La soledat, el soundtrack de Benedict Wells

La quarta novel·la del jove escriptor alemany Benedict Wells arriba a les nostres llibreries per partida doble, en català (Les Hores) i castellà (Malpaso). De la fi de la soledat és una commovedora obra sobre la superació de la pèrdua i la soledat. Un bildungsroman i una història d’amor propis del segle XXI .

Wells enceta la seva novel·la citant a Fitzgerald: “Acosta la cadira. Fins al caire del precipici. Llavors t’explicaré la meva història”. Una declaració d’intencions des d’un principi: abans no decidim capbussar-nos en el seu univers ficcional, l’autor ens fa palès el pacte de lectura que estem a punt de subscriure.

Des de la primera frase, Wells ens mena al caire de l’abisme fitzgeraldià. Una altra declaració d’intencions: si seguim llegint, ens avenim a endinsar-nos en la intimitat de Jules, el jove protagonista de la novel·la, i a ser partícips de la seva història.

La vida està feta de cops de sort, d’atzars i infortunis. “No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot. Vaig arrencar al destí la màscara de la cara i a sota tan sols hi vaig trobar l’atzar”. Una operació que no suma mai zero, sentencia Jules. 

La imprevisibilitat de les nostres vides és el teló de fons de la novel·la de Wells talment com ho és la mort. La mort hi és omnipresent, íntimament lligada a la vida. La mort marcarà el destí dels personatges de De la fi de la soledat: un accident que capgira les seves vides: la mort sobtada dels pares, l’orfanat, la solitud. L’autor furga en les pors, les inseguretats i els records de Jules, el petit de tres germans.

“Una infància difícil és com un enemic invisible”, ens recorda Wells: “no saps mai quan t’atacarà”. Un enemic o, si més no, un acompanyant. Que no portem tots dins el nen o la nena que un dia vam ser o que ens hauria agradat ser? En quedar orfes i traslladar-se en un internat, les vides d’en Jules i els seus germans, en Marty i la Liz, canviaran per sempre i, de retruc, els seus camins. Els bonics records d’una infància idíl·lica quedaran soterrats per la pèrdua, la soledat i una necessitat prevalent de supervivència i de superació. Cada un d’ells, amb el seu tarannà, el seu bagatge i les seves ombres, encararà la pèrdua i la solitud, enfrontant-se cara a cara amb la vida. I ho farà de manera molt diferent. 

Les seves vides, però, estan lligades l’una amb l’altre per un fil invisible. El record d’un passat? O el fil de la vida? De l’amor? “La memòria és un jardiner pacient (…) que brota fins a convertir-se en un record esponedor”. De la fi de la soledat és un jardí frondós, replè de records  i de vides: de vides viscudes, somiades i vides que ni tan sols arribarem a imaginar. Són les nostres vides tan sols fruit de les nostres vivències? Som quelcom és que fruit dels cops d’atzar que ens ha tocat viure? “Què és el que malgrat tot no seria diferent? Què seria immutable en tu? Allò que en qualsevol vida hauria restat igual, independentment del curs que hagués seguit”, pregunta Jules a Alva, la seva parella i companya de vida. Hi ha res d’immutable en cada un de nosaltres?

La solitud acompanya tothora a Jules i a la resta de personatges de la novel·la. Per a l’autor, qui ha viscut la soledat en carn pròpia havent viscut (com els seus personatges) en un orfenat, la solitud és la nostra gran companya de viatge. L’única companya que mai no ens abandona. Per què ens espanta tant? I si en lloc d’intentar esquivar-la, l’abracem? 

Que no pot la solitud, també, acompanyar-nos? La música i la literatura acompanyaran en la seva solitud els personatges de la novel·la, però també a nosaltres, lectors. Cada escena, una caçó, un vers, una citació. Del final de la soledat és una obra amarada de referències literàries però també musicals: John Irving, McCullers, John Green, Ishiguito però també The Beatles, Nick Drake, Robie Williams, George Gershwin i tants altres s’escolen entre les seves pàgines. El soundtrack i el teló de fons de la història d’en Jules, la Liz, en Marty, l’Alva, etc. Que no tenen totes les històries una banda sonora?