La tassa de sang de Màrius Sampere

7.11.2018

El “primer amor | perdut” de Màrius Sampere va ser l’àvia. De la seva sang en va guardar una tassa (“una tassa plena”) al rebost de la cuina. Quan tots (la família, suposem) van sentir la fortor que emanava la tassa, van manar-li que la llencés. Durant el temps que la tingué guardada, però, Sampere “li feia visites nocturnes, | li parlava (la dona | encara hi devia ser, allà dins)”. Ho explica a El meu primer amor, un poema de Subllum. Del poeta no ens en queda cap concentració sangonosa, però sí que disposem, gràcies a Proa, d’un musculós aplec de la seva obra més representativa. L’editorial publica aquests dies Descodificacions, l’obra “nuclear” de Sampere. Al poeta –mort al maig– el preocupava no veure publicada la seva obra en una edició completa. Una preocupació que només va poder resoldre parcialment: va triar quins llibres formarien part d’aquesta compilació, que no són ben bé unes obres completes. Sampere, puntualment compositor i cantant, ha estat escollit, pòstumament, el poeta convidat del Cicle L’Hivernacle del Palau de la Música.

Màrius Sampere: “L’home no parla, és el món que ressona”. | Foto: Carme Esteve

“Ha estat un procés laboriós”, diu l’editor Josep Lluch sobre el treball de recollida i endreça. “La compilació sorgeix de les ganes de facilitar les coses al lector de poesia, aquesta immensa minoria, com deia Juan Ramón Jiménez”, continua. “Les dimensions de l’obra de Sampere són enormes i molts dels seus llibres clau eren introbables”. Per llibres clau hem d’entendre poemaris com L’home i el límit (Premi Carles Riba 1963) o Les imminències (Premi Nacional de Literatura 2003).

Descodificacions té el format just que necessita la poesia de Sampere. “Es podien haver fet unes obres completes però no hauria estat eficaç”, diu Lluch. Volums i volums que no haurien tingut el grau de concentració precisa ni la manipulació còmoda d’aquesta tria. “No era pràctic”. Tampoc ha resultat una antologia. S’ha evitat “trossejar” l’obra. Finalment, tenim entre mans una selecció dels millors llibres de Sampere a parer del mateix autor, que va accedir a condensar-se en aquesta fórmula. Obra nuclear –expressió del poeta–, dimensió global, unitat de fons. Totes les fases essencials són aquí. L’edició ha anat a càrrec de Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte, amics del bard i també poetes.

Convèncer a Sampere no va ser difícil. Duarte i Vidal-Conte van plantejar-li un exercici resolutori: si un dia tot es cremés, quins llibres trobaríem protegits en una capsa. Descodificacions congrega els que hauria preservat en un moment de ponderació asserenada. Són els vuit que considerava l’endocarpi de la seva obra: L’home i el límit, Poemes de baixa freqüència, Oniris i el tret del caçador, L’ocell que udola, Subllum, Les imminències, Jerarquies i Ens trobarem a fora. Dibuixen un llarguíssim segment: de l’any 1963 al 2006. La visió transversal de les diferents etapes. Del ventall estès per fer la selecció, però, van quedar-ne fora els dos últims poemaris (L’esfera insomne i Dèmens), publicats a LaBreu Edicions per Vidal-Conte. No van ser candidats perquè els recordem amb poc esforç i, a més, són fàcilment trobables.

“Va encertar amb la tria”, diu l’editora, que fa veure les dues maneres d’iniciar-se amb Sampere, “lliga Champions”. Bé a través d’aquest gruix nuclear, bé pel darrere. Sigui com sigui, el lector que fixi la vista en Sampere estarà entomant un desafiament intel·lectual de magnitud espessa, i lectors així, intrèpids, coratjosos, “fan molta falta”. “No escrivia per al lector”, continua Duarte. Sampere es va lliurar únicament a la construcció d’una aventura literària i artística.

