La suggeridora irreverència del Sónar

31.05.2018

Què poden tenir a veure Maradona i els Pet Shop Boys? I el Dioni amb M.I.A.? Aparentment res, però un cable els connecta per un imaginari subsòl. Aquest cable és el Sónar, i té ramificacions fins al cervell de Sergio Caballero, codirector del festival de música electrònica (aquest any del 14 al 16 de juny). Ara ho entendran tot.

La família orinada del 2001. |

El Sónar naixia el 1994. El periodista musical Ricard Robles i els artistes visuals Enric Palau i Caballero mateix eren els seus pensadors, els seus creadors. Caballero, artista visual. Primera explicació. El codirector ha estat qui ha cuinat i emplatat la imatge del festival des del seu part. Maradona apareixia als cartells de 2002 (any en què van programar-se els autors de Go West); el Dioni sortia als cartells de 2005 (edició en què va convidar-se a M.I.A.). La culpa de tot la té ell. La seva ment és pura pólvora.

Ara una exposició al Centre d’Art TeclaSala de l’Hospitalet de Llobregat revisa els 25 anys de la fesomia confusa, transgressora i lliure –libèrrima– del Sónar. El títol de la mostra –Ni flyers ni pòsters. 25 anys de Sónar– ho diu tot. De les parets les onze sales que ocupa l’exposició no hi penja cap cartell, cap paper setinat. No n’hi ha cap perquè l’espai l’ocupen –l’han d’ocupar, de fet– les obres plàstiques que ha creat Caballero (Barcelona, 1966), que ja abans de muntar el festival es dedicava a l’art. El cartell no val res. És només el simple suport que permet transmetre una idea.

Aquesta imatge estranya, desconcertant, també canalla, s’obre camí el 1997, quan el festival ja porta tres anys de rodatge. El codirector explicava dissabte passat, en una de les visites guiades que hi ha programades els caps de setmana amb ell i alguns dels protagonistes del cartell (el Dioni en aquesta ocasió), que ell, Palau i Robles van decidir trencar amb la façana típica dels festivals de música electrònica (disseny gràfic a mansalva, sense cap risc). L’any del trencament la campanya la van protagonitzar els seus pares. Senyors a la seixantena caminant per una pista d’aterratge amb maletes de discjòqueis, “com Sideral o Ángel Molina”.

“No hi ha cronologia”, avançava Caballero a l’entrada de la mostra. I no es troba a faltar. Tampoc hi ha gaires explicacions, que, aquestes sí, haurien de tenir una major presència. Només un text a l’inici explica en què es fonamenta tot el que veuràs: “Campanyes que ràpidament van deixar de conformar-se amb les formes de difusió establertes per fer la imatge del festival una obra en sí mateixa”. Caballero ha tingut sempre carta blanca. Ha fet el que li rota. El que apareix al cartell no fa guanyar o perdre abonaments (els diners, sembla, ja estan fets). Tot sembla brotar d’una política de la llibertat i el xoc.

Un festival de música també és art. També en genera. De fet, el Sónar va viure durant molts anys unit a un epígraf: Festival de Música Avançada i Art Multimèdia. No cau, doncs, en el reduccionisme del cartell, en la mandra programadora.

Maradona, imatge del Sónar 2002. |

Vendre el Sónar o una la col·lecció de bigotis

Un ordinador dels noranta ens rep a la primera sala. És la primera de les setanta peces que componen la mostra. L’aparell evidencia que venim de lluny; s’hi pot consultar la programació del Sónar 94. La resta de peces podem dividir-les entre true art i objectes que han quedat de les diferents campanyes. Segons el nivell d’inspiració de Caballero, els anys tenen més o menys fons. Impacten les figures de les bessones russes que l’any 2000 apareixien amb el cap sota terra (tenien el superpoder de resistir-hi força estona) o la dubtosa venda del festival el 2011 (‘Sónar Festival is for sale’). Aquell any se’n va fer fins i tot una maqueta de la Plaça dels Àngels i el CCCB, antic centre del festival. Una autèntica relíquia.

Són curiosíssimes també les explicacions que el codirector dóna sobre les famílies orinades del 2001 (“contrastar amb la pulcritud del perfil aznarià dels membres”), les cheerleaders barbudes i eslovaques del 2013 (“aquell any es volia una cosa més alegre”. A Caballero va sortir-li això (sensacional) i ara els bigotis postissos estan endreçats dins d’un quadre (“sembla de puto psicòpata”). També admet que algun any va ser “estrany”. El perill era caure en decisions mandroses com ara els gats i els drones de 2016. “Era el que estava de moda”. Simpàtic però buit de missatge.

Maradona s’explica pel desig de tenir un famós (en un principi es va pensar en Michael Jackson però l’accés era complicadíssim); el Dioni apareix l’any dedicat als estafadors. Cinc històries reals de tramposos, algunes il·lustrades amb fotografies familiars de Caballero per falta de les originals. Ara el seu pare apareix vinculat a la biografia d’un estafador.

Amb tot, la irreverència de les campanyes ha generat controvèrsia, debat. A l’exposició, un Avui ficat dins d’una vitrina diu: “Polèmica per un anunci que mostra dues dones amb el cap enterrat”. També, explicava Caballero, TV3 va censurar el vídeo de la campanya del 2001 (famílies orinades). Un gerro de flors just davant la cintura d’una de les protagonistes va permetre finalment l’emissió.

I quina és la imatge del Sónar 2018? Una estació espacial que envia peces de música (de Nina Kraviz a Laurent Garnier) a l’Estrella de Luyten. A Caballero ja és possible que li arribi la inspiració de mons enllà. El nivell d’inventiva, però, i en això la mostra és contraproduent, dóna la sensació que, amb els anys, ha perdut múscul i claredat. Ara tot és més críptic i, per tant, menys emocionant i pertorbador.

En aquest enllaç podeu consultar totes les campanyes del Sónar. L’exposició la podeu visitar fins al 23 de juny. És gratuïta.

Etiquetes: