La vèrtebra poètica d’Ileana Mălăncioiu

21.11.2018

Poeta de la generació de Nichita (1933-1983) o Marin Sorescu (1936-1996), la romanesa Ileana Mălăncioiu (1940) arriba per primer cop traduïda en llengua catalana a AdiA Edicions de la mà dels traductors Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli amb el volum bilingüe La vèrtebra epilogat per Carles Duarte.

Ileana Mălăncioiu

La poeta romanesa Ileana Mălăncioiu

Haver aconseguit romandre ella mateixa ha estat el lema de la seva vida a pesar de les dificultats que va causar-li el fet de voler mantenir la seva manera peculiar d’expressar una visió del món, amb la mort com a fet que forma part de la vida. Als anys 80, els més durs de la dictadura comunista, el seu volum de poemes de caire més social va ser retirat de les llibreries per la policia política, la securitate, que va prohibir qualsevol comentari sobre el llibre. Després de la caiguda del règim, Ileana Mălăncioiu va recuperar el lloc merescut com a poeta i intel·lectual de referència. L’any 2013 va ser nomenada membre corresponent de l’Acadèmia romanesa, ocupant, de fet, la cadira que va deixar Sorescu a la seva mort.

Per gentilesa d’AdiA Edicions, reproduïm íntegrament l’epíleg que ha escrit el poeta Carles Duarte per donar la benvinguda a aquesta dama de les lletres romaneses en diàleg amb alguns autors de la nostra tradició recent, “perquè són evidents les coincidències de fons que es poden trobar, per citar només tres noms, entre Mălăncioiu i Blai Bonet, Màrius Torres o Màrius Sampere”.

L’epíleg

Res del que ens mostren els sentits no és per sempre –ni tan sols els estels com el Sol– i tota vida duu dins seu la mort. Però la poesia crema als nostres ulls com una llàgrima de foc. Hi retrobem la veu –el crit esfereït– que uneix i que travessa les generacions des del mirall dels mots, llegat preciós d’albades que acaben precipitant-se dins la nit.

La ciència i la tecnologia ens han permès interpretar les lleis de la física i fins i tot aconseguir imatges que acosten la nostra mirada sobre el món a l’origen de l’univers on existim. La poesia anhela una saviesa diferent, la que sorgeix de l’esforç incansable per comprendre qui som, per explorar els límits, les fronteres de la identitat, per capbussar-nos alhora amb lucidesa i amb tendresa en la percepció essencial de la realitat de l’altre. Ileana Mălăncioiu ha escrit: «I tanmateix, com voldria veure una vegada una ànima,/ tenir-la a la mà com a un ocell i dir:/ és l’ànima de l’home que seia a prop nostre sota el Sol/ i de qui em temia que res no n’hagués quedat» o «Miro dins la teva ànima despresa del cos/ Que ha arribat a mitjanit a la meva estança».

Prou allunyada de Roma per acollir el desterrament d’Ovidi, prou propera perquè l’ombra del llatí sigui palpable al romanès d’avui, la cultura romanesa integra una riquesa d’experiència humana, on conflueixen l’esperit llatí i l’eslau, el cor d’Europa i els Balcans, que tan decisivament ha eixamplat la nostra comprensió del món. N’apunto el testimoni d’un nom, Dimitrie Cantemir, que evoca amb claredat la idea de pont amb què associo un país que tant ens han ensenyat a estimar amb el seu treball intel·ligent i tenaç Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli. La nostra gratitud encara es fa més pregona quan resseguim les esplèndides traduccions incloses en aquesta antologia tan generosa d’espurnes de bellesa que ens ofereixen d’Ileana Mălăncioiu, una autora destacada de l’anomenada generació dels 60, que va assumir amb coratge el repte de construir una obra literària que no se sotmetés als cànons d’inspiració soviètica que imposava el règim comunista.

La poesia de Mălăncioiu té la singularitat i la força que caracteritzen els grans mestres, els qui han sabut integrar en el territori alhora fràgil i colpidor del vers tota l’emoció d’existir. Ho aconsegueix, al costat dels seus bells i commoguts poemes amorosos, confrontant-se, amb honestedat i sense edulcorar la realitat d’una manera embafadora, amb la naturalesa o amb els fonaments religiosos. D’una banda, doncs, amb la matèria física que ens envolta i de la qual el nostre cos forma part. De l’altra, amb l’anhel de transcendència i els referents bíblics que han contribuït a conformar la perspectiva des de la qual intentem donar un sentit al nostre trajecte i al nostre destí.

