La tragèdia de l’home corrent

L’espectacle Somni americà recentment presentat al Teatre Lliure de Gràcia ens remet a la fructífera producció teatral d’una generació de dramaturgs americans, passats per l’experiència de la depressió econòmica dels anys 30, que van donar una peculiar veu “americana” a la seva producció dramàtica. Aquesta veu genuïnament americana produeix tres figures centrals del teatre del segle XX –Eugene O’Neill, Arthur Miller i Tenessee Williams– i el desenvolupament d’un subgènere dramàtic que podríem definir com el del “realisme domèstic tocat de melodrama amb ressonàncies psicològiques, socials i polítiques”. Aquest subgènere del realisme domèstic amb implicacions polítiques, per dir-ho ràpid, arriba a la seva plenitud i es beneficia tant de les obres de joventut d’O’Neil dels anys 20, com de les obertament polítiques de Cliford Odets els anys 30.

La combinació de les primeres obres de Miller i de Williams amb les darreres (o pòstumes) d’ O’Neill genera el corpus dramàtic més intens i ric del teatre americà del segle XX que deixarà, a més, una profunda petjada a les futures generacions de dramaturgs americans (Sam Shephard, Edward Albee) i que és també visible en la renovada energia del teatre britànic que s’apunta al corrent del realisme domèstic de ressonàncies polítiques a partir de l’impacte de Look Back in Anger d’Osborne (1956) o les obres d’Arnold Wesker i genera nous llenguatges en autors com Beckett i, sobretot, Pinter que renoven tant el llenguatge dramàtic com el potencial innovador del realisme allunyant-lo dels entorns familiars convencionals.

La presència d’O’Neill és un referent permanent i la seva pòstuma reflexió autobiogràfica Llarg viatge cap a al nit ha quedat com un dels clàssics del teatre americà, però potser n’hi haurà prou amb uns comentaris sobre Williams i Miller i sobre dues de les seves obres més emblemàtiques per extreure els trets més definidors d’aquella època daurada del teatre de Broadway que es va veure reforçada per excel·lents adaptacions cinematogràfiques, normalment de la mà d’Elia Kazan.

Arthur Miller desenvolupa la tradició d’Odets i altres dels trenta i utilitza el drama domèstic, la història particular, per reflectir-hi qüestions globals d’ordre polític i moral (no és això el que ha fet David Hare en les darreres dècades?). Es simptomàtic, en aquest sentit, que Miller assumís la presidència del PEN internacional. Tennessee Williams, per la seva banda, porta el drama domèstic cap al terreny de l’exploració psicològica i emocional de personatges torturats per fantasies i ambigüitats sexuals. La sexualitat en el teatre de Williams opera com a metàfora central i és part essencial de la seva dialèctica moral. Si Miller parla de gent sota la pressió de circumstàncies extraordinàries, Williams parla de gent extraordinària (quasi sempre marcats per la melancolia del Sud derrotat), de gent rara –extraordinària- que viu sota la pressió de les convencions de la vida ordinària. Podem dir que Miller celebra la dignitat soterrada de l‘home corrent i el situa a l’alçada de l’heroi de la tragèdia clàssica, mentre que Williams celebra -per via poètica i el llenguatge simbòlic- l’existència de l’home poc corrent, del friqui, que diríem ara, i dona veu, d’alguna manera, a la fragilitat de personatges perduts en la seva pròpia identitat. Si el Willy Loman de Miller s’arrapa a ficcions consoladores sobre el futur, la Blanche Dubois de Williams s’arrapa a ficcions consoladores sobre el passat.

Qui són aquests dos personatges?

Willy Loman, el protagonista de “Mort d’un viatjant”, és un venedor que té el cap ple de somnis “equivocats” perquè ell mateix ha comprat una mala mercaderia: s’ha deixat vendre les fantasies implícites en el “somni americà”. En Willy té una dona carinyosa i comprensiva, té un amic fidel, té dos fills que, a la seva manera, se l’estimen. Es un home que sap gaudir de la natura i del treball manual… però no sap ni pot veure el valor d’aquestes coses simplement perquè en el sistema que l’ha engolit el valor de les coses i l’èxit personal només es compta en dòlars i en quantitats que són inabastables per a un viatjant. Finalment, ens hem de preguntar què ven el viatjant i, llavors, la resposta és simple i tràgica: el viatjant es ven a ell mateix. I per això –en un últim malentès tràgic- en Willy Loman es ven literalment la seva vida (se suïcida) perquè la seva família obtingui la suma de diners d’una assegurança, una quantitat que ja no pot aconseguir amb la seva feina, ara que la crisi i l’edat li han tancat definitivament les possibilitats d’esdevenir un triomfador. És en aquest sentit que Willy Loman, el viatjant, se’ns presenta com la concreció individual de la cara obscura del somni americà, la víctima d’un mite col·lectiu que transforma els somnis de progrés material en malsons tràgics que, al damunt, han de quedar silenciats perquè el mite requereix un pacte de silenci sobre l’existència de perdedors. Al venedor Willy Loman, li han comprat –o si voleu, s’ha deixat vendre- la dignitat degut al malentès sobre el qual s’ha bastit una societat que assumeix un conjunt da valors inherents a l’economia capitalista. I aquest malentès consisteix, en essència, en creure que l’èxit o la plenitud de la vida d’una persona és un valor que es computa en termes econòmics, en quantitats de dòlars.

Fem ara un cop d’ull a Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. El Tramvia és, segurament, l’obra més potent i memorable de Williams i d’ella n’emergeixen dos prototips que reflecteixen la producció dramàtica de Williams en el seu conjunt. D’una banda tenim l’ Stanley Kowalski, el treballador manual, la masculinitat en brut, la presència intensament física, animal, d’un home aparentment sense manies però amb un cor tan necessitat d’amor i de protecció com el de qualsevol nena desemparada. Per altre banda, la seva cunyada, Blanche Dubois, la típica heroïna que porta inscrits els tòpics del passat galant i aristocràtic dels derrotats del Sud. La Blanche de Williams ens mostra el procés de descomposició psicològica d’una dona que lluita desesperadament pel seu equilibri emocional i mental, però que gestiona les contradiccions de la seva vida aferrada al fil cada vegada més prim de fantasies inversemblants fins que es trenca i acaba perdent el seu particular combat contra la bogeria.

El Somni americà del Lliure ha estat un exercici, més o menys aconseguit, de destil·lació de les diverses radiografies que els dramaturgs americans han fet d’aquella idea fundacional de la gran narrativa dels estats Units d’Amèrica que hem convingut en anomenar el “somni americà”, i en Willy Loman i Blanche Dubois hi ha els punts prominents d’un arc tensat per les pressions més ideològiques i les més íntimes. El teatre americà d’aquell temps va aconseguir, en fi, donar status de tragèdia clàssica a uns herois i heroïnes que ens parlen, per dir-ho com Arthur Miller, de “la tragèdia de l’home corrent”.