La veu de Maïa Vidal il·lumina el Mud de Lleida

12.03.2013

Aquest cap de setmana ha començat el Festival de Músiques Disperses de Lleida. Disperses pel que tenen de diferents, provinents d’arreu i allunyades dels circuits habituals. El Mud, que s’allargarà fins el 22 de març, porta en la seva setena edició propostes tan singulars com la dels sevillans Las Buenas Noches, A Jigsaw, Robin Williamson o la nord-americana Maïa Vidal.

 

Maïa Vidal | Foto Noni Korf

 

Abans de veure-la, la sento. Conec la Maïa Vidal a través d’un vidre i la seva encisadora veu traspassa la cabina de Catalunya Ràdio. Les notes de ‘Wander’, primer tema del seu nou disc, s’escapen joioses i melancòliques. Tot alhora. Perquè la jove nascuda a Califòrnia però educada a la petita i tranquil·la Ithaca, al nord de Nova York, arrossega abundants i contradictoris enigmes.  Paradoxes internes que ella expulsa a través de tendres melodies que transiten endavant i endarrere, entre el detall més minúscul i el més gegant.

Wander de deambular, vagabundejar o deixar volar la imaginació… “Per mi és un instint, una necessitat. No puc estar en un lloc massa temps. Aquesta cançó la vaig escriure a l’avió, com una teràpia després de dir adéu a la meva mare quan tornava a Barcelona. Malgrat ser nòmada, sempre és difícil acomiadar-se. Quan estic a Barcelona trobo a faltar Nova York i quan estic allà voldria estar a Barcelona. Al final, on està la meva llar?”

Enmig d’aeroports i recorreguts infinits han germinat les lletres del seu segon àlbum, Spaces. Però remuntem-nos a l’època en què una refulgent estudiant de Belles Arts va arribar amb 21 anys a Barcelona, i els tres mesos inicials es van convertir en molts més. Les seves mans inquietes tampoc no paren de viatjar, i embolcallades amb anells gegants i multicolors ho volen abraçar tot. Impossible no seguir-la quan ens preguntava a cau d’orella “Follow me, why don’t you follow me?”. Amb Spaces cada tema ens transporta a llocs i temps completament diferents. Com bombolles levitant, tan bon punt és la veu d’un home que s’enamora de la protagonista de Dostoievski com un infant que ens descriu bocabadat el funcionament dels misteris del cosmos.

És fàcil definir-te com una artista eclèctica, però creus que l’adjectiu s’adiu amb qui ets tu i amb el que fas? “Sí, amb God is my bike el so encaixava com una capsa, dolça i petita. Trista. Mantenia l’acordió perquè em permetia jugar i explorar sons no gaire explotats. Però amb el nou disc he sortit dels límits que m’havia marcat i provo el piano, l’arpa, el banjo, la percussió… Tot és ara molt més obert i sí, eclèctic. Durant el concert de setanta minuts toco quatre instruments, no per lluir-me, sinó perquè cada cançó en demana un de diferent.”

La intuïtiva artista de les ungles liles es fascina quan em demano un cacaolat en un lloc més aviat de copes. De petita jugava a disfressar-se amb coses de sa mare, i aquesta curiositat seva no s’acaba mai. Ara espera, impacient, la reacció del públic davant el seu disc, que es publica a l’abril i es nega a catalogar. Vol que sigui la gent qui el defineixi. Només ens explica que si fins ara només s’havia vist amb cor de carregar un lleuger equipatge que capigués en els seus braços, ara les ganes d’experimentar la porten a interrogar noves sonoritats que escapen del seu control, a col·laborar amb altres per jugar a trencar els límits autoimposats.