No són, certament, temes inèdits, però sí que ho és la forma d’entomar-los. Ileana Mălăncioiu assumeix el nostre lligam amb els animals amb una radicalitat que ens sorprèn i que ens trasbalsa, pròpia de qui els ha tingut a prop i hi ha conviscut intensament: «ens adonàvem que a la nit havien florit els codonyers/ els pardals no sabien quan els robaves els ous/ nosaltres no sabíem que les rapinyaires niaven/ damunt de la nostra teulada». Ho percebem amb nitidesa quan al poema Els esturions se’ns adreça sense miraments en escriure: «Quan sortiran les aletes a través vostre» o quan a L’ocell degollat llegim corpresos: «Amb una mà agafo el cap, amb l’altra la resta,/ I els vaig canviant segons l’esforç/ Fins que no siguin morts, que s’estiguin lligats/ Almenys així, a través del meu cos». Són versos impressionants on el fil que enllaça vida i mort s’aprima («No ploris dins de mi mort meva amb cap d’anyell») i que Mălăncioiu fa passar, referint-se a animals, per nosaltres, unint-nos-hi des d’una familiaritat que confereix a la seva literatura la llum del que és autèntic. Ens sacsegen també la cruesa amb què a El bou escorxat tracta del cos penjat: «Em quedo callada prop del cos que s’allarga/ I es gronxa en l’aire com a posta perquè jo sàpiga/ Que d’ell es veu ara només una ombra i una llum/ Donada per aquell poder d’haver estat viu una vegada» o la màgica intimitat que es dibuixa a L’os: «I que l’os s’allunyi, trepitjant a poc a poc la terra/ Com si continués caminant per l’espatlla d’una dona». La poesia de Mălăncioiu reverencia la natura i celebra la vida que s’hi manifesta fecunda. Més enllà de les bèsties, Mălăncioiu ens acara amb altres éssers, a cavall entre l’aparença i la imaginació, que conviuen amb nosaltres com els titelles, les dones d’aigua,…

La temàtica religiosa és present sovint en l’obra poètica de Mălăncioiu, però hi penetra des d’una aproximació insòlita, perquè té de vegades una expressió inequívocament corpòria («Amor, i si nosaltres som ninots de fang,/ Fets per ser meres joguines,/ I si l’estaca clavada al nostre pit/ Un altre mort més gran crida cap a l’eternitat») i en altres ocasions esdevé d’una espiritualitat gairebé mística («Baixen ànimes del cel com ocells blancs») sense renunciar a una reflexió sobre el vincle entre l’ésser humà i Déu, qüestionant-lo, interpel·lant-lo: «I Ell ens mirava tranquil com escandíem la mateixa paraula/ Que no significava en absolut res», «Amor, i si les nostres ànimes/ s’estiguessin una al costat de l’altra al desert/ com dues gotes d’una beguda fina/ que beu ell sense saber-ho.// I si en aquesta beguda freda/ sabéssim que hem estat no només unes taques/ d’aigua aparegudes en la sorra/ per apaivagar la seva set celestial». I hi són recurrents les referències bíbliques, que visualitzen un territori cultural en què ens reconeixem, d’un bagatge comú: «i se’t llançarà com Jonàs a l’altra riba»; «he esclatat a plorar/ a la tercera part de la pregària/ a l’hort de Getsemaní», «es renta les mans el governador Pilat» o al poema Després de la resurrecció de Llàtzer aquests versos magnífics: «amb el teu poder infinit/ Sobre meu, retorna’m a la meva mort».

He volgut assenyalar el protagonisme que la naturalesa i l’espiritualitat tenen dins de la poesia de Mălăncioiu, que oscil·la sovint entre la pell i el pensament, entre la matèria i el somni. Però no la interpretaríem adequadament sense posar en relleu que aquests dos vessants de la seva personalitat -física i sensual vs. reflexiva i transcendent- convergeixen en un humanisme introspectiu que es projecta amb tota la seva potència lírica quan tracta de l’absència, de la pèrdua, del temps,…

La incorporació de Mălăncioiu a la nostra escena literària que aquest volum contribueix a fer possible és una magnífica notícia, perquè obre nous camins per on la poesia romanesa es fa present entre nosaltres. Mălăncioiu ho fa d’una manera que ens convida a llegir-la en diàleg amb alguns autors de la nostra tradició recent, perquè són evidents les coincidències de fons que podem trobar, per citar només tres noms, entre Mălăncioiu i Blai Bonet, Màrius Torres (L’Àngel de la Mort,…) o Màrius Sampere. Benvinguda a casa teva.

La gira d’Ileana Mălăncioiu a Catalunya

En el marc del Festival Internacional de Poesia de Lleida:

-Divendres 23 de novembre, a les 13h, a l’Institut Màrius Torres de Lleida: Festival a les aules. Recital de poesia i trobada amb els estudiants de batxilerat. Acte conduït pel professor i poeta Pere Pena. Amb la participació de Xavier Montoliu Pauli.

-Divendres 23 de novembre, a les 20h, al Teatre de l’Escorxador: Nit de Poesia. Acte principal del Festival amb la participació dels poetes Erri de Luca (Nàpols), Marta Ana Diz (Buenos Aires), Antònia Vicens (Mallorca), Josep Piera (València) i Ileana Mălăncioiu. Sota la direcció musical de Xavi Lloses i la projecció d’audiovisuals d’Àlex Pallí.  

A Barcelona:

-Dissabte 24 de novembre, a les 19h30, a l’Arts Santa Mònica: Versos i urnes. Trobada internacional de poetes per la República. Entre d’altres, lectura de poemes en romanès a càrrec d’Ileana Mălăncioiu i lectura de les traduccions al català per part de Jana Balacciu Matei. El punt i final de l’acte anirà a càrrec de la pianista i traductora romanesa Lavinia Coman (Premi Batista i Roca 2018), que interpretarà peces catalanes i romaneses.

-Diumenge 25 de novembre, a les 19h, a la Llibreria Documenta. Presentació de la traducció bilingüe La vèrtebra amb Ileana Mălăncioiu, els traductors del llibre, Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli, el poeta i epiloguista del llibre Carles Duarte, i l’editor Pau Vadell. En finalitzar, s’oferirà un brindis romanès.