L’abraçada fina i perenne de Joan Vergés

27.02.2015

Ara fa un any que el poeta Joan Vergés ens va deixar. Dimarts la Institució de les Lletres Catalanes va homenatjar-lo amb un acte a l’Arts Santa Mònica, on van assistir poetes i amics. 

Toti Soler homenatja el poeta Joan Vergés cantant els seus poemes | Foto: Bibi Oye.

Toti Soler homenatja el poeta Joan Vergés cantant els seus poemes | Foto: Bibi Oye.

Joan Vergés (1928-2014) definia la poesia com una lluita amb un mateix, una recerca infinita i un treball constant que demanava solidesa i sacrifici.  L’Arts Santa Mònica va acollir dimarts un homenatge emotiu presentat per Isidor Marí, que va dibuixar un perfil acurat del poeta de Barcelona.

“Va néixer el dia internacional de la poesia, 21 de març, en una família que si bé no provenia del món de les lletres professava un gran amor pels llibres. El pare era metge i tenia una bona biblioteca, en Joan va agafar el gust per la lectura i després d’uns primers poemes d’adolescència va començar a perfilar la seva veu poètica, de la qual ja se’n destacava una seguretat i maduresa sorprenents. Els seus inicis literaris es remunten a l’any 1949 quan forma part de l’Antologia Universitària de la Unviersitat de Barcelona, al costat d’Albert Manent, Eulàlia Amorós,  Josep Maria Espinàs, Enric Gispert, Mercè Costam Enric Casassas, Josep M. Ainaud, Francesc Casares i Jordi Cots, que va fer la selecció de poemes de l’antologia”.

Jordi Cots va ser, també, a l’homenatge que la Institució de les Lletres Catalanes va fer dimarts a Joan Vergés. “En aquells primers versos Joan Vergés ja va copsar els seus principals temes poètics: la tristesa, la soledat, l’amor, el silenci”, recorda Cots. Més tard, Vergés seria musicat per cantautors de la Nova Cançó: Toti Soler, Maria del Mar Bonet, Maria Cinta o Joan Manuel Serrat. L’any 1958 va guanyar el Premi de Poesia inèdita de Cantonigròs amb Cançons i altres poemes, que s’editari l’any 1961 dins del poemari Soledat de paisatges. L’any 1965 rep el Premi Joan Salvat-Papasseit pel poemari El gos.  El 1968 arribaria un moment dolç: recolliria el Premi Carles Riba amb La vida nova, que editaria Proa el 1970. Però no va ser fins el 1986 que Vergés veu premiat el seu poemari Com un bosc silenciós amb el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia.

Més endavant també el musicarien Ovidi Montllor, Quimi Portet, Marc Parrot, entre d’altres. I en el 9è Festival de Poesia de Sant Cugat, Joan Vergés també fou homenatjat rebent la menció de Poeta d’Honor del festival l’any 2009.

Cèlia Sànchez-Mústich diu Joan Vergés, al costat d'isidor Marí. | Foto: Bibi Oye.

Cèlia Sànchez-Mústich diu Joan Vergés, al costat d’isidor Marí. | Foto: Bibi Oye.

Els poetes Cèlia Sànchez-Mústich, Víctor Obiols, Montse Vergés, Joan Vergés i Porter, i també Cinta Massip i Jordi Cots van acostar-nos els versos de Joan Vergés a través d’una abraçada poètica finíssima però alhora devastadorament propera, d’una força aclaparadora, talment com la poesia de Joan Vergés:

EL FANG

—Feia temps que no ens vèiem.

—Estem massa enfeinats.

—Si la vida ens somreia

ara ens té aninotats.

—Telefona’m un dia.

—Ja saps que m’he casat?

—Se’ns va morir la tia.

—Recorda’m per Nadal.

Quan trobo un vell amic

m’adono,

pel fang que hi ha als carrers,

que ha d’haver plogut molt.