La condensació, és clar, emana conclusions de la seva obra. “No era un personatge analític”, per exemple. Se sent a gust entre i amb el caos. “La cultura és caos”, assegurava. L’excés de racionalitat –creia– danya el fet cultural. Sampere, doncs, transgredeix la racionalitat. El poeta es troba en la cruïlla entre “la racionalitat freda i el misticisme”. No es rendeix a “la melmelada”, segons Vidal-Conte. Aposta per l’aspror, la sang i la duresa. La seva poesia és com un matxet que ajuda a fer-nos camí. Un camí gens fàcil­: visceral, insurreccional i desafiant. També és la navalla amb què manté una batalla amb el llenguatge: és un poeta que no creu en el seu propi llenguatge. Per a Duarte, Sampere trenca amb la tradició i embranca el seu vers amb el de “Gelman, Celan o Bukowski”. Se situa així en la primera filera de la poesia contemporània. La seva és una obra dura, gens edulcorada. “Has d’anar de cara a la vida i a la mort”, segons Duarte.

Oferir el ‘descodi’

“Li va costar consolidar-se com a poeta. Va trigar molt de temps a veure publicat el primer llibre; cinc anys”, explica Duarte. L’home i el límit és premiat el 1963, però no arriba a les llibreries fins al 1968. És el primer poemari, però Sampere no era tant novell, ja vorejava els quaranta (neix el 1928 a Barcelona). Va costar-li trobar la fortuna de la publicació endreçada i regular, però finalment la va obtenir: “No és algú a qui li quedessin llibres al calaix. Va publicar gairebé tot el que tenia escrit”.

No és fins a l’etapa en què publica a Columna, amb un Àlex Susanna que el reivindica amb vehemència, que el nom de Sampere començar a sonar en determinats cercles poètics. Aquesta etapa l’hem d’emmarcar als anys vuitanta i primera meitat dels noranta. Més tard (segona meitat dels noranta i primers anys del nou segle), Sampere salta a Proa, on viurà també un moment important de reconeixement i projecció. L’última estació, com dèiem, va ser LaBreu, casa que li va proporcionar una connexió natural amb el lector més jove i expeditiu.

Pel que fa al títol, el lector de Sampere haurà trobat la paraula descodificació (o descodificacions) amb freqüència. En els últims textos és un mot –i una idea– recurrent. De fet, és present amb molta força al seu últim llibre publicat en vida: la novel·la Àlien i la terra promesa (a LaBreu també). Vidal-Conte i Duarte expliquen que els últims mesos de vida escrivia aquesta paraula amb obsessió. La reescrivia amb tenacitat perquè pogués ser llegidora. La tremolor sensorial que patia el feia escriure amb dificultat, perdia claredat.

Dir descodificacions és pronunciar una pretensió: la compilació s’erigeix com la clau per descodificar les seves obres. Segons Vidal-Conte, Sampere “t’ofereix un ‘descodi’”. Hi apareix tot el seu cosmos interior: la perplexitat que implica l’existència, la lluita incansable per la transcendència, la relació amb la mare, la poesia, la mort (“quan aparegui la mort | clavaré els ulls en la mort”), el sentit de l’humor (es mofa d’ell, però també “del mort i del qui el vetlla”) i la decadència. “És un cop de puny sobre la taula. Veiem com avui tothom aplaudeix la poesia, sense distinció, però la poesia en majúscula és això. La cultura és una altra cosa: hi ha una bèstia, un monstre universal, i aquest és Sampere. Un autor immens; i ara en tenim tots els productes a l’abast”, afegeix. I remata: “La gent no està preparada per a genis com ell, avançats al seu temps”.

El poema final de Descodificacions també enclou un missatge. Sembla escrit especialment per al tancament d’aquesta obra nuclear, que arriba pocs mesos després de la mort del poeta. Escriu Sampere a Se’n va: “I ens trobarem a fora, | i jo sóc univers i l’univers se’n va”. “És paradigmàtic”, diu Vidal-Conte, que recorda Sampere com algú que “sentia la mort a prop”. Tot i així, “el vèiem viu, actiu, amb ganes de celebrar els noranta”, que hagués fet el pròxim 28 de desembre.

Descodificacions restarà com un recorregut rodonament representatiu de l’obra poètica i vital de Sampere. És, en definitiva, la tassa de sang que ens deixa.