La serotonina no és el secret de la felicitat

19.07.2016

El dissabte 22 de juliol a les 21h, Manel farà pujar la serotonina de Llagostera. El concert tindrà lloc en el marc del Festival l’ERA, on els visitants podran gaudir del quartet barceloní sense aglomeracions i a pocs metres de l’escenari.

Fa un any Manel llançava el videoclip de La Serotonina, el segon que feia de l’àlbum Jo competeixo després del clip del seu senzill, Sabotatge. El metratge s’ha rodat entre la selva peruana de Chanchamayo i Barcelona, i ha estat dirigit per Mika Sornfelt, el realitzador habitual de grups com Dengue Dengue Dengue o Kanku y el Tigre. 

Si ja heu fet clic, és massa tard. Ja sou víctimes dels ritmes llatins i els malucs us comencen a belluguejar. Ara sabeu que el secret de la felicitat és rescatar un rosegador en perill de les urpes d’un xaman andí. Una frase que podria signar Salvador Dalí sense problemes, que de ben segur donaria la seva aprovació al videoclip que aquí ens ocupa. No patiu si el videoclip us ha deixat de pasta de moniato. Segur que estàveu massa ocupats llegint-li els llavis a la ballarina d’ulls diabòlics de sèrie b “xicot, què et va passar?”. Torneu a clicar, poseu-vos alguna fruita al cap -preferiblement, una mandarina- i parlem-ne.

L’heroi d’aquesta aventura és un transportista de plàtans peruà i el detonant de tot plegat és un maletí que baixa perdut riu avall. El jove obre el maletí i de seguida es fa la màgia: un reflex daurat. Pulp Fiction va convertir els maletins d’interior auri en l’exemple canònic del macguffin postmodern. El macguffin era el mecanisme narratiu preferit de Hitchcock, i designa aquell objecte que mou l’acció d’una pel·lícula però que no té cap rellevància per a la trama. En una història d’espies és “el microfilm” que tots busquen però del qual mai es revela el contingut que el fa tan important i, a la mítica pel·lícula de Tarantino, era un maletí del qual mai arribàvem a conèixer l’interior, només unes guspires de llum daurada. El sacrilegi dels Manel és obrir el maletí i “extreure la pedra de la bogeria / fer brollar la font de la felicitat”.

La serotonina és un neurotransmissor que s’ha catapultat a la fama gràcies al boom de la neurociència. Per simplificar les coses de cara als profans, els articles generalistes en diu hormona del plaer o de l’humor. La cançó és, doncs, una actualització crítica de la Bilirubina de Juan Luis Guerra. Crítica perquè, en primer lloc, posa al dia els intents de Guerra de barrejar amor i ciència des d’una perspectiva informada. Diguem que la relació entre les funcions reals de la bilirrubina, un pigment fruit de la degradació de l’hemoglobina, i les que li atribueix el cantautor dominicà són més aviat nul·les i que la serotonina té, almenys, una mínima vinculació amb el benestar mental.

laserotonina

Però, sobretot, els Manel se’n foten de la pretensió de resoldre els problemes humans amb l’ús de la ciència. La Serotonina ridiculitza la divulgació científica de pacotilla que converteix tot allò de què parla en un miracle. Un bon títol alternatiu podria ser L’Homeopatia, per exemple. El videoclip concreta aquesta intenció paròdica amb els fets que ens mostren: fins i tot obrir el maletí que conté la font de la felicitat acaba en un malson i amb l’objecte desitjat  abandonat riu avall al final de la història.

El viatge lisèrgic que fa el protagonista un cop obert el maletí és la conseqüència natural d’intentar obrir la caixa de pandora. Un bruixot inquietant, unes ballarines kitsch que fan playback en català i un mica de gresca tribal entre torxes i llet de coco. Però els principals actors del somni/malson són la samarreta amb la cara dels quatre Manel, que té un efecte crida digne d’un anunci desodorant masculí, i el machetero, el fresquíssim rosegador autòcton que demana ajuda al protagonista. El còctel psicodèlic transporta l’espectador a un entorn festiu i confós i la lliure associació d’imatges sense sentit i amb l’estètica pujada volen una sola cosa: que ens posem a ballar sense preguntar-nos per què.

La Serotonina és un pastitx ple de referents a diversos estils de música i a altres cançons: des de la més òbvia Bilirubina fins a les picades d’ullet més subtils a Alegria d’Antònia Font i a Qui n’ha begut, de Mishima. A una cançó tan eclèctica només se li podia fer justícia amb un videoclip amb el mateix grau de sincretisme. I és per això que la història segresta el motor narratiu de Pulp Fiction -hi ha res millor que apropiar-se d’una icona de l’apropiacionisme?- i aprofita per descontextualitzar-lo enmig de selves peruanes que acomoden els ritmes de la txitxa (que és un estil de música i no un excés de greix a la cintura) i referents a la sèrie B.

laserotonina3

Amb Jo Competeixo, Manel ha aconseguit fer evolucionar el seu so cap a un pop rock electrònic molt més madur i deixar el folk i el costumisme per a les lletres. És una aposta arriscada que defineix l’inconformisme del grup, que no ha parat d’intentar escapar de la fórmula que el va dur a l’èxit per tal de no saturar-la. Enmig de la maduresa del nou disc, La Serotonina és un parèntesi gamberro -igual que Sabotatgeque permet al quartet barceloní flirtejar amb el reggaeton sense perdre el vernís irònic de les lletres.

Cal fer una menció especial al directe de La Serotonina per entendre la vocació festiva de la cançó. A la gira de presentació del seu nou treball -o com a mínim, al concert de Cap Roig- aquest tema serveix per trencar la melancolia de la majoria de cançons i donar pas a una estona de coreografies despreocupades per part dels músics. Quan arriba la segona tornada, en Guillem Gisbert explica al públic una senzilla dinàmica de participació: corejar “em puja la serotonina” després de cada frase que ell vagi cantant. El break serveix per presentar els membres de la banda, implicar el públic en la ballaruga i introduir frases imprevisibles que reforcen la sensació d’irrepetibilitat de l’espectacle. “Quan Abba canta Mamma Mia / Em puja la serotonina / I David Bisbal Ave Maria / Em puja la serotonina / Arnau Vallbé a la bateria / Em puja la serotonina”. Sí, totes rimen amb -ina.

El pròxim cop que escolteu La Serotonina ho fareu condicionats pel surrealisme del videoclip. Una declaració d’intencions perquè perdeu el ridícul i deixeu anar la pelvis. Mentre no arriben els científics ianquis i cubans de què parla la cançó a descobrir el secret per administrar-nos la felicitat en vena, la recepta dels Manel per fer-nos pujar la serotonina és no confiar la recerca enterament a la ciència. El millor que podem fer amb el maletí és perseguir-lo a ritme de txitxa, però mai acabar d’atrapar-lo del tot.