Deu ser un fang de molts anys

i gairebé

ja en deu parlar la història.

Els peus se m’hi enfonsen

i no puc caminar.

És el fang de molts anys

de tots nosaltres

i dels enterraments

dels qui hem acompanyat

i on tu i on jo ens hem retrobat

de tard en tard.

És el fang de la sang

que ens fa moure amb dolor,

que ha posat un color

de film antic

al nostre món,

que em fa escriure

poemes localistes

de poble trist

amb poca llum

i admonicions barates

de full de calendari,

avui que el món es lleva amb l’alba.

Sempre que trobo un vell amic

i engeguem la gramola

d’un diàleg farcit de tòpics

i ens intercanviem

ganyotes i somriures,

després sopo amb desgana

i m’adono que l’oli d’amanir

se’ns ha fet ranci

i que mai no tindrem

una collita nova.

Sempre que et trobo a tu

i ens saludem de lluny

amb la mà enlaire,

com si hi portéssim una banderola,

m’adono que som nois

que s’han fet vells

en l’estretor del passadís

de casa els pares.

I aquella nit dormo ben malament

al llit utilitari,

amb matalàs d’escuma,

perquè els meus somnis van covar-se

en màrfegues i catres

que el foc ha destruït.

I de vegades m’interrogo,

davant un arbre o un núvol,

o perquè un dia em llevo

sense bocassa,

si necessàriament

tot plegat

havia de ser així.

Isidor Marí va repassar les diverses etapes poètiques de Vergés: des dels seus inicis propers a les corrents postsimbolistes, fins al reajustament poètic i la transformació de la seva veu cap a una poesia més propera al sarcasme, com evidencien alguns poemes com “El gos” o “La vida nova”.

Cinta Massip recitant Joan Vergés | Foto: Bibi Oye.

Cinta Massip recitant Joan Vergés | Foto: Bibi Oye.

En la seva darrera etapa va endinsar-se en el record de la infantesa i la puresa, utilitzant un llenguatge proper, naïf, d’una senzillesa i elegància extremes. La seva força poètica, visceral, personalíssima, única i veritable va demostrar una nova manera de transformar-se poèticament, de resistir als canvis de temps, d’evolucionar, de no rendir-se -o, millor dit, de rendir-se als peus de la poesia-.

Montse Vergés va recitar alguns poemes del seu pare, el poeta Joan Vergés | Foto Bibi Oye.

Montse Vergés va recitar alguns poemes del seu pare, el poeta Joan Vergés | Foto Bibi Oye.

Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, va remarcar el compromís amb la poesia que va tenir Joan Vergés i va destacar l’esperit lluitador del poeta, que va deixar escrit al pròleg del seu poemari La vida nova, Premi Carles Riba de poesia, que “els poetes no es rendeixen”.  Borràs va subratllar el seu sentit crític -amb la societat, amb el món poètic, amb ell mateix- i va posar com a exemple el poema “El gos” i també va voler destacar “el món interior immens i ric, la  força espiritual i la idea que en el silenci ens podem retrobar a nosaltres mateixos”, tal com veiem en el poema ‘Si ja no goses’: “Si ja no goses/contra la nit alçar la teva nit,/reclou la teva força/com un bosc silenciós/i escolta com bategues, aigua fosca/de combat, riu profund.//Que també en el silenci/pots créixer i abraçar/molta vida secreta i solitària”.

Un dels moments més emotius va ser quan va pujar a l’escenari la vídua del poeta, Rosa Porter, i mentre Cinta Massip llegia el poema de Vergés “Proemi”, Rosa Porter li va replicar amb versos propis.

Toti Soler va cloure magistralment l’homenatge -que també va incloure videogravacions on el mateix Vergés recitava els seus poemes i fragments sonors d’alguns versos- cantant acompanyat de la seva inseparable guitarra, alguns dels poemes de Joan Vergés.