La Zowi puta i feminista

29.01.2019

Arran de la polèmica generada després de la visita de La Zowi, cantant i referent indiscutible de l’escena musical urbana, al conegut programa La Resistencia, el Huffington Post publicava diumenge passat un article sobre l’artista, firmat per Yolanda Domínguez. El text, que pretén debatre sobre la qüestió de si La Zowi és o no una icona feminista, ha generat tota mena de respostes a les xarxes socials, especialment a Twitter, on la limitació de caràcters impossibilita una articulació discursiva en condicions sobre una figura cultural que considero digna de ser analitzada crítica i rigorosament.

La Zowi en un moment del videoclip de “Llámame”

El títol de l’article ja ens anuncia que Domínguez parteix d’una premissa de base errònia, discernir si La Zowi és o no feminista, un plantejament maniqueu que dinamita qualsevol possibilitat d’entreveure matisos, molt propi del feminisme mainstream més ranci i intel·lectualment mediocre. Segons l’autora, La Zowi estaria generant confusió respecte el mal anomenat empoderament femení, retratant-se com una femme fatale que se sotmet als homes per voluntat pròpia i, per tant, donant un missatge confús a les noies adolescents que, pobretes ingènues, mimetitzaran sense criteri tot el que faci o digui la seva admirada estrella. Si bé és cert que La Zowi juga amb l’estereotip de la femme fatale, aquesta és només una de les seves moltes facetes, fet que s’evidencia escoltant la seva música (el que hauria de fer, crec, qualsevol crític que vulgui escriure sobre ella), amb temes com Llámame, on es mostra vulnerable i afectada per una relació de dependència amorosa; Oscuro, un cant al desig prohibit i l’absurditat de l’amor; o Trust No Bitch, una espècie d’himne nihilista que conté una de les meves lletres preferides: «yo no me enamoro, mi culo vale oro, yo no colaboro».

Sembla evident que Domínguez només ha vist la pèssima entrevista de La Resistencia, on David Broncano, convertit actualment en una espècie de gurú de l’humor i d’heroi nacional (fet que s’escapa de la meva comprensió, però això ja és un altre tema), intenta generar incomoditat fent preguntes volgudament absurdes mentre que La Zowi, a diferència de la majoria de convidats i del públic fidel, passa de riure-li les gràcies. Visionar només una altra entrevista, la realitzada pels presentadors d’El Bloque TV, hagués estat suficient per entendre una mica millor de què va tot plegat. També sembla que únicament ha escoltat la cançó Putas, descontextualitzant-la, per cert, de la mixtape de la qual forma part, Ama de Casa (2018), encara que la cançó també es pugui analitzar individualment, per descomptat. Però per parlar de coses alienes i que no t’interpel·len, el primer pas és informar-se mínimament.

Tot i no ser el seu àmbit habitual, l’article de Domínguez reprodueix tots els clixés i estereotips de la mala crítica musical, jutjant la qualitat d’una proposta únicament pel seu suposat missatge polític i potencial emancipador, reduint l’espectre analític a la lletra en la seva literalitat i l’estètica del videoclip, aïllant-la de la resta de l’obra de l’artista i obviant-ne un component fonamental: la seva recepció real. Es tracta d’una visió parcial que només es preocupa per descriure allò explícit, allò que creu veure i sentir: noies joves amb poca roba ballant provocativament al costat de nois amb més roba, l’ús d’un llenguatge obscè, carregat de connotacions sexuals i aparentment masclista, caracteritzat per la reiteració de la paraula puta.

La interpretació literal de les seves lletres impedeix veure que la proposta de La Zowi es basa en l’autoficció, creant a partir d’experiències personals que l’artista manipula i expressa com més li convé, ja sigui en forma de sentències divertidíssimes al seu fantàstic compte de Twitter o en forma de punchline demolidor en un dels seus temes. El fort component biogràfic no justifica una anàlisi de la seva proposta artística des de paràmetres realistes-documentals. Com ella mateixa deia a l’entrevista citada d’El Bloque TV, responent a les crítiques que suscità l’escena final del videoclip de Bitch Mode, on dues noies es barallen per un porro: «jo tinc 25 anys, jo no em barallo, però és clar que és real, jo ho he vist». Seguidament, afegia que barallar-se per un porro és molt baix, però això no significa que s’hagin d’invisibilitzar aquestes realitats, ni tampoc la pobresa i la precarietat que les generen.

La Zowi no és educadora social ni pedagoga feminista, és artista. Si els adolescents d’avui no saben distingir entre realitat i ficció –amb tots els matisos existents dins d’aquest binomi–, potser el que fa falta és una base educativa sòlida que els doni les eines bàsiques per construir-se una visió crítica del món, i no sobreprotegir-los amb condescendència. Tot i així, la Zowi tampoc es desresponsabilitza totalment de la seva influència, de la qual és plenament conscient, però la seva música no és ni vol ser un pamflet. El seu objectiu, per fortuna, no és ser un referent feminista, ni tampoc visibilitzar realitats marginals, perifèriques o violentes (encara que ho faci perquè formen part del seu entorn), sinó presentar un projecte estètic i musical –i afegiria que performàtic– que pot agradar més o menys.

Valorar una proposta artística segons si és feminista o no, segons el baròmetre d’una presumpta radicalitat desitjada, en definitiva, aplicar judicis morals a l’art, com fa Domínguez encara que ho negui al final del seu article, és fruit d’una visió reduccionista i a més a més, sol resultar gairebé sempre estèril i contraproduent. El més graciós de tot, però, és que la música de La Zowi es resisteix, intencionadament o no, a aquest tipus de prejudicis, és a dir, malgrat no sigui la seva vocació principal, podríem dir que la seva proposta és feminista i alliberadora, o si més no té conseqüències que clarament ho són.

Això s’observa si analitzem la seva recepció. No oblidem que es tracta de música per a ser escoltada però també ballada i, com explica Young Vibez en un interessant article sobre Bad Gyal, “per entendre el component feminista de Bad Gyal no és necessària una declaració firmada davant d’un notari, només cal posar Fiebre a qualsevol local i veure com balla la gent o les ties en particular”. Passa exactament el mateix amb La Zowi, tot i les enormes diferències estilístiques entre ambdues artistes. L’articulista no té ni la més remota idea de com el públic, i especialment el públic femení, interactua amb les cançons de La Zowi. Potser hauria d’anar a La Cangri (la festa organitzada per Bea Pelea a la Sala Apolo de Barcelona) i veure com les seves assistents mouen el cul sense complexos.

No entraré en profunditat sobre la qüestió de l’auto-cosificació femenina (un tema que donaria per diverses tesis doctorals), que segons Domínguez és perpetuada inconscientment per la cantant, però només diré, citant a Hito Steyerl i sense ànim de desmuntar les lluites de diverses generacions de feministes, que potser ha arribat el moment de reconèixer que la subjectivitat ja no és un lloc privilegiat per l’emancipació[i]. Això no significa, és clar, que haguem d’abraçar alegre i acríticament la idea d’esdevenir objectes o coses que senten, però sí potser la necessitat de repensar seriosament els nexes entre subjecte i objecte, saber i emancipació.

D’altra banda, i tornant al nucli dur de l’article de Domínguez –la repetició del mot puta a la cançó en qüestió–, crec que caldria aclarir el significat d’aquesta paraula en el context de les cançons de La Zowi i de la música urbana en espanyol en general. Com comenta Alicia Álvarez, una de les poques periodistes preocupada per analitzar acuradament el fenomen de la música urbana local, l’ús del terme puta (de l’anglès bitch) en molts d’aquests artistes no es refereix necessàriament a una treballadora sexual, i el que potser és més important: sovint no té gènere, al·ludint així a homes i dones indistintament. Calcant el model nord-americà, artistes com La Zowi han subvertit les connotacions negatives de paraules com puta o zorra (de l’anglès hoe), ressignificant-les, emprades ara per designar normalment a una noia jove, amb actitud i sexualment alliberada. Així s’identifica La Zowi, que acompanya sempre el seu nom d’aquest epítet, una senya d’identitat present en totes les seves cançons. Davant d’això, el discurset moralista de Domínguez cau pel seu propi pes. El llenguatge muta, sovint enriquint-se en el procés, i pot semblar irònic que parli d’enriquiment lingüístic en el context d’una cançó amb una nul·la varietat lèxica, però l’aportació d’aquesta accepció de la paraula em sembla interessant i digna de valorar.

Per tots aquests motius, el fet que la utilització del mot puta en el context de la música urbana, i més concretament, de la música urbana cantada per dones, segueixi encara escandalitzant a la parròquia feminista es fa ja una mica cansat. Jo no sóc del carrer ni faig trap, reggaeton o dancehall, sóc una pija de l’Eixample intel·lectualoide desconstruïda (amb certs aires de diva), i utilitzo puta o bitch per referir-me a les meves amigues en to amistós i jocós des de fa anys.

Em sembla ridícul que se segueixi argüint que produir música –o qualsevol manifestació artística– que parli cruament de sexe, diners, drogues o putes (en totes les seves accepcions), sigui denigrant, irresponsable o moralment reprovable. Sembla que si no es fan pamflets didàctics, donant-ho tot ben mastegadet, no estem fent un favor al feminisme ni a la lluita de classes. Personalment, la música que segueix aquests preceptes m’avorreix profundament. De totes maneres, si s’està una mica atent es veu com les lletres de La Zowi, tot i no ser un manifest del 8 de març (encara que algunes de les seves frases serien perfectes per alguna pancarta), són polítiques i fan referència en molts casos a qüestions vinculades a les lluites dels feminismes: el gaudi de la sexualitat, la llibertat a l’hora d’actuar i vestir-se, i fins i tot, la subversió dels rols de gènere.

En definitiva, La Zowi no està fent apologia del treball sexual cegada pel mite neoliberal de la lliure elecció, sinó que està jugant amb una imatgeria que li és propera –putes i gàngsters– per configurar un relat ficcional, més o menys autoreferencial, una història amb una protagonista que, en aquest cas concret, és una versió burlesca i descarada de sí mateixa. Una Zowi puta i feminista. Alhora, sí. Encara que a algunes us exploti el cap.

 

[i] Steyerl, Hito. «Una cosa como tú y yo», a: Condenados de la pantalla, Caja Negra Editora, 2016, p. 55.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Les reflexions que llença l’autora són prou encertades. Tot i que; de l’entrevista de David Broncano a La Resistencia, es desprèn un fet objectiu d’aspecte musical. Aquesta escena OBJECTIVA es produeix quan La Zowi tot just entra a plató, mentres els músics del programa posen de fons a Dr. Dre i el seu mític”Still Dre”. Davant de la atemporalitat d’aquest tema, La Zowi va renegar afirmant que tot allò era molt vell i que ni tant sols el nom de l’artista. Puc entendre la voluntat d’ella de voler marcar distància entre generacions, entre diferents estils i productos musicals, tot i que no crec que aquest gest renegant del passat, li fagui cap favor entre la comunitat melòmana.

  2. Veient el desconeixement absolut de la “tradició” -en referència a Dr. Dre- i la manca d’arguments literalment paralitzant -respostes que eren monosíl·labs- de que va fer gala La Zowie a l’entrevista de La Resistencia, és molt aventurat suposar-li la capacitat de bastir el discurs que l’autora li atribueix a l’article. Per descomptat, per tenir una visió més ampla també recomano veure altre material que l’entrevista del Broncano -m’incloc en el desconcert per la seva idolatria-, però, a pesar de fer-ho, no acabo de comprendre aquest afany dels mitjans culturals per legitimar un gènere musical fonamentat en la ignorància i el menyspreu a la cultura. El trap és un entreteniment, una cosa per ser gaudida visceralment, si es té gust per ell, i no gaire més. És d’una vulgaritat superlativa i un producte d’una obsolescència precoç. No crec que sigui un lloc des d’on edificar discursos.

  3. Desconeixia els treballs musicals de La Zowi. No sabia ni que existia. Ha estat aquesta crítica sobre una crítica la que m’ha despertat la curiositat. I així que he acabat de llegir l’article, he anat a YouTube i he viatjat pel món de la tan criticada i defensada artista. I he de dir que tot i ser un món radicalment allunyat del meu, tant musicalment com de pols vital, no trobo que sigui per fer-ne un drama. És cert que les lletres contenen un llenguatge dur, sense floritures, tanmateix parlen d’una realitat moltes vegades amagada o que simplement arraconem i la neguem. Per altra banda, tant l’estil musical com l’estètica entren dins d’una normalitat que no cal dir res més. I de l’actitud, la d’una dona que vol obrir-se pas en un món cada dia més ple de carrerons sense sortida. En resum, que després de veure i escoltar alguns dels treballs de La Zowi, té tot el meu respecte (Per cert, l’entrevista que li van fer a La Resistencia no podia ser més esperpèntica).