La vida amarga

11.01.2013

Avui a Núvol fem un especial sobre Joan Ferraté, que va morir la nit del 12 al 13 de gener de 2003, ara fa deu anys. El recordem amb articles de Jordi Amat, Víctor Obiols, Jordi Gràcia i Enric BlanesJoan de Dios Monterde i Salvador Oliva.

Joan Ferraté

 

Joan Ferraté es definia com un escarràs de la lectura. En uns versos de Catàleg general parlava de “l’excés /de temps i suc de colze que he esmerçat / a fer-me savi”. I ho deia en un poema en què insinuava que tot aquesta consgració a l’estudi no tenia cap sentit si finalment no li reportava com a recompensa (no el reconeixement intel·lectual dels crítics, que l’importava ben poc) la plenitud de la carn, el que ell anomenava, ‘la lubricitat original, sempre perplexa, i pura’. Ferraté era un poeta antisentimental. Per a ell hi havia un fil directe entre el plaer de l’estudi i el plaer carnal. Havia de poder passar de l’un a l’altre sense peatges sentimentals, aquest era el seu carpe diem. En els seus versos es dirigeix al foll barbamec i a la dolça ximpleta, sempre amb una declarada voluntat de seducció. A ‘Lend it a Hand’ fa aquesta admonició:

és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al seu davant.

La lubricitat és pura, el desig és íntegre quan es fa fort. El seu admirat Carner descriu el mateix quan diu que “la possessió és més pura que el desig”.

Sigui per modèstia, sigui perquè ho creia així, Ferraté no es considera poeta i ho declara repetidament en els seus versos. Ferraté és un lector que es converteix en poeta fent de traductor. La seva poesia és molt discursiva, però mètricament cenyida. El seu vers fa cascada, tendeix a la hipotaxi, però se serveix d’un lèxic depurat i diàfan.

El meu record de Joan Ferraté es limita als quatre dies que vam passar plegats a Cadaqués, l’estiu de 1990. Aleshores una colla d’estudiants i llicenciats de filologia ens vam apuntar a un seminari de poesia que dirigia i presentava Salvador Oliva i que comptava amb Joan Ferraté com a convidat de luxe. Vam passar quatre dies tancats en un xalet al mig del poble, llegint versos de Josep Carner i Gabriel Ferrater. Fèiem sessions de matí i tarda i només sortíem per dinar i sopar. Ferraté s’asseia en una butaca, agafava un poema i el llegia en veu alta, aturant-se aquí i allà si havia de fer algun comentari o si no es podia aguantar més el riure. Recordo que quan ens va llegir ‘El diumenge del senyor Lluc’, el gran poema sobre la pietat, ens saltaven les llàgrimes de tant riure. Ferraté ens va fer veure que hi ha també una pietat que aflora de l’humor.

En el tracte amb nosaltres, però, Ferraté no feia de cap de colla, ni pretenia seduir el grup amb els seus coneixements. Res a veure amb aquella mítica complicitat que diuen que gastava Gabriel Ferrater al bar amb els seus alumnes de l’Autònoma. Ferraté solia concentrar-se en un interlocutor i no el deixava anar. Preferia el tracte individual que acaparar tota l’atenció. Potser per això podia ser o semblar esquerp.

Un dia, en lloc de participar a la sessió de tarda, se’n va anar a veure un partit de futbol de la selecció espanyola, que aleshores jugava al Mundial d’Itàlia. Espanya va perdre i Ferraté en va tornar indignadíssim, despotricant de l’àrbitre, que suposadament ‘ens’ havia robat el partit. Nosaltres vam quedar de pedra, no sabíem què dir-hi. Aquell home no ens encaixava amb el lector privilegiat que ens havia alliçonat aquell mateix matí. El Salvador Oliva reia per sota el nas. Era, és clar, una provocació, pur teatre.

Recordo que un dia ens va dir amb una certa vehemència que el millor llibre de Pla no era El quadern gris sinó La vida amarga. El millor llibre i el millor títol, i Ferraté ens el va repetir unes quantes vegades, posant l’èmfasi en ‘amarga’, per recalcar la polisèmia, atès que ‘amarga’ pot ser tant adjectiu com un verb en aquest títol. Jo aleshores encara no havia llegit aquest volum de Pla que parla de solitaris i solters empedreïts. Quan finalment me’l vaig llegir, ho vaig fer pensant en Ferraté, que probablement havia viscut en pròpia carn la mateixa solitud d’aquells personatges de Pla durant els llargs hiverns al Canadà.

Havent sopat, caminàvem fins a la Punta d’en Pampa i entràvem al Cafè de la Habana. Aleshores Ferraté ja havia traduït els poemes de Du Fu, però encara no els havia publicat i una nit ens va explicar quatre nocions de xinès sobre un tovalló de paper. Havia tingut la paciència d’estudiar-ne els caràcters ja de ben gran per traduir poesia, com havia après grec demòtic per traduir Kavafis. Entre les cinquanta poesies de Du Fu traduïdes per ell, n’hi ha unes quantes que parlen de la senectud. N’hi ha una, titulada, ‘El lloro’, que ara em plau d’imaginar que, tot traduint-la, es feia un autoretrat:

El lloro cova tristos pensaments:
savi com és, enyora els seus col·legues.
Té l’hàbit verd tot espelleringat;
pel bec vermell, però, vessa ciència.

No et vindrà, el dia que obriran la gàbia,
i el branc on pernoctaves s’ha trencat.
Uns cops t’amoixen, d’altres et malmenen:
¿de què et serveix, aquest plomatge estrany?