La vida extraordinària de Lola Anglada

30.06.2015

Avui dimecres 1 de juliol a les 19h la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa de Parets del Vallès acull la lectura dramatitzada de les memòries de Lola Anglada. Amb una dramatúrgia d’Esteve Miralles i la veu de l’actriu Carme Sansa, Les revoltes de Lola Anglada és un espectacle inspirat en Memòries 1892-1984, de Lola Anglada, que acaba de publicar la Diputació de Barcelona. Joaquim Armengol en fa la seva ressenya aquí.

Lola Anglada

Lola Anglada

Per fi una mica de justícia. Per fi la Diputació de Barcelona assumeix part del seu compromís i publica les memòries il·lustrades de Lola Anglada (Barcelona, 1892-Tiana, 1984). Senzillament, una meravella de llibre. Si no ho tinc mal entès, Lola Anglada va deixar gran part del seu llegat a la Diputació de Barcelona a condició que publiquessin les seves memòries i fessin un museu monogràfic que acollís la seva obra; però la veritat és que en morir ella també ho van fer aquests compromisos i promeses. I com a conseqüència d’aquesta desfeta ètica es creava de nou un silenci llarg i vergonyant al voltant d’aquesta dona única i artista extraordinària. Una figura prou incòmoda per a tothom, pel que sembla, exactament com en aquella esplendorosa època franquista.

El llibre, com deia, és una meravella, i està tan bellament il·lustrat i és tan bonic, que és un autèntic plaer fullejar-lo i entretenir-s’hi observant tot el plec de dibuixos i il·lustracions que conté, molts. De vegades pot semblar més un catàleg (no tenim cap catàleg raonat de l’abundant obra d’Anglada) que no pas unes memòries convencionals. Lola Anglada, però, de convencional no n’era gens, si de cas tot el contrari. Va ser una dona radical i molt crítica en tots els sentits, tant en qüestions d’art, com en la vida personal i en política. Si per cas ens fixem en els seus dibuixos i il·lustracions veiem que són d’una sensibilitat i un refinament exquisits, i que parteixen de l’estètica noucentista. Aquesta estètica marcarà definitivament l’artista i provocarà sovint reaccions de menysteniment i ferotges crítiques contra les avantguardes. En l’aspecte polític, el seu compromís ideològic amb la República i amb el catalanisme és total. Confrontats amb Lola Anglada els d’avui, que tant s’omplen la boca i roseguen Catalunya tot el dia, semblen uns infants de bressol. La seva valentia en aquest sentit i el seu amor per Catalunya i la llengua són incomparables i definitius. Mai no va voler que el seu llegat sortís de Catalunya ni ella marxar-ne malgrat el perill que corria. Cal dir, en honor a la veritat, que el total de la seva obra va ser pensat i sentit com una autèntica aportació a la cultura catalana, al seu enriquiment. Fins i tot, Pompeu Fabra l’animava a guarnir l’idioma amb noves paraules. I on és ara tot aquest llegat fabulós? On el podem veure i disfrutar? Quant al seu radicalisme íntim, com a personalitat independent i de caràcter, sempre va anteposar l’art per damunt de totes les coses; per això, la seva renúncia al matrimoni i a la maternitat, a ser una dona típica tal i com corresponia a l’època, l’acaba portant a una inevitable però estimable soledat, tan necessària al seu parer per a la creació l’artística.

La veritat és que resulta fascinant seguir el recorregut vital de Lola Anglada, des d’aquella Barcelona vibrant de principis del segle XX, el seu pas per París i el contacte amb la bohèmia tronada i divertida, la malaltia, el retorn a Catalunya, la República, la guerra perduda, la fam, la dura postguerra amb totes les seves commocions, el llast infecte del franquisme i el desencís, fins a tancar-se al casal de Tiana i patir l’inconsolable silenci oficial. I en paral·lel a totes aquestes circumstàncies hi batega la vida plena i fàcil de la seva infància i adoslescència, el descobriment del dibuix i la natura, l’amor frustrat, el coneixement de la insòlita i rica Barcelona artística, el creixement com a creadora, la feina amb editorials franceses (Hachette i Nathan), les exposicions, el teatre (El jardí meravellós) i el Liceu, l’escriptura i la il·lustració dels seus propis llibres, el reconeixement, els encàrrecs, la plena implicació històrica, la coneixença i el tracte amb un gran nombre d’artistes i personalitats del món de la cultura i de la política.

Carme Sansa durant l'assaig de 'Les  revoltes de Lola Anglada'

Carme Sansa durant l’assaig de ‘Les revoltes de Lola Anglada’

Cert que aquestes memòries han de servir per donar a conèixer gran part de l’obra artística de Lola Anglada, però també la seva concepció del món i la seva complexa i extraordinària personalitat, les debilitats i les dèries insospitades. Lola Anglada era una dona molt forta i orgullosa, que no estalviava mai crítiques directes a qui creia merèixer-les, posem per cas en Folch i Torres, Picasso, Miró, Amades, Castanys i Opisso, el qual va denunciar-la, per roja, separatista y peligrosa; també a Xavier Fàbregas, a Tiana o Badalona… Tanmateix, la riquesa d’aquestes memòries imprescindibles, malgrat la prosa de vegades irregular i l’estil clàssic, arcaïtzant, desvetlla una mirada única que recorre tot el llarg del segle XX. Tenen, a més, la virtut del descobriment, ja que s’hi desgranen vides i anècdotes fabuloses, i perquè s’hi recuperen noms de la cultura catalana tan oblidats com els de Xavier Gosé, Josep M i Antoni Marquès Puig, Rafel Patxot i Jubert, etc. Potser no sabrem mai del tot qui era Lola Anglada, però en aquest volum sensacional hi trobareu la seva identitat construïda; potser inventada, qui sap. En tot cas i en paraules seves: ‘…vull ser el símbol d’aquelles dones de pensament educat, que són dones sense deixar de ser dones, talentoses, espirituals, tan fortes de caràcter com dolces.’ Cerqueu-la fonamentalment en el seu art, però també en els seus profunds silencis, en allò que calla.

La magnífica edició d’aquestes memòries són a cura de Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, que han escrit dos pròlegs (recomano llegir-los al final) que posen molta llum damunt la figura de Lola Anglada; i un seguit de breus biografies de tots els personatges que van apareixent al llarg d’aquesta increïble i reveladora vida. Un llibre important, ple d’interès, bellíssim, meravellós!

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Jo ho he dit compartint això a Facebook: “Ja no veuré mai més igual a l’Opisso, com quan descobreixes que aquell amic de la joventut era, en realitat, un porc confident feixista”.