Laia Climent: “Estem reprenent amb empenta els Premis Octubre”

23.10.2013

El proper dia 26, darrer dissabte d’octubre, torna a València una cita ineludible per al món cultural català. Els Premis Octubre arriben a la seua 42 edició i ho fan amb un regust poètic aclaparador. Tres homenots per homenatjar un inabastable llegat de lletres: Vicent Andrés Estellés, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu.  L’edició d’enguany tampoc no oblida l’assassinat de Guillem Agulló, en un important gest de memòria i dignitat. Com tampoc els docents balears que estan protagonitzant una important mobilització en contra del decret educatiu del govern de les Illes. No debades, el 10 % del preu del tiquet d’aquest sopar anirà destinat a la caixa de resistència. Maria Antònia Font, representant de l’Assemblea de Mestres i Professors en Català, hi serà present. I, tot plegat, tindrà com a cirereta diverses actuacions entre les quals hi ha la de la mallorquina Maria del Mar Bonet, que apareixerà sola amb la seua guitarra per delitar el públic assitent.

Laia Climent, d'Edicions Tres i Quatre | Foto: Prats i Camps.

Els Octubre esdevenen, doncs, el pretext escaient per conversar amb Laia Climent Raga, qui ha pres les regnes de l’editorial Tres i Quatre. Filla de la mestra Rosa Raga i de l’empresari i fundador de Tres i Quatre Eliseu Climent, filòloga de la Universitat Jaume I de Castelló i especialista en literatura de gènere, Laia Climent ens ha atès amb l’avinentesa d’aquesta prestigiosa nit literària i ens hem arrebossat de llibres, cultura i país. 

H.S.: Ha passat ja un any des que vas assumir la direcció de l’editorial 3i4. Com ha estat, això?

L.C.: Bé, com deus imaginar el primer any d’un treball sempre es basa en un procés d’aprenentatge; en aquest cas, molt accelerat. És cert que res no era nou per a mi, però així i tot, l’inici d’una feina voluminosa com és portar endavant un catàleg amb més de 1.000 autors i les novetats mensuals és bastant dur.

La compaginació de les classes de la universitat amb l’editorial, si bé no et deixa el temps que voldries per a portar endavant el projecte de publicacions, també és cert que enriqueix l’editorial i se’n beneficia de manera indirecta.

Et veies mai dirigint l’empresa familiar? O ha estat una decisió improvisada en el camí?

És curiós, tot i tenir aquesta empresa familiar tan pròxima, sempre havia pensat que el treball amb la literatura, per a mi, es trobava en el món de l’ensenyament i de la investigació. No concebia el fet de ser empresària, tot i que sempre havia volgut treballar en algun projecte més actiu i compromès que la Universitat. I la veritat és que, l’edició és un treball apassionant. Ara que hi estic veig que el treball de la literatura pot arribar a ser molt viu.

T’has proposat cap finalitat concreta? Quin paper juga 3i4 en el món de les lletres i la cultura als Països Catalans?

Sí. Aquest any m’ha servit molt per reflexionar sobre què volia de Tres i Quatre. Ara crec que vaig encaminant i esclarint les idees.

De fet, m’agradaria construir una editorial de compromís i molt pròxima, amb un nombre de publicacions bastant curt i que totes les publicacions col·laboraren a construir un món millor. Un món millor des de tots els àmbits: des de la qüestió nacional, fins a l’ecologia, la igualtat de gènere, etc…

Així doncs, l’editorial s’hauria de sustentar en el pensament i la creació, la qual fonamenta la cultura i la reflexió del nostre país. Voldria que aportara el seu granet de sorra al foment del pensament crític.

A quins reptes o exigències editorials s’enfronta una editora dels nostres temps?

Ja sabem que no ens trobem en temps bons per a les empreses culturals. Però em sembla que aquesta etapa està fent que les persones tornen a reflexionar sobre quina societat estem construint. És, doncs, una etapa preciosa de represa de consciència.

I jo, com a editora, veig el primer repte en la necessitat de construir nous projectes amb molta imaginació. Aquesta maleïda crisi ens està fent més constructius a totes i tots. Crec que mantenir una empresa durant aquest període és molt dur però alhora et fa estar molt desperta. A més, crec que les editores, conscients de la qüestió del gènere, tenim un poc de sensibilitat sobre els canvis necessaris per treballar en equip, per tal de fer una empresa més transversal i menys jeràrquica.

