La veu de Teresa Pàmies

En la meva memòria, Teresa Pàmies és, abans que cap altra cosa, una veu. Sonava enèrgica i personal, amb aquell deix de la Noguera, a través de la ràdio. L’escoltava d’adolescent, quan Josep Cuní governava amb mà segura el dial dels matins i donava pas a l’escriptora perquè lligués el seu comentari d’actualitat amb un bolero. Recordo que llavors jo em fixava molt en les veus radiofòniques: volia estudiar periodisme i col·laborava en una emissora local. Si em captivava tant la veu de Pàmies era perquè m’obligava a deixar en suspens el que estigués fent i a parar atenció. Per a mi, allò era estrany a començaments dels 90 quan molts locutors gastaven encara un to angulós i distant que sovint em feia perdre el fil. En canvi, Teresa Pàmies feia servir el to d’una manera diferent: el modulava per indignar-se davant les injustícies, per subratllar una ironia, per pontificar amb aplom. Era com si ella mateixa es posés a dins de cadascuna de les paraules que pronunciava. La seva era la veu d’algú que, potser no locutava com establien els cànons del moment, però que pensava el que llegia, que imaginava el que deia i que sabia comunicar.

Els primers sanglots d’aquesta veu van fer-se sentir per primer cop ara fa 100 anys. Va ser a la casa d’una família humil de Balaguer, en un any -el 1919- en el qual el món, amb l’experiència de la Gran Guerra i de la Revolució Bolxevic, es va fer modern i vell de cop. El dia del seu aniversari no és del tot segur, explica el seu fill petit, en Sergi Pàmies. Assegura que la seva mare “va aconseguir crear una gran confusió sobre la seva data de naixement” i ho il·lustra explicant que cadascun dels quatre fills la felicitava en una data diferent. “Tipa d’aquests vaivens, va dir que ella havia nascut el 8 d’octubre, però que no l’havien declarat fins deu dies més tard”. Efectivament, al certificat de naixement del Registre Civil consta que Teresa Pàmies va néixer el 18 d’octubre, però tot i així la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans s’han volgut mantenir més fidels a la paraula de l’escriptora que no pas a la fredor dels documents oficials i han celebrat el seu centenari aquest dimarts 8 d’octubre.

L’acte central de l’aniversari ha estat el Simposi “Teresa Pàmies, política, memòria i literatura” que ha reunit més d’una desena d’estudiosos amb l’encàrrec de repassar des de diversos angles la trajectòria de l’escriptora. Abans de començar, però, una advertència en boca del seu fill Sergi Pàmies, que ha aconseguit despertar un somriure unànime entre el públic de la Sala Pi Sunyer del IEC: Ella no hauria autoritzat el simposi. “L’hauria sabotejat”, assegura, perquè “amb coqueteria ucrònica” a Teresa Pàmies “li agradava vantar-se que els acadèmics i l’aristocràcia literària oficial no li reconeixia els mèrits”. Tot i que l’advertència estigués formulada en to de broma, els especialistes i bona part dels assistents sabien que l’afirmació era, en el fons, certa. En la seva època, des que va començar a publicar a partir de 1970, Teresa Pàmies va ser una autora molt més respectada pel públic lector, que comprava les seves obres i la seguia als mitjans, que no pas per la crítica literària i acadèmica. Ho sap molt bé la professora de la Universitat de les Illes Balears Mercè Picornell, que en una ponència magistral, va anar llegint en veu alta alguns dels penjaments injustificats, que des de les pàgines culturals de la premsa dels 70, es feien dels seus llibres. Autora d’una de les obres de referència quan es vol estudiar la prosa de Pàmies, Discursos testimonials en la literatura catalana recent (2002), Picornell va recomanar diversos títols de l’autora, especialment Quan érem capitans (1974) i va destacar que els seus llibres poden connectar amb força amb la sensibilitat actual. En la mateixa línia, l’escriptora Margarida Aritzeta va subratllar que la novel·la Dona de pres (1975) és una obra de gran actualitat, atesa la situació política que travessa el país.

Un idea va recórrer de dalt a baix la jornada: Per entendre l’obra de Teresa Pàmies cal concebre-la com una escriptora compromesa, com una militant “comunista amb un enorme sentit de justícia”, com una dona autodidacta que va experimentar la vida amb gran intensitat. En efecte, quan es repassa la seva biografia s’entén per què aquella veu que alguns escoltàvem admirats a la Catalunya Ràdio dels 90 sonava tan viscuda. Era l’autoritat que proporcionen, no els títols acadèmics ni els càrrecs, sinó els actes i els fets.

De ben joveneta, la càmera de Francesc Boix ja la retratava somrient, com una amiga entusiasta, en els primers temps de la guerra. Tots dos estaven afiliats a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, afiliació que com va explicar la historiadora i politòloga Paola Lo Cascio els va atorgar una experiència, “una mena de segell de qualitat” dins la militància comunista. Abans de fer els 18 anys, l’objectiu d’Agustí Centelles la captava el 7 de març de 1937 adreçant-se al públic en la Jornada Internacional de la Dona Antifeixista. Encarnava, com diu Lo Cascio, “una joventut que es va haver de fer càrrec molt d’hora d’una responsabilitat molt gran”, o com sentencia l’escriptora i comissària de l’any Teresa Pàmies, Montse Barderi, aquella generació “capaç de fer una guerra i de perdre-la”. I a partir del gener del 39, el pelegrinatge de l’exili: República Dominicana, Cuba, Mèxic, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i França. 30 anys d’aprendre coses noves, de fer-se un lloc, d’enyorar, d’enviar novel·les a premis sense obtenir el premi, d’escriure amb pseudònim a revistes comunistes…

Però a la fi, l’autoritat dels actes i els fets es va acabar imposant. Pàmies va tornar de l’exili a començaments de la dècada dels 70 i ho va fer guanyant el Premi Josep Pla amb l’obra Testament a Praga, on recuperava i dialogava amb les memòries del seu pare, l’activista comunista Tomàs Pàmies. En motiu del guardó, la revista Destino li va dedicar una doble pàgina, una doble pàgina que va mostrar als assistents al simposi l’escriptora Lluïsa Julià. La primera imatge que els catalans van veure de l’autora després de l’exili és una fotografia d’ella asseguda al costat de la font de la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, amb la paret de l’església tota feta malbé pel bombardeig de l’aviació feixista del 30 de gener de 1938. Sens dubte, va triar el lloc a consciència.

“Mai va renunciar a pensar”, insistia Barderi i afegia que “escrivia per descobrir la veritat, perquè per a Pàmies saber la veritat era més important que tenir raó”. En la seva prosa memorialística, domina “l’espontaneïtat, el verisme, l’autenticitat”; per això la professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve assegura que Pàmies és una escriptora que es despulla amb una “transparència insòlita” en l’àmbit de les lletres catalanes.

El simposi es va tancar amb una darrera ponència de la seva amiga i escriptora Maria Barbal que va explicar projectes compartits als anys 80 i 90 i va detenir-se a reflexionar sobre l’obra Jardí enfonsat (1992). Els organitzadors van explicar que en un acte de “justícia literària” els textos de totes les ponències de la jornada es publicaran en un llibre que permeti estudiar més a fons el llegat de Teresa Pàmies. Llegir-lo serà una oportunitat per recuperar una veu molt capaç de fer-se escoltar, amb molta vida a dins, però poc atesa, de moment, pels “acadèmics i l’aristocràcia literària oficial”.