La tendresa d’un pare gihadista

25.05.2018

Mentre l’Abu-Osama abraça amb tendresa el petit Ayman, ens explica per què ha batejat als seus fills amb els noms de gihadistes llegendaris: “Tinc tant d’amor per aquests homes que, si el repartís per tot el món, haurien de canviar el nom al planeta i passaria de dir-se Terra a dir-se Planeta-Amor”. El patriarca està especialment orgullós de la data de naixement del Mohammad-Omar: un 11 de setembre exactament 6 anys després de l’atac a les Torres Bessones, “va ser un regal de Déu”. Rialler, el fill gran, d’uns 11 anys, s’ho mira amb aquella lluentor dels ulls que tenen els nens quan encara xuclen com esponges les paraules paternes. El vailet es diu Osama i, dos anys després, cap al final de la pel·lícula, vestit de camuflatge i amb passamuntanyes, haurà emprès “l’irreversible camí de la mort”.

L’Abu-Osama, membre del grup gihadista Al-Nusra abraça el seu fill Osama

Of Fathers and Sons, el plat fort del DOCS Barcelona d’enguany, mostra el dia a dia de les criatures amb el seu pare gihadista. El documental és la segona obra del director sirià establert a Berlín, Talal Derki, que ha tornat a guanyar el gran premi del jurat del festival de Sundance, 4 anys després d’haver-ho fet amb Return to Homs, el seu film de debut. Per fer-ho, s’hi ha jugat la pell: Derki es va fer passar per un fotògraf de guerra del bàndol de la gihad i va conviure durant dos anys amb la família d’Abu-Osama, membre del Front al-Nusra, una organització gihadista salafista siriana que té per objectiu enderrocar el govern de Baixar al-Àssad per crear un estat pan-islàmic sota la xaria i, igual que el més reconegut Estat Islàmic -amb el qual les uneix la típica rivalitat entre veïns massa propers-, instaurar el califat al globus. L’enganyifa de Derki va colar i, càmera en mà, va poder entrar fins a les entranyes de la maquinària educativa encarregada de convertir els infants locals en soldats fanàtics religiosos.

És gràcies a documentals com Of Fathers and Sons que podem copsar com la banalitat del mal és una veritat de la condició humana i no una teoria estèril inventada per acadèmics pedants. Amb més de la meitat del metratge del film, podríem fer un muntatge acompanyat per una banda sonora dels Manel cantant jolius sobre la gent normal i els detalls entranyables de la vida quotidiana. Però el costumisme gihadista trenca les nostres expectatives quan, amb la mateixa alegria que els nens fan servir per jugar futbol, decideixen degollar un ocell ferit “tal com el papa va fer amb aquell home”. La distància monstruosa que sentim en tant que espectadors és només a la nostra mirada, perquè només algú amb moltes ganes d’enganyar-se podria negar el caliu i la germanor que es respiren a les imatges quan la família fa les mateixes coses que fan totes les famílies.

Entre caricaturitzar l’altre i convertir l’empatia en un pendent relliscós cap a la justificació, Derki transita per un punt mitjà difícil: l’edició del material -banda sonora inclosa- condemna inequívocament la rentada de cervell que pateixen les criatures al mateix temps que evita presentar l’Abu-Osama com un boig unidimensional que ha entregat la seva humanitat a la causa. Precisament, en conèixer les raons i els sentiments que han portat el patriarca a la radicalització, veiem que el fonamentalisme és una resposta perfectament humana davant d’una funesta concatenació de circumstàncies. El valor de l’agència individual es dilueix i, tant el pare com les criatures, semblen contenidors passius d’una ideologia abominable que ha infectat tota la comunitat i es transmet a través dels llaços d’afecte sense cap mena de fricció.

L’immens valor antropològic d‘Of Fathers and Sons té molt a veure amb els aspectes que la fan singular. En primer lloc, la proximitat temporal del conflicte, que ens permet veure des de dins una realitat que està tenint conseqüències en els titulars que ens arriben cada setmana. En segon lloc, la limitació del focus a l’experiència dels nens abans d’anar a la guerra ofereix un punt de vista ideal per entendre la gradualitat del procés de conversió i com aquest s’empelta amb la necessitat universal d’amor i reconeixement. Finalment, la decisió de deixar completament fora les dones de la història crida l’atenció sobre el caràcter masculí del procés de radicalització sense insinuar que la follia es pot explicar en termes de gènere: en un ecosistema on la ideologia gihadista és l’aire que es respira, els mateixos valors positius que contribuirien a apuntalar una relació sana entre pare i fills a qualsevol lloc del món, acaben servint per fer quallar el fanatisme en una generació d’infants. Com ens mostra el film, la diferència la fa anar a l’escola.