La subalternitat: un cul-de-sac?

14.08.2017

Fa uns mesos, MACBA publicava online Can the subaltern speak?(En català, “Poden parlar els subalterns?”), l’opera magna de la crítica literària Gayatri Spivak, traduïda al castellà per Manuel Asensi. Carla Mallol en fa la seva lectura a Núvol.

Gayatri C. Spivak | © Kari Jantzen

En els últims anys s’ha popularitzat la noció de “subalternitat”, que ha traspassat les portes de les universitats i ha sortit als carrers, inundant converses de sobretaula, pamflets i pintades als carrers. Què és, però, la subalternitat? I, el més important: qui carai són els subalterns?

Spivak es fa aquesta mateixa pregunta una i altra vegada. Amb el seu assaig, la crítica d’origen indi s’havia proposat definir la subalternitat i per fer-ho, la dissecciona, l’esmicola i els bocins que en queden acaben escolant-se li de les mans. El seu assaig no deixa de ser un recull de preguntes, de dubtes i de (potser) respostes, on toca temes d’una gran diversitat. Des de diferents disciplines com ho són la història, literatura o filosofia, Spivak voreja la subalternitat, la llegeix i la reescriu en un intent de definir-la.

Tornem-hi: què carai és la subalternitat?

Ambigüitat, paradoxa i contradicció. Un espai buit. Un precipici. Un carreró sense sortida. Un” esborrament en la revelació” (“borradura en la revelación”) la defineix Manuel Asensi, el traductor i editor de l’obra de Spivak. Al llarg d’un centenar de pàgines, l’autora tracta de definir la subalternitat i per a fer-ho es remunta a la seva etimologia. Anem, doncs, a pams.

Cenyint-nos a la definició del DIEC, “subaltern” és aquella persona “inferior a un altre en rang o condició”. Dominat, submís. Sub-altern: per sota d’un altre. Per extensió, “subalternitat” hauria de ser, doncs, la condició del subaltern.

Aleshores, subalternitat i subordinació són el mateix? No, o no només. La subalternitat té una dimensió política, va un pas més enlllà de la mera subordinació. I el primer en parlar-ne (i definir-la) va ser Gramsci, el polític i filòsof italià, des de la presó. Segons Gramsci, en totes les classes subordinades (en si dividides i fragmentades) hi ha sempre subjectes doblement subordinats, aquells qui, com deia Marx «no poden ser representats per a si mateixos i que han de ser representats» per algú altre. Aquests són, per a Gramsci, els subalterns. Aquells qui no tenen veu, aquells a qui algú els ha de donar veu. O els hi treu, com diria Spivak.

Els i les invisibles (o invisibilitzats). Els i les sense veu (o silenciats). Aquests són els subalterns. Aleshores, si els subalterns no tenen veu, no poden ser representats ni escoltats, com podem parlar-ne? La resposta de Spivak és que no podem, però tot i així, escriu un centenar de pàgines sobre els subalterns en el seu assaig, que ha reescrit diverses vegades des de la seva primera versió als anys 80.

Preguntar-se per la subalternitat només pot conduir a una cadena de preguntes sense resposta, que condueixen irremeiablement a un cul-de-sac. Pot o no pot parlar, el subaltern? Pot o no pot ser escoltat? Qui pot legitimar la seva parla o la seva veu?

A “Can the subaltern speak? Spivak camina a palpentes fent equilibris al caire de l’abisme. Un pas en fals i pot estimbar-se, caient a l’avern. A la dreta, el nihilisme i relativisme cancerosos. A l’esquerra, una condescendència verinosa. Aleshores, hi ha escapatòria? En lloc de “poden parlar els subalterns” la pregunta potser hauria de ser “es pot parlar de la subalternitat”? I si es pot, qui pot fer-ho?

Spivak enceta el seu assaig amb un retret (o atac) als “intel·lectuals” liberals europeus dels anys 80, qui encobreixen els seus privilegis sota el vel de la posició de «representants» dels subalterns. No és aquesta condescendència una forma de violència? Parlar per l’ «Altre» des de la nostra pròpia mirada no és violència talment com ho és silenciar-lo?

“Poden parlar els subalterns?”, el títol de l’assaig, és el primer dard que llança Spivak. Una pregunta incòmoda, sense resposta, que obra nous interrogants, que desperta malestar. Un dard llançat a l’aire, sense rumb, que acaba retornant com un disc volador. I vint anys més tard, Spivak segueix fascinant-nos, fent-nos enfadar, fent-nos dubtar de tot. I em pregunto: es pot llegir a Spivak