A God is my bike la cantautora no sabia què fer amb la seva vida, i de tant furgar dins seu ara només li queda viatjar cap enfora, a l’espai sideral. “Sóc la persona que vull ser, i ara que m’he trobat, la vista es fa molt més gran”. Vestida amb una samarreta de la NASA es llença a explorar la galàxia i les estrelles, enfrontant-se a allò desconegut que abans li feia por. De l’autoretrat i el “myself” a la literatura russa, el canvi climàtic, les relacions de parella… i tot allò que l’afecta d’una o altra manera. En el procés se segueix retrobant i guarint, perquè per a la Maïa composar, cantar i tocar té efectes curatius. Amb Spaces es proposa superar una de les seves fòbies, la por a l’obscuritat, el fred, la grandesa i el buit de l’univers.

25 anys i les seves cançons ja reben etiquetes, com la de “pop nouveau”. El folk hipnòtic de la Maïa, però, ve d’un llinatge curiós. El seu pare és de Montpellier, la seva mare de Nova York, filla de nordamericà d’origen alemany i japonesa. D’aquesta àvia, artista i arquitecta, li ve la passió per la creativitat. “Si hi ha quelcom dins teu que necessita ser expressat, és la teva obligació explicar-ho, treure-ho i compartir-lo amb els altres. Ser un mateix, ser honest amb el que fas, és una altra forma d’activisme humanitari i social. Crear des de dins, amb sinceritat i honestedat, pot ser també molt útil, noble i positiu pel món que ens ha tocat viure.” La Maïa, sens dubte, fa una màgia que sana l’atmosfera.

Si voleu saber en quin món viu la charmante Maïa, mireu els seus vídeos. Evoquen una realitat onírica, pura i allunyada del món hi-tech que ens envolta. Però els paisatges nevats de Wonder no són recreats, sinó els de la cascada que la cantant veia cada dia al sortir de l’escola. Ara, més conscient del seu valor, ret homenatge a tots aquests colors verds i els canvis estacionals de la seva memòria.

Com conjuga els seus mons de somni amb la crua realitat? “És un món que he generat primer per protegir-me del món exterior, però ara la meva experiència s’ha convertit en aquest món. Abans volia fugir-ne perquè el sentia com agressiu i per això aquesta realitat alternativa dolça, suau, acollidora. Vaig tornar a la infància amb God is my bike. Però des d’aleshores, i mentre tocava cada dia, he començat a viure en el món en què volia viure. I allò abans imaginari ara és la meva realitat”.

Maïa Vidal al Festival MUD

Li pregunto a la noia dels llavis color morat com van ser els seus inicis en un grup punk amb tan sols quinze anys. “Vaig començar abans, amb 7 anys tocant el violí. Però quan vaig créixer ho vaig voler deixar i els meus pares em van convèncer que no ho fes. Per venjar-me, vaig començar amb la guitarra elèctrica i el grup punk. Però ara agraeixo el suport dels meus pares, perquè m’adono que el violí va ser la primera porta. Gràcies al seu aprenentatge després em vaig atrevir amb l’acordió i després amb molts altres.”

Li preguntem què li semblen les retallades i la manera com estan afectant les possibilitats dels joves d’accedir a una educació musical com la que tu vas tenir ? “L’art és el més important i, alhora, el més fràgil. Fàcilment reduïble en situacions de crisi com l’actual, s’hauria de protegir al màxim, com segueixen fent a França, per exemple. Allà ser músic és tenir una professió: el sistema et protegeix com els altres treballadors: tens contracte, atur, prestacions… Condicions dignes”.

La Maïa Vidal va aterrar a Barcelona buscant “la festa” i es va trobar amb un riu de creativitat i inspiració. Aparador d’un munt d’oportunitats i creativitat, l’esperit de la ciutat la va guiar cap a una música que maniobra entre tradició i modernitat. Ara visita per primera vegada Lleida i encaixa perfectament dins d’una programació tan acurada com la del Mud i el seu “nou folk”. Petites joies per satisfer ments inquietes. Com ho és la luminescent Maïa, que ha descobert que pot fer llum a tot arreu i ho fa: es posa al cap una diadema de bombetes de colors, s’enganxa unes bateries a l’esquena i ja està preparada per brillar allà on vagi. El proper 18 d’abril ho farà a Barcelona, a Luz de Gas. L’esperem amb candeletes.