Jo hi era. Jo he vist el Segismundo de la Portillo

14.03.2013

La vida es sueño d’Helena Pimenta t’entra pels ulls però no arriba al cor. És un gran muntatge ple d’alts i baixos on destaca una imponent i extraordinària Blanca Portillo. Després de triomfar a Espanya aquesta adaptació del clàssic de Calderón de la Barca a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Clásico arriba al Teatre Lliure de Montjuïc on s’hi estarà fins el proper diumenge 17 de març. 

 

Blanca Portillo a 'La vida es sueño' | Foto de Ceferino López

 

El primer que destaca de La vida es sueño és la imponent escenografia. En un mateix espai, que és com una mena de caixa buida d’una tonalitat entre gris i blanc d’ivori, s’hi recrea el palau del rei Basilio i la torre on està tancat Segismundo. És sobretot gràcies a la magnífica il·luminació de Juan Gómez Cornejo que el palau i la masmorra cobren vida. Gómez Cornejo ens regala,-perquè sí, és un autèntic regal que et deixa sense paraules-, una il·luminació pictòrica amb reminiscències expressionistes que fan de La vida es sueño una delícia per als ulls.

A la dreta de l’escenari, a prop del pati de butaques, hi trobem els músics, un quartet compost per guitarra barroca, viola de gamba, flauta de bec i percussió. I aquí topem amb un problema. Per una banda, la música dota de més profunditat forces escenes però l’acústica del Teatre Lliure (potser a causa de l’escenografia) els juga una mala passada. No només hi ha moments on la música emmascara totalment la veu dels intèrprets sinó que si ens allunyem unes quantes files de l’escenari es fa cada cop més difícil entendre què diuen els actors. Tant, que si a algú del públic li agafa un atac de tos, -i ja sabem que això cada dia és més freqüent-, ens perdem algunes rèpliques.

I si hi sumem que el vers, i el castellà antic, és un pèl difícil de seguir, la tos i les tertúlies enmig de la funció augmenten. Normalment m’agrada, i molt, veure un espectacle en vers i  sovint passats uns minuts ja l’he assimilat totalment. Em va passar, per exemple, amb el Cyrano d’Oriol Broggi, que ara podem tornar a veure a La Biblioteca de Catalunya, o amb La Bête, on el vers fluïa amb una gran naturalitat. Aquí, però, i malgrat que es tracta d’un repartiment de primera categoria, sembla que no s’hi acaben de sentir còmodes. Potser, i aquí és on hi trobem el principal problema d’aquesta adaptació de La vida es sueño, a causa de la trepidant intensitat en la majoria d’interpretacions. Resulta paradoxal, ja que per una banda Pimenta opta, com hem dit, per la delicadesa visual i aquí, en canvi, la direcció es torna més barroera. Des del principi els actors s’encenen tan ràpid com una metxa. Sense matisos. I això no només és esgotador pels propis intèrprets, també ho és pels espectadors. Són massa altius, ho subratllen tot, hi ha massa tensió. Exceptuant Blanca Portillo.

No hi ha paraules per descriure el Segismundo de Blanca Portillo. Si el muntatge d’Helena Pimenta no ens aconsegueix tocar el cor, Portillo ens el pren tantes vegades com vol. És absolutament increïble la riquesa de matisos i registres, la dicció precisa i perfecta. Blanca Portillo supera qualsevol expectativa. I se’n parlarà. I la recordarem. I podrem dir “Jo hi era. Jo he vist el Segismundo de la Portillo”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Totalment d’acord amb tot el que has comentat! Destaco la magnífica il·luminació, perfecte. És una pena, perquè vaig sortir molt fred, i no m’acostuma a passar amb els clàssics…De tant com s’ha volgut arribar a l’espectador, exagerant tot des de l’inici i sense matisar, la distància entre l’escenari i el pati de butaques anava augmentat amb el transcurs de l’obra! Quina llàstima
    A banda de tot això…suma-li que jo estava a l’última fila! Algunes escenes costaven de seguir!

  2. Hola!
    Només un,matís… Què hagués passat si,tots no,haguessin començat tant alts? S’haguéssin trasbalsat molt amb el,personatge principal?
    D’altra banda trobo a faltar.un comentari a la resta de perdonatges,i al treball.del text de Mayorga que també ha estqt excel-lent.

  3. No hi acabo d’estar d’acord. A mi Marta Poveda en el paper de Rosaura i Juan Notario en el de Basilio em van emocionar fins a les llàgrimes. També em va agradar l’actuació de la resta d’actors i el quartet de música. Jo estava asseguda en una de les últimes files i sentia el text perfectament.