Avui, es publica massa? Creus que hi ha una saturació de llibres en el mercat de novetats i tanmateix una difusió escassa del fet literari?

Hi ha un aspecte que sempre m’impressiona molt i al qual jo no voldria cedir completament i és que bona part de les empreses del llibre pràcticament viuen de les novetats. Em sembla que això és degut a les conseqüències d’un mercat capitalista molt agressiu. No podem construir una nació justa sense deixar-nos temps per pensar, repensar, llegir i rellegir. És trist que visquem solament de les novetats. Una gran obra literària s’hauria de llegir diverses vegades, tal i com deia Fuster, i el pensament es construeix al llarg dels anys. Tant el pensament de les escriptores i escriptors com el de les lectores i lectors.

Laia Climent | Foto Prats i Camps.

Tindrem Premis Octubre per molts anys? Seguiran sent l’emblema del treball de l’editorial a la ciutat de València i al país?

Crec que els Premis Octubre són un referent cabdal per a la cultura catalana d’arreu dels Països Catalans i no els hem de perdre mai. Intentarem fer tot el possible perquè els premis continuen. És més, crec que els Premis de l’any passat ja van tornar a sonar fort. Tinguérem més originals que mai. Feia molt de temps que no s’hi havia presentat tanta gent. Enguany repetim i superem un poc el nombre d’originals de l’any passat. Em sembla que estem reprenent amb empenta.

D’altra banda, pel que fa al lliurament dels Premis, cal dir que intentarem que sempre siga un acte emblemàtic d’encontre dels intel·lectuals catalans. Com bé sabràs, pels Premis Octubre varen passar tots els intel·lectuals catalans dels darrers quaranta anys. Ara intentarem continuar amb la mateixa idea.

La darrera edició dels Octubre, la primera en què et trobaves al capdavant del projecte, va tindre dos noms protagonistes: Joan Fuster i Al Tall. Dues coordenades vitals.

Sí. Fuster, era evident que seria el centre de la nit. D’una banda, Fuster ha marcat tot el pensament català però també va marcar molt de prop els Premis Octubre que ell apadrinava intel·lectualment cada any. I recordem també que el Premi d’assaig s’anomena Premi Joan Fuster.

Al Tall, però, ens va agafar molt per sorpresa. Una setmana abans ens vàrem assabentar que anaven a plegar. Això no podia passar desapercebut en els Premis ja que crec que els Premis Octubre han de ser un altaveu de tot allò que afecta la nostra cultura, i el nostre país en general.

Arran d’aquells Octubre, el catàleg de la casa s’ha eixamplat amb les obres premiades de Tomàs Llopis, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Anton Soldevila i Toni Cruanyes. Què en destaques, de cadascun d’aquests treballs?

Crec que els premis de l’any passat van ser molt rodons. Vàrem tenir de tot, i això va ser molt positiu. El Tomàs Llopis va ser un gran descobriment, ja que Hi ha morts que pesen cent anys és la seva primera novel·la d’adults. És una gran novel·la, amb moltíssima força, amb uns personatges molt ben caracteritzats i un llenguatge molt treballat. En definitiva, és una gran novel·la històrica que narra els fets d’abans del 1707.

Al costat d’aquesta novel·la, el Josep-Lluís Carod-Rovira ens aportava unes memòries excelses dels seus viatges per Itàlia. Aquesta obra destaca, per a mi, per les reflexions sobre la proximitat entre Itàlia i els Països Catalans, però també per tota la informació sensorial que se’n desprén: les olors, els sentits, els records captiven clarament el lectorat.

El premi de poesia, El mur de Planck de Josep Anton Soldevila, mostra un autor molt sòlid, on els versos nus i nets ens sacsegen els nostres sentits i pensaments. Aquesta obra conté una coherència formal i conceptual inqüestionable. Crec que és una gran aportació a la literatura catalana.

Finalment, el premi Joan Fuster. Un antídot contra l’extrema dreta esdevé un llibre clau que ens avisa de la gravetat del problema de l’auge de l’extrema dreta. Aquest assaig està construït en clau europea, amb referents europeus que ens fan entendre més fàcilment que aquest moviment no és aïllat al nostre país. I ens fa, doncs, prendre consciència de la gravetat del problema.

Laia Climent | Foto Prats i Camps.

Quines altres lectures d’entre les publicacions més recents de 3i4 ens recomanes de totes totes?

Bé, m’agradaria destacar En contra. 23 contes teatralitzats d’Esteve Soler. Un llibre de teatre, molt inspirat en el teatre de l’absurd que desmunta els grans temes de la Democràcia, l’Amor i el Progrés. Aquest autor havia estat traduït a onze llengües estrangeres i no hi era en català. Enguany, a més, va rebre el prestigiós premi Godot al millor text teatral per “Contra el progrés”, un dels capítols que es troba en el llibre que hem publicat. Em sembla que hem fet un bon paper. Com a editorial, hem aportat un gran text a la literatura catalana. I n’estic segura que en un futur serà objecte d’estudi a les classes de literatura catalana. Passarà a la història de la literatura.

També voldria destacar Llanceu la creu i El balneari. Llanceu la creu, de Carme Manuel és una obra d’un personatge que narra les seves memòries dels anys 50 a València. El llenguatge té una força impressionant. Records i personatges apareixen mitjançant elements visuals i sonors que copsen sensacions del passat comunes a moltes dones que van viure els anys 50 i 60.

El balneari, de Joan Garí, és una novel·la que recupera un ritme lent i tranquil fora del comú. Són les reflexions d’un escriptor que se’n va a un balneari després de la seva separació.

Sincerament, crec que estem publicant obres que incideixen en el panorama literari català i això em sembla que és el més important.

Recentment, has publicat Maria-Mercè Marçal, veus entre onades, un volum d’entrevistes que aterra a les albors literàries de la dona de classe baixa i nació oprimida.

Sí, crec que Maria-Mercè Marçal no perd mai l’actualitat. Crec que hem de mantenir els ulls oberts i comprendre què significa ser dona en aquest món actual. Aquest volum d’entrevistes permet de veure com va anar creant-se aquest personatge, quins van ser els inicis d’aquesta escriptora i  de tot el grup amb el qual va emprendre el vol.

Em sembla que el llibre aporta una informació cabdal per aquella gent que vulga entendre Marçal i el món literari dels setanta.

És Mercè Marçal una dona de capçalera per a Laia Climent?

Sí, a mi Maria Mercè Marçal m’ha aportat el sentit de ser dona que suposa una mirada diferent al món. Un sentit de lluita des de la construcció, des de la creació del gènere, i doncs, des de la sinceritat del cos.

Vaig fer la tesi doctoral sobre el cos en la poètica de Maria-Mercè Marçal i crec que això m’està ajudant molt per saber què vull com a dona empresària.

És potser la literatura allò que millor ens ha anat als valencians en el nostre imaginari com a poble?

No i sí. La literatura per al País Valencià ha estat cabdal. Això ningú pot discutir-ho. Però no solament per al País Valencià sinó per a tots els Països Catalans i, en definitiva, per a totes les nacions. Què seria la nació francesa sense Flaubert, Baudelaire, Rabelais, Montaigne, etc… El País Valencià no és ni més ni menys. La literatura de cada nació construeix, en definitiva, la narració nacional. I això ha servit molt al País Valencià, als Països Catalans i a la resta de nacions.

D’altra banda, crec que no hem d’oblidar l’economia. L’economia ha construït també un imaginari com a poble. Un imaginari tranquil on els Països Catalans estaven –i encara ho estan- units pels interessos empresarials, més enllà de les qüestions polítiques. L’eix mediterrani funciona de totes totes. I l’imaginari que es construeix no és de cap manera el d’uns països dividits. Gran part dels empresaris valencians han tendit a construir xarxa de treball amb els empresaris del Principat sense complexos.

Per cloure literàriament… Quins diries que són els títols que han marcat la teua vida com a lectora i com a persona?

Uf! Aquesta és una pregunta ben difícil de respondre! Em sembla que en cada moment de la vida necessites un tipus de text. Si ara hagués de veure quins textos novel·lístics m’acompanyen en la memòria, podria dir Madame Bovary, Tirant lo Blanc, Proust –À la recherche du temps perdu-, Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda… Però tampoc crec que aquests marquen de ple els meus gustos literaris…