Lacuesta i Refree: tres encerts i una mica de canya

27.01.2019

Crear un espai on no hi hagi control i on qualsevol persona pugui tocar botons sense que ningú recol·lecti dades a partir dels seus moviments. Aquest és l’objectiu de la mostra Your phone is a cop, una instal·lació interactiva del Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats duta a terme per dos artistes multidisciplinaris: el músic Raül Refree i el cineasta Isaki Lacuesta. Una proposta que s’agraeix per estar lligada als nostres temps -un fet no tan senzill a casa nostra-, però que deixa un regust incomplet.

Isaki Lacuesta i Raül Refree manipulen la seva instal·lació ‘Your Phone is a Cop’ al Centre d’Art Contemporani – Fabra i Coats | Foto: Mar Vila / ACN

Sobren les paraules a l’hora de presentar el músic Raül Refree i el cineasta Isaki Lacuesta. El primer s’ha vist finalment reconegut gràcies a la seva col·laboració amb Rosalía, i el segon acaba de ser homenatjat amb una exposició retrospectiva ni més ni menys que al Centre Pompidou de París. Com resumeix Carles Sala, director de Cultura de Proximitat de l’ICUB, “Refree i Lacuesta són artistes boníssims i, a sobre, gent molt fàcil de tracte”. És un encert, doncs, donar-los espais perquè facin de les seves a la capital del país que els ha vist néixer.

És així com el Centre d’Art Contemporani de Barcelona, l’edifici Fabra i Coats de Sant Andreu, ajunta els dos artistes i presenta Your phone is a cop: una instal·lació interactiva en la qual els usuaris poden interpretar, recrear, fer i desfer sons i imatges d’un espectacle que Refree i Lacuestra van concebre pel Sónar 2018. És a dir, estem davant d’un concert que ja es va fer, però que està disposat per parts dins d’uns ordinadors que els visitants poden tocar per tal de crear una obra nova sobre les bases de sons i de vídeo ja existents.

“No m’havia passat mai pel cap que un treball meu pogués acabar en una sala d’exposicions”, deia el músic Refree en roda de premsa. Aquest és un segon encert de la programació: trencar les barres disciplinàries dins dels espais expositius, sobretot tenint en compte que l’art contemporani ja fa anys que les ha desmembrat i recombinat. De fet, el tercer encert seria que l’exposició incorpora també una part tecnològica, que tan lluny sembla de vegades d’un món artístic institucional encallat com és el català. La instal·lació de la Fabra i Coats compta amb un programari ideat expressament per l’ocasió, d’ús molt intuïtiu i fàcil de manejar per l’espectador comú.

Fins aquí, tot a favor. Però ara ve la canya. L’exposició falla en el moment en què no té prou matèria primera com per a pensar més enllà del joc i de l’obvietat. Els artistes expliquen que el seu objectiu és criticar com amb les noves tecnologies ens acostumem al control i a la censura de continguts, un problema ja detectat i discutit per la societat. Partir d’aquesta premissa és interessant, i dona peu a un debat que és candent també al carrer: fins a quin punt estem vigilats a internet? Qui fa ús de les nostres dades? Quins són els límits invisibles de la llibertat d’expressió a la xarxa?

Les preguntes són adequades, tot i que ja formulades; el problema no és aquest, sinó que l’exposició comença i acaba amb elles. No les desenvolupa, perquè segons Refree, “el missatge audiovisual que volem donar és que ens estan posant límits, i aquí fem al contrari: tothom pot fer el que vulgui i carregar-se qualsevol part del concert”. És a dir, Your phone is a cop ens permet mirar l’acció virtual d’una altra forma per uns moments, i moure’ns en un espai segur de no interès econòmic. Però aquest gest què ens ensenya? Ens diu alguna cosa que no sabem ja? El joc ens portarà a alguna conclusió nova, més enllà de la diversió?

A la roda de premsa del dia de la inauguració, Isaki Lacuesta va parlar d’una “poètica del píxel” i va dir que s’havia implicat tant en la recerca d’imatges censurades per Facebook, Instagram i altres plataformes digitals, que després li semblava que “fer cinema sense píxels era burgès”, perquè li van arribar a semblar més artístiques les imatges borroses que les ben definides. Un tema molt interessant del qual es podria seguir estirant el fil, però que no té un paper central en la mostra ni es desenvolupa més enllà.

El rol de vertebrador d’idees l’agafa l’assagista Eloy Fernández Porta, que en té prou amb les tres pàgines DIN A5 del fulletó per establir un marc conceptual en el qual moure’s i fer-se preguntes mentre es pitgen botons. A part d’això, semblen imperdibles dues de les taules rodones paral·leles a l’exposició: (Sur)realisme capitalista: sobreviure en xarxa, amb Sergi Jordà, Ethel Baraona i Ingrid Guardiola; i Big Data vs. Big Bang: creacions i destruccions futures, de José Luis de Vicente, Olga Subirós i Simona Levi. Aquestes xerrades estan previstes pel dia 30 de gener i 3 de març, respectivament.

Your phone is a cop és el clar exemple que l’art ha de tenir espais de llibertat i creació, sobretot en una Barcelona que ha de posar-se al dia i renéixer artísticament. Però també ens ensenya que aquests espais s’han d’oferir, primer, amb totes les conseqüències, i tenint clar que tenir-ho tot a favor no vol dir excel·lir; i segon, amb totes les exigències, demanant més si la institució veu que la idea no arriba a ser prou. Artistes com Isaki Lacuesta o Raül Refree han d’estar a la Fabra i Coats, ni que sigui per quedar-se curts. Els comissaris, la crítica, el públic i els experts han d’exigir la resta.