La sobirania ja no és el que era

25.10.2018

El que ha passat amb la idea de sobirania recorda a aquella frase que es diu sobre el diable: el seu truc més bo ha estat fer creure al món que no existeix. En el marc del neoliberalisme silliconvalleyià d’avui, la definició clàssica de sobirania, que parla d’un poder que no està limitat per cap altre, s’ha substituït per una concepció líquida del poder que es distribueix com un virus informàtic a través de la xarxa global, ramificant-se de tal manera que fa impossible concebre la direccionalitat única i vertical que ens ve al cap quan parlem de sobirania. La globalització canta les absoltes al Leviatan: hem preferit estar interconnectats a ser sobirans i ara el poder circula millor que mai però ningú sap des d’on, cap a on ni per què.

David Fernández parlant per les càmeres de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta

La Biennal de Pennsament Ciutat Oberta va dedicar un dels seus actes més grossos a la relació entre ciutats i sobiranismes. Potser va ser el que millor va reflectir l’aspiració descentralitzadora d’aquest esdeveniment cultural que ha demostrat que el pensament, com mai hauria dit Kant, mola. A diferència d’altres nuclis del festival, la Plaça de Bonet i Moixí al cor del barri de Sants és genuïnament oberta, amb els cotxes i els vianants creuant constantment l’escenari circumstancial. La composició sociològica del públic era diferent de la d’habitud, i permetia corroborar que hi ha molta gent que pujaria al carro del circuit de xerrades, debats i conferències durant la resta de l’any si aquestes es moguessin del centre més sovint. Sota la idiosincràtica cúpula de la Biennal: el periodista i activista David Fernández, la sociòloga i exregidora del barri Marina Subirats, la jurista i exdiputada Laia Bonet i el professor i autor d’èxit Ignacio Sánchez Cuenca, tots quatre moderats pel filòsof Xavier Antich.

En un panell que cobria l’espai que hi ha des de l’esquerra crítica a l’esquerra molt crítica, de seguida va emergir un consens teòric: la paraula “sobirania” hauria d’anar desfilant cap a la paperera de la història i deixar lloc a “democràcia”. Després de citar Antonio Machado “se canta lo que se pierde”, Subirats va explicar que la idea de sobirania li sembla massa exclusivista perquè “si tu ets sobirà de l’aigua i el teu veí no en té, què fas?”, Sánchez Cuenca va dir que la sobirania només s’entén en els cada cop més escassos i llunyans moments constituents i que la integració econòmica del món només deixa espai per gestionar determinats graus d’autogovern que es limiten entre ells, i Bonet va opinar que “l’autodeterminació plena en el món globalitzat no està d’acord amb la realitat”. L’únic dissident que va falcar-se en la necessitat de mantenir les dues idees operatives va ser David Fernández, però amb una clàusula: democràcia i sobirania són perfectament compatibles si i només si prescindim del capitalisme fins a les últimes conseqüències. Com recorda Sánchez-Cuenca, no hem aconseguit escapar d’un problema clàssic denominat “trilema de Rodrick“: entre globalització econòmica, democràcia política i sobirania nacional, podem triar les dues que vulguem però hem de renunciar a la idea de comptaibilitzar-les totes tres alhora. Nou de cada deu doctors recomanen jubilar la sobirania.

L’anàlisi geopolítica va ser lúgubre però esmolada, mentre que la part en què es parlava de les ciutats va ser igualment pessimista però mandrosa. El tòpic repetit és que les ciutats han respost a la fi de la sobirania nacional amb pragmatismes locals, com ara municipalitzar la gestió de l’aigua o construir habitatge social. Però el rigor filosòfic es va convertir en un wishful thinking massa inconcret que semblava introduït per no fer una mala passada al marc conceptual de la Biennal més que per convenciment. Es va constatar que les ciutats no s’han quedat creuades de braços, però ningú va aclarir si s’han mogut en la direcció adequada a l’hora de solucionar les coses o si, alerta de blasfèmia, són part del problema en comptes de la solució. Al cap i a la fi, l’heterogeneïtat radical i l’afluixament dels vincles socials a causa de l’anonimat, que és el que diferencia les urbs dels pobles, sembla molt relacionable amb la facilitat amb què els poders fàctics s’imposen a una ciutadania desarticulada políticament sense sentit de comunitat. Potser estaria bé preguntar-se per què els indrets amb millor qualitat democràtica, des dels països escandinaus fins a Suïssa, són els que exhibeixen una identificació més forta entre la ciutadania i el projecte nacional. Però aquesta pregunta és incòmoda.

La xerrada va evidenciar que la complexitat creixent del món s’està traduint en fatalisme intel·lectual i polític. Això és un problema perquè només es pot entendre l’èxit de la Biennal del Pensament si ens adonem que la sensació que alguna cosa falla en el sistema està molt estesa i, com que ningú acaba de saber el què, hi ha set de respostes. Però, d’entre els quatre itineraris que ha dibuixat la Biennal, és a dir, democràcia, diversitat, digitalització i urbanisme; no ha quedat cap dubte que el de la democràcia és el que ha produït menys respostes concretes i menys engrescament col·lectiu. En els actes que han versat sobre la qualitat de la democràcia avui, no s’ha pogut trobar ni rastre dels ulls brillants que sí que es veien entre el públic de les xerrades de Judith Butler, Gayatri Spivak o Paul B. Preciado, fet que demostra que el feminisme és avui l’única filosofia política amb un projecte capaç d’interpel·lar a la gent, especialment als joves.

El descrèdit generalitzat de la idea de sobirania em va fer pensar en Foucault, qui millor va pensar el poder al segle XX i qui millor va anticipar el XXI. Per Foucault, la sobirania és una primera fase del poder que ve de fora cap a dins, amb l’opressió i l’ús de la violència que caracteritza els estats. Com que el risc d’aquest poder és la seva obvietat, l’evolució natural el porta cap a l’interior del subjecte, que ell anomena poder disciplinari. El poder disciplinari triomfaria quan no deixa ferides al cos i es converteix en l’automatisme dels costums. Per això el moment més feble de l’estat espanyol va ser, paradoxalment, l’1 d’octubre. Foucault permet entendre per què la màxima aspiració del poder és fer-se invisible i traduir el monopoli de la força en el monopoli de la normalitat, en quin sentit la conquesta més gran que pot assolir el poder és l’empobriment de la nostra imaginació política. Encara que només sigui per això, hauríem d’arrufar el nas quan veiem que el nou normal entre els pensadors apoltronats és deixar la sobirania per impossible. No és casualitat que David Fernández, l’únic que no comprava la mort de la sobirania, fos el més aplaudit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Michel Foucault , certament, va ser un gran pensador que va detectar molts dels problemes d’avui, però tenint sempre present que ho va fer gairebé sempre a remolc del pensament de Gilles Deleuze.

  2. En David Fernández és el de l’esquerra molt crítica però qui són els de l’esquerra crítica? Jo diria que la Marina Subirats i la Laia Bonet s’enquadren en la suposada banda no dretana del sistema, que col·labora a apuntalar l’status quo, però res d’anar més enllà.