La sordesa del tanga

Si vostés han estudiat llengua catalana a l’institut o la universitat, s’hauran trobat aquell tema dedicat a l’ortografia i fonètica de les oclusives sordes i sonores i les dificultats i confusions que se’n deriven. És a dir, els sons oclusius P/B – T/D – C/G (PETACA –BODEGA) no presenten problemes en l’escriptura quan van precedits de vocal perquè es diferencien pel so: de fet, la sonoritat és el que permet distingir els dos fonemes de cada ordre: diferenciem pala de bala per la sonoritat de la segona en comparació amb la sordesa de la primera. La c de corre seria, doncs, sorda, mentre que la g de gorra seria sonora:

sords: /p/, /t/, /k/: pala, tia, corre; sonors: /b/, /d/, /g/: bala, dia, gorra

Ara bé, què passa quan les consonants apareixen en altres posicions (a final de paraula, sobretot)? Doncs que aquesta sonoritat es perd i, per tant, la distinció entre sonores i sordes, cosa que genera confusió a l’hora d’escriure-les: llarg/llarc?, cap/cab?, fred/fret? Per evitar aquests errors i alliçonar-nos en el bon camí de la sonoritat, els professors de llengua ens han instruït tradicionalment en una sèrie de regles, acompanyades per llistes ben atapeïdes de paraules amb buits per completar amb la consonant adient.

El cas més famós de confusió fonètica que conec pel que fa a les oclusives sordes i sonores no s’esdevingué en una aula d’institut ni d’universitat sinó en el servei de radiologia d’un hospital públic de la ciutat d’Alacant, amb dos amics meus de Crevillent com a protagonistes, tècnics en radiologia. Un ja és famós per mèrits propis i que no tenen res a vore amb la sonoritat o no de les seues oclusives en posició final, sinó amb la cavitat bucal que fa servir per llançar pinyols d’oliva a més de 18 metres: Salvador Galipienso, el Beja (la jota sona a la manera castellana), flamant campió mundial de llançament de pinyol d’oliva. L’altre, Àngel Asensio, que ja no radiografia ossos esberlats: ara examina amb raigs X -i de tota mena- xiquets en un col·legi de Badia del Vallès, on fa de mestre de Primària i s’ha fet famós pels me cague en l’havana xe! que emet quan perd els estreps a causa de la canalla.

Estant de guàrdia els dos col·legues, van haver de fer unes plaques a una pacient jove, castellanoparlant i sembla que de molt bon vore. El senyor Galipienso la va rebre, tot donant-li indicacions perquè es llevara la roba necessària -i no cap altra més!?- per realitzar la prova radiològica. En això, però, obrí la portà l’altre per entrar-hi, i el primer bonegà el segon amb un tanca!, tanca! perquè la pacient nueta no s’incomodara davant la mirada indiscreta de la resta de pacients de la sala d’espera. La pacient, un cop realitzada la prova i després d’escoltar parlar valencià els dos tècnics, els va confessar que pensava d’ells que havien sigut una mica descarats, ja que havien fet referència al tanga! tanga! que vestia com a peça de roba interior. Els crevillentins van haver d’explicar-li que no era la roba íntima l’objecte de l’atenció professional, sinó la porta de la sala de radiografia, que deixava al descobert les intimitats de la fadrina.

Va ser així com una oclusiva sorda poc confusible en català -per la posició que ocupa en el mot esmentat- va esdevenir sonora a l’oïda de la pacient castellanoparlant, supose que no tant per la semblança dels fonemes i sí per la malfiança que suggeria la cara de pillastres dels tècnics radiòlecs. La sanc no va arribar al riu i el cas del tanga es tancà sense més molèsties. Els riures, però, encara es repeteixen ben sonors quan ens en recordem.