La terra, per a qui la treballa

Si hagués estat francès, estaria enterrat al cementiri de Père Lachaise, se li retrien honors contínuament i seria considerat un dels grans

La Institució de les Lletres Catalanes, el comissariat de l’Any Pedrolo i la Fundació Manuel de Pedrolo han organitzat una festa el dijous 21 de juny de 19 a 21h a la fàbrica Lehmann (Consell de Cent, 159). Xavier Serrahima ha llegit el segon volum de La terra prohibida (Comanegra). 

Manuel de Pedrolo tenia un defecte, un gros, colossal, imperdonable defecte: era català i se sentia català —català i només català. I això, al regne de l’Espanya unitària i unitarista, colonial i colonitzadora, no tenia remei. Un defecte que comptava, en el seu cas, amb un parell d’agreujants: la seva infrangible obstinació en escriure en la nostra llengua i voler la independència del seu país.

El primer agreujant l’invisibilitzava en l’època franquista. El segon, en l’autonomista: als partidaris de la política de vol gallinaci de peix al cove res els resulta més inconvenient que algú els recordi que no tan sols el peix i el cove són nostres, sinó que tindríem molt més peix i podríem fer molts més coves si no paguéssim els peatges feudals que seguim pagant.

Si hagués estat francès, estaria enterrat al cementiri de Père Lachaise, se li retrien honors contínuament i seria considerat un dels grans entre els grans de les lletres catalanes. Però com que fou català, no sabem ni on està enterrat ni se’l recorda més que en dates assenyalades. La resta del temps —ho remarca amb molt d’encert Núria Cadenes al seu epíleg—, se’l menysté mantenint la idea, falsa per simplista, que “escrivia massa”. Una idea que no és, en realitat, més que una manera d’amagar la mandra que els fa llegir tot Pedrolo i, sobretot, llegir-lo com cal: descobrint, interpretant, creant hipòtesis, i no pas repetint.

És per això que cal aplaudir la publicació, poc després del primer, en ple Any Pedrolo —aquest any que, si fóssim un país normal, duraria per sempre més— del segon volum de La terra prohibida, Editorial Comanegra, juny de 2018. No tan sols perquè ens permet recobrar una tetralogia quasi desconeguda, sinó perquè, en endinsar-nos-hi, ens adonarem que l’escriptor de l’Aranyó va ser un dels millors i més genuïns retratistes del seu temps; que si volem conèixer de primera mà i sense vels ni distorsions interessades, què passava i com es vivia a Catalunya als anys 60, res millor que llegir les obres que escrivia al llarg d’aquells anys.

Amb el gran avantatge, és clar, que —com succeeix amb les creacions artístiques que mereixen ser denominades així—, alhora, esdevenen intemporals, perduren. O, per dir-ho més exactament, que pel fet de retratar amb tanta autenticitat i, sobretot, amb tanta profunditat, els seus temps, són una mostra de tots els temps, el transcendeixen. De la mateixa manera que són universals –i universalitzables– precisament perquè són molt locals. Perquè la dictadura franquista és, també, qualsevol dictadura— i, per desgràcia, s’assembla massa a alguna –teòrica– democràcia que tenim ben a prop.

Amb Les finestres interiors entrem en els subterranis més ocults i profunds —i d’ací l’encert del títol— de l’ànima d’Albert Cros, un d’entre els milers i milers de catalans derrotats per la guerra civil que es van veure obligats a exiliar-se per no haver fet més que mantenir-se fidel a la República i al seu país. Un dels molts a qui l’honradesa els va fer lluitar pel que creien i que van pagar-ho més que durament: “Sí, va reflexionar, soc una mica Quixot […] Però sempre havia cregut que amb el cor a la mà es pot anar a tot arreu”.

Algú que va tornar perquè creia, perquè volia seguir creient. Que creia en les promeses de perdó dels vencedors, que creia que el temps perdut es podia recuperar, que la terra que havia deixat podia continuar més o menys igual com ell l’havia deixada, que el temps tampoc no havia passat per a la família que havia deixat sola 11 anys enrere. I que, com tots els quixots, no fa més que xocar, una vegada i una altra, contra els molins de vent de la realitat.

Fins que, a força de cops, s’adona que no tan sols no hi ha res fàcil —“Tot era complicat. Tot era difícil”—, sinó, sobretot, que en un món deshonest i desvergonyit la bona fe i l’honestedat són una creu massa feixuga, tant en l’aspecte personal com en el social: “Una desfilada d’imatges acompanyava fidelment aquell combat que només prometia derrotes […] Fos la que fos la seva decisió, sempre es decantaria per la derrota. De primer havia pensat en victòries, i això sol ja mostrava que sempre havia estat un il·lús”.

Constatació que el durà a fer l’única passa endavant —que, per descomptat, no desvetllaré— que considera que pot donar sentit, alhora, al seu retorn, a la seva vida i a les necessitats més peremptòries de la seva maltractada i humiliada terra.

La nit horitzontal, l’obra que clou la tetralogia, Pedrolo ens submergeix en una novel·la policíaca. En una que, per no avançar més del que cal avançar, d’entrada, no convé que ho sembli. Que només a mesura que va fent camí, el lector intel·ligent vagi adonant-se d’aquesta realitat. És per això que, per si algun lector no ha estat prou atent, ens ho acabarà dient ell mateix, en boca del protagonista, en Jordi Orsil: “És com si llegís una novel·la policíaca”.

Perquè vol que siguem conscients que en un estat policial com el franquista només li pot correspondre una obra d’aquesta mena. Una obra on, això sí, el món és al revés: on els policies són els delinqüents i, els –teòrics– delinqüents, els que defensen el que haurien de defensar els membres de l’ordre públic. No podria ser d’altra manera: en un ordre subvertit, la realitat està, també, subvertida. Els que protegeixen la societat, els que defensen la democràcia i la llibertat són els que, presumptament, l’ataquen; la policia, que hauria de protegir la ciutadania, és el seu enemic més implacable.

Si el primer paràgraf d’una novel·la policíaca convencional comença així: “El carrer era fosc. Tots dos avançaren cap al fons, i en arribar a la cantonada es van aturar”, no dubtarem gens que els personatges que ens han presentat són els delinqüents, els que s’han d’amagar al bell mig de la nit per dur a terme les seves malifetes. Però si l’escena té lloc en una dictadura —o, com sabem molt bé, en una presumpta democràcia hereva directa d’una dictadura imperial i imperialista— tot canvia: els que s’han d’ocultar entre les ombres no són els que atempten contra l’ordre públic, sinó els que el volen restaurar.

És en aquest sentit que convé destacar l’encert pedrolià d’escollir el punt de vista del perseguit, de l’oprimit, del que lluita per fer front a l’opressor i per alliberar-se. Encert no pas moral sinó literari. Que posa en evidència, un cop més, com erren aquells que creuen que l’autor de Balanç fins a la matinada era poc curós, que escrivia de qualsevol manera o sense tenir clar què volia fer i com ho volia fer. Que escrivia massa de pressa és cert —aquests dos llibres els redactà en dos mesos, entre juliol i agost del 1957— i en alguns moments es nota, però sabia molt bé on volia anar i per quin camí.

I el seu camí, el que ell mateix escollí i mantingué en les circumstàncies més difícils, era el de la literatura. Una literatura que, en el cas del cicle La terra prohibida pretenia oferir-nos un retrat, tan fidedigne com fos possible, d’una “generació derrotada”; d’aquella generació sacrificada que passà, d’un sol cop i sense solució de continuïtat, del somni de la república al malson de la dictadura franquista.

D’una generació a la qual la seva terra –i amb ella la llengua, la llibertat i la democràcia– els estava prohibida; que havien estat expulsats del paradís (encara que fos un paradís en construcció, amb clarobscurs tenebrosos, començant pels “patrullers”, que l’escriptor no tan sols esmenta, sinó que rebutja explícitament: “Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà”) i estaven condemnats a viure —a sobreviure o a infraviure— en un infern sense purgatori.

I ell, que sobrevivia també en la fosca presó del totalitarisme franquisme, sabia que amb el mal i amb la injustícia —i amb les injustícies, totes les injustícies; qualsevol injustícia— no s’hi pot confraternitzar, que mostrar-s’hi equidistant és permetre-la, sinó col·laborar-hi, que calia combatre’ls allí on es trobessin, sempre i arreu, amb tots els mitjans disponibles.

I els seus mitjans eren els de la literatura, el de l’art, que segurament mai ens brinda respostes –i menys encara, categòriques– però que ens ajuda a fer-nos noves preguntes, a assajar de trobar les nostres pròpies respostes. Una literatura sempre exigent i ambiciosa, però, en aquest cas –volgudament– accessible i entenedora, escrita amb “una senzillesa sense la qual les coses s’evaporen, sense la qual els sentiments resulten falsejats”; atenta, sobretot, “al batec de vida que duien les seves criatures”; on “és tot tan viu, tan autèntic”; amb aparença de naturalitat, d’espontaneïtat, perquè “tot allò que és espontani és sincer”.

Una literatura que ens parla de tu a tu, que ens convida a llegir, a reflexionar i a actuar en conseqüència; que, a banda de fer-nos gaudir d’una bona lectura, ens recorda que, tant ara com als anys 60, no oposar-se és col·laborar, que, com molt bé indicava Joan Fuster al seu Diccionari per a ociosos: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Que ens recorda, per damunt de tot, que la veu —la lletra i el tarannà, inconformista i irredempt, insubornable— de Manuel de Pedrolo segueix, avui en dia, essent-nos tan necessària com sempre.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació