Laia Puig. Una mirada poètica a la Casa Elizalde

26.10.2018

El CC Casa Elizalde, reconegut centre de difusió cultural de la ciutat, situat al cor de l’eixample, ofereix el seu espai Off perquè una molt jove fotògrafa, Laia Puig (Blanes, 1996), pugui exposar-hi una mostra del seu treball. Es tracta de BUMPA, una sèrie que ella mateixa descriu com un projecte molt personal que se sosté a través d’una mirada que recorre les idees del silenci, el vertigen i la culpa.

Dues fotografies de Laia Puig

Laia Puig, nascuda a Blanes el 1996 i recentment graduada en direcció de fotografia a l’ESCAC , presenta una col·lecció breu però intensa que comprèn 29 fotografies, totes elles en blanc i negre, que es presenten de forma molt estructurada en els tres capítols esmentats.

En totes elles s’observa una línia estètica i una composició de factures molt clàssiques. Utilització massiva de línies geomètriques i tractament intens de llums i ombres constitueixen el seu cor central. És interessant descobrir en una fotògrafa tan jove aquest estil precís, net, ordenat on les imatges són sempre equilibrades però sense que això suposi una pèrdua de la seva força comunicativa.

Fotografia de Laia Puig

Una altra singularitat és que totes les imatges es presenten en format vertical, cosa que es produeix en molt poques exposicions.

 

Dels tres capítols en què s’organitza l’obra, en el del Silenci les imatges aconsegueixen realment transportar-nos a aquest concepte. Mínima presència humana, espais buits i formes geomètriques despullades  fan que ens hi endinsem visualment.

Potser en el cas del Vertigen les evocacions que plantegen les imatges resulten més confuses i fan que sigui una mica més difícils la identificació.

Finalment, quan arribem a la Culpa apareix amb intensitat la presència humana. Tret de la redundància d’algunes imatges retorna l’eficàcia del missatge i els resultats són més efectius.

Com la mateixa autora diu, les seves imatges responen a una “mirada que crea línies i composicions on habiten persones que viuen en un món que no les deixa ser lliures, un món immers en una tristesa permanent.”

Una mirada que demostra una notable maduresa i que fa esperar nous treballs de cara al futur.