgrat aquestes dificultats que llastraven els detalls tècnics de la interpretació (imprecisions rítmiques, algun agut calat) i el color clarament no professional de les veus individuals, cal remarcar que en tots i cada un dels moments del concert l’afinació interna del cor (és a dir, de les diferents veus entre elles) fou perfecta i constant. Un mèrit de la feina de Prats i Marta Cordomí (preparadora vocal) que cal aplaudir i que són símptoma d’un bon cor.

D’altura foren també les intervencions de la solista Marta Garcia Cadena. La soprano brillà amb llum pròpia quan la llum ja minvava oferint interpretacions delicioses de Debat la noste trill’en may, de Claude Le Jeune o Che si può fare de Barbara Strozzi, un magnífic plany a l’amor no correspost on l’obstinat del baix acosta la peça a un veritable mantra de dolor. La veu de Garcia Cadena era transparent, precisa, àgil i desposseïda de manierismes lírics que podrien allunyar-te de la senzillesa emotiva del que explicava. Al seu costat, la tiorba d’Edwin García fou un acompanyant prudent però hàbil i curós en la lectura dels fraseigs i motius, fonent-se amb l’expressivitat de la cantant. Després s’afegiren Teresa M. Solé al violoncel i Magalí Sala i Cèlia Raspall al violí, solvents en la seva participació però perjudicades pel sistema de microfonia.

L’Amor, que com la natura potser ho és tot (o tot el que pensem que importa?). Com en veu d’Ausiàs March a Fantasiant Amor, les notes escampaven al crepuscle preguntes sobre els seus secrets i misteris; la natura de l’amor, amor a la natura. Però amor a la música també; era un sentir total. Anteriorment he parlat d’experiència estètica. Quin sentit té apel·lar a un concepte tan menystingut per les avantguardes filosòfiques amb al·lèrgia a tot allò que tufegés a subjecte? Potser aquestes avantguardes, i nosaltres mateixos, malgrat l’encomiable idea de parlar només de l’obra i no del que en sentim, no ens hem espolsat la vella obsessió de la legitimitat: no ens val un perquè sí, o un per què no? Com els il·lustrats encaparrats en categoritzar el judici estètic, almenys ells integraven art i natura sense complexes en parlar de la bellesa. Després ve Königsberg i l’albada del sublim, i més enllà els nostres segles de rebaixes on el discurs de la natura va anar a parar en mans dels paisatgistes americans embadalits per la Creació o els nostrats postkantians de fireta new age.

Paraules buides. Si ch’io vorrei morire, morir és el que fa el subjecte desposseït de discurs superat per Monteverdi a alta muntanya. És el jo dissolt de la mística, de Dionís o del que preferiu, però són pocs conceptes i un sentir infinit. Passió. Passió dels músics, dels oients, i passió dels organitzadors del femap als quals hem d’aplaudir l’incansable entusiasme, cura i energia que estan demostrant al llarg de l’estiu. Bravo a Josep Maria Dutrèn i al seu equip per la magnífica feina feta en un context, temps, i burocràcies tant hostils. La natura de l’amor, doncs, potser és això: l’entrega incondicional al sentir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació