La vida és allò que passa mentre no visites museus

20.06.2018

Dins del meu cercle d’amistats puc distingir-hi dos tipus de persones: les que van als museus i les que no. Les últimes són les bones. Nenes, us puc fer una pregunta que necessito que em contesteu? És per un article. Així en general: Què en penseu dels museus?

La primera resposta triga vint-i-un minuts en arribar, que en estàndards millenials vindria a ser l’equivalent a vint-i-una vides de tardana defunció. “Crec que els museus són una bona eina per la gent. Ens fan descobrir coses noves. És a dir, ens expliquen la història de l’objecte que ens mostren i ens fan transportar-nos al lloc i al moment exacte”, em respon una bona amiga de la infància. Vale tia, ara diga’m la veritat. Oye, k lo he dicho de verdad / Solo he ido a dos o tres y es lo k pienso. I per què creus que no en visites? Pues por tiempo k no tengo.

Tret dels companys que he conegut en estudis superiors humanístics, la resta de joves propers visiten poc aquestes sales. Sense ni tan sols voler-ho, fan anar de cul a les altes esferes de la cultura. Cap sobretitulació ni estudi sobre nous públics digitals se’ls resisteix. Ei, sense saber-ho l’esteu clavant, no hi ha qui us convenci. Sou el Messi de la indiferència i porteu de corcoll als programadors.

Hi ha persones que tenen motius de pes per no trepitjar museus: viuen en un poble petit i durant el seu període escolar han visitat la institució principal de la localitat una mitjana de tres cops per cicle educatiu, per la qual cosa el rictus es converteix en un record infantil i limitat similar al de posar un CD dins d’un walkman. Un què?

Una altra amiga intervé en la conversa: “Jo penso que són poc lúdics! Que el problema no és la temàtica sinó com la presenten i que haurien de fer més festes/esdeveniments/teatres!”. Li explico que la cosa, últimament, va cap aquí, però que els museus petits ho tenen més difícil. “Jo la veritat em moc molt per facebook”, segueix ella, “Vaig mirant eventos i quan és en un museu considero anarhi pk solen tenir la part cultural (veuré algo nou) i no serà avorrit pk hi ha música o un workshop, una exhibició o mnjar”.

Una altra m’envia una nota de veu: “Clau, si necesitas la frase hecha ho sento molt però no estic inspirada, pero igualmente yo soy de las personas que a cada país que viaja va a un museo”. Li pregunto com és que quan se’n va fora sí que visita aquestes institucions, però la resposta triga tant a arribar que la descarto i deixo el mòbil lluny per por de perdre el tempo d’aquest article. En l’àudio mencionat, una altra amiga apareix cridant en segon pla: “¡Pero que sean gratis, eh!”. A 43km de distància, les dues riuen malèficament i transmeten les ganes d’enfotre’s del mort i de qui el vetlla.

Les persones que no visiten els museus són infal·libles, sobretot perquè utilitzen un argument que no tothom pot brandar: la vida. La seva rutina transcorre, amb motiu, lluny de les obres d’art i la cultura els arriba per altres vies. L’escola els ha ensenyat que els museus són importants, però el dia a dia no els ho demostra. Una sola paraula seva fa retornar a qualsevol persona a la terra i obliga a fer-nos repetir interiorment que la cultura pot semblar innecessària, però en realitat aguanta una estructura difícil de sustentar. “Què faràs amb la info, Clau?”, em pregunta una d’elles. Un article! A la qual cosa l’altra respon: “Oye, ¿y este Sant Joan qué?”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Jo sóc de les (poques?) que visiten museus, aquí i a fora… Vet aquí que em sembla que la vida també està en la visita als museus… Amb tot, a vegades penso veient la poca requesta que tenen sense que això tingui res a veure amb el seu valor artístic, cultural, social i fins i tot polític: el dia que governs i partits polítics ‘descobreixin’ que això dóna pocs vots, ai!

  2. A vegades, visitant alguns museus (d’aquí i d’allà) venen ganes de formular una pregunta senzilla als directors i a les directores (menys) de museus: vostè desitja de debò que la gent visiti el museu que dirigeix?
    Amb una ullada a les sales i a la comunicació dels continguts programats (senyalització exterior i interior, texts de paret, programes impresos en paper o via internet) quedaria resposta la pregunta, però no del tot. Caldria afegir-hi: quina mena de gent desitja vostè que visiti…

  3. A mí em semblen un nexe d’unió per a les families amb nens petits. Aprenem junts, descobrim junts, ens fascinem, ens emocionem i riem. Junts. I així cultivem la necessitat i el plaer de visitar-los per quan els nens ja siguun grans i puguin decidir ells. Jo els visitava abans de tenir nens i ara que ells ja són grans. Aquí i a l’estranger. Aprendre coses i viure-hi experiències inesperades i emocionants és el que segueix portant-m’hi.