La sentència i les 6W

Les sis W (també conegudes com a les cinc W i una H) són un concepte vinculat a l’escola de periodisme americana. Segons aquest principi de les sis doble ve baixa (W) una informació es considera completa si es responen les següents preguntes, cadascuna de les quals  compren una pregunta interrogativa en anglès que inclou una W: Who? (Qui?), What? (Què?), Where? (On?), When? (Quan?), Why? (Per què?) i How? (Com?).

Aquest mètode també s’anomena Kipling ja l’escriptor britànic, Rudyard Kipling, autor del Llibre de la Selva, va destacar aquest mètode  a la seva obra Just So Stories (1902), en un poema que acompanya la història «The Elephant’s Child» i parla dels sis honestos servents que ens poden ensenyar tot el que cal:

I keep six honest serving-men
(They taught me all I knew);
Their names are What and Why and When
And How and Where and Who. 

Tinc sis honestos servents
(em van ensenyar tot el que sé);
els seus noms són Què i Per què i Quan
i Com i On i Qui.

Aquest mètode ens ajuda a explorar qualsevol problema de comunicació si ens encarem a aquestes preguntes. Si apliquem aquesta regla mnemotècnica a la sentència del procés, en podrem treure una informació completa.

En primer lloc, ens hem de preguntar On? s’ha realitzat el judici. Aquest fet ha estat un fet molt decisiu que no s’ha posat prou en evidència. En comptes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya -com correspondria a unes persones aforades del Parlament de Catalunya- primer els van traslladar a l’Audiència Nacional de Madrid, amb l’excusa que se’ls acusava de rebel·lió, i després directament al Tribunal Supremo (TS). Ara resulta que els condemnen per sedició, però l’acusació de rebel·lió ha servit d’excusa per tenir-los empresonats preventivament i per suspendre’ls de la seva condició de càrrecs electes. Això també ha  implicat que el judici  s’hagi hagut de fer en castellà al TS i, el més greu des del punt de vista de garantia processal, que no hagin tingut dret a la segona instància. Dona la sensació que l’estat no volia que els jutgés el TSJC, ja que la condemna per la consulta del 9N no havia estat prou contundent.

Un altre aspecte de l’on molt significatiu és el lloc físic. La sala és el que -en tècnica d’organització d’esdeveniments-  s’anomena “un lloc singular” que reforça el discurs del mateix judici. A la mateixa sala és on el 27 de maig del 1935 es va jutjar per delicte de sedició el MH President Companys acusat de sedició per una denúncia d’Alejandro Lerroux pels fets d’octubre del 34. En aquesta mateixa sala també s’hi havia fet el 20 de març del 1931 el judici contra Niceto Alcalá Zamora que s’enfrontaven a unes penes de 12 a 15 anys com a autors d’un manifest revolucionari de desembre del 1931, ja que el consideraven un delicte de “excitación a la rebelión” perquè hi manifestaven: “Venimos a meter la Monarquía en los archivos de la Historia y a establecer la República sobre la base de la soberanía nacional”. Els altres acusats com Indalecio Prieto i Manuel Azaña, van ser declarats rebels perquè es trobaven a l’estranger. La sentència els va imposar una pena de sis mesos i un dia. Com es pot veure, la sala carpetovetònica i barroca on s’ha assegut els acusats podríem dir, parafrasejant Freud, que “hi ha massa poca geografia per a tanta història”.

En aquesta sala singular cada any s’inaugura l’any judicial i l’any passat, en presència del rei Felipe VI, el president del Tribunal Supremo i del Consejo General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va defensar la constitució espanyola i la necessitat de protegir-la: “cuando la Constitución resulta golpeada no puede renunciar a defenderse, pues ello comportaría renunciar a la defensa de sus principios configuradores, y del propio Estado, que es democrático y de Derecho y la desobediencia a la Constitución es la máxima expresión de arbitrariedad”.  Una manifestació d’aquesta magnitud abans de l’inici del judici del procés va ser segurament un clar advertiment de cap on aniria tot plegat. Aquest any 2019, en la inauguració de l’any judicial, es van veure imatges del rei abillat amb la toga i el “Gran Collar de la Justicia” i assegut a la mateixa cadira de Marchena durant el judici. En el fons, era un acte sacramental previ a la sentència. Aquesta similitud va quedar tan evident que l’endemà cap diari de Madrid no va publicar cap foto d’aquesta transmutació de la matèria monàrquica en judicial.

En segon lloc, tindríem el Qui? Aquest supòsit s’ha d’analitzar des de dos vessants simètrics: una, quins has estat els responsables de la sentència i a qui s’ha sentenciat. Els responsables de la sentència serien 7 jutges sense pietat (6 homes i una dona) que haurien de tenir els ulls embenats i amb unes balances a la mà, ja que s’entén que el propòsit de la justícia és trobar l’equilibri entre les dues parts afectades.

Aquests magistrats tenen una mitjana d’edat de 63 anys: dos són de l’Associació Professional de la Magistratura (qualificada de conservadora); dos més, de Jutges i Jutgesses per a la Democràcia (considerada progressista), dos no estan associats a cap associació encara que els no adscrits solen tenir també un caràcter conservador i la resta de l’Associació Judicial ultraconservadora Francisco de Vitoria. A la judicatura es compleix el principi de Peter que diu que “en una organització les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de responsabilitat una vegada i altra fins que arriben al seu nivell d’incompetència”. En aquest cas, a mesura que s’incrementa l’estatus dins la judicatura, també augmenta el percentatge de jutges de perfil conservador o ultraconservador.

En el judici del procés s’ha pogut constar que hi ha hagut una actitud totalment esbiaixada si es tractava de les compareixences de la defensa o de l’acusació. El president del tribunal i els magistrats semblava que no portaven cap mena de bena als ulls, havien perdut les balances i només lluïen l’espasa de Nemesi per tal de realitzar una venjança.

A qui han jutjat? A 12 bones persones pel simple d’haver col·laborat a realitzar un referèndum que no és un delicte segon el codi penal espanyol. Dues d’aquestes persones eren líders d’entitats de la societat civil i no tenien cap responsabilitat política. La presidenta del Parlament només va permetre el debat i l’aprovació -per majoria absoluta- de les lleis que els representants dels ciutadans van proposar. La resta són persones que tenien un responsabilitat política que emanava d’uns compromisos polítics que havien contret amb uns ciutadans. En la campanya electoral s’havia explicitat que si guanyaven proclamarien la independència de Catalunya.

En tercer lloc: Quan? L’Estat, molt ofès per la demostració de dignitat de més de 2 milions de catalans que van anar a votar malgrat la prohibició de fer-ho,  va començar de seguida la repressió. El 3 d’octubre el rei d’Espanya va fer un discurs incendiari on va llançar literalment la primera amenaça i va obrir la veda de la repressió: “Desde hace ya tiempo, determinadas autoridades de Cataluña, de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución (…) Con sus decisiones han vulnerado de manera sistemática las normas aprobadas legal y legítimamente, demostrando una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado (…) Han quebrantado los principios democráticos de todo Estado de Derecho y han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana (…)  En definitiva, todo ello ha supuesto la culminación de un inaceptable intento de apropiación de las instituciones históricas de Cataluña. Esas autoridades, de una manera clara y rotunda, se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia. Han pretendido quebrar la unidad de España y la soberanía nacional (…) Por todo ello y ante esta situación de extrema gravedad, que requiere el firme compromiso de todos con los intereses generales, es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las Instituciones”.

Posteriorment, el 16 d’octubre, ja van empresonar dos líders d’entitats civils que, havien desconvocat la concentració del 20 de setembre i facilitat l’actuació de les autoritats judicials a la Conselleria d’Economia.

A partir d’aquest moment els disbarats jurídics s’han succeït amb total impunitat: empresonaments preventius, amenaces a la mesa del Parlament si no fan el que els mana el TS, empresonament d’un candidat a president de la Generalitat al mig d’una investidura, no deixar-los en llibertat  malgrat el mandat de l’ONU… De tota manera, l’episodi més esperpèntic  ha estat prohibir que l’Oriol Junqueras anés a jurar la constitució espanyola, ja que hi estava disposat com ho havia fet feia pocs dies com a diputat al Congrés. Aquesta maniobra de neorealisme italià ha tingut com a conseqüència que no ha pogut ser parlamentari europeu, malgrat que la seva candidatura va treure més 1,2 milions de vots i que hi havia pendent una resposta a una pregunta del mateix TS al Tribunal de Luxemburg sobre la naturalesa de la seva immunitat. Un fet similar s’ha produït amb el MHP Carles Puigdemont i en Toni Comín.

Finalment, la sentència ha establert quin serà el temps que hauran d’estar privats de llibertat per haver fet un referèndum d’autodeterminació similar a la consulta del 9N o els referèndums acordats del Quebec o d’Escòcia. Les penes imposades al responsable màxim són molt similars a delictes molt greus com una violació o un assassinat sense agreujant. Els presos polítics han estat condemnats per sedició i malversació, i no per rebel·lió. Les penes són de presó i d’inhabilitació pel mateix temps:

Oriol Junqueras, 13 anys (4.745 dies) de presó per sedició i malversació absoluta; Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, 12 anys (4.380 dies) de presó per sedició i malversació absoluta; Josep Rull i Joaquim Forn, 10 anys i mig (3.833 dies) per sedició i inhabilitació absoluta;  Carme Forcadell, 11 anys i mig per sedició (4.198 dies). També  9 anys  (3.285 dies) per sedició per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Sumant totes les condemnes sumen 99 anys i mig (36.318 dies), quasi un segle de condemnes. Avui a Catalunya s’ha fet realment la condemna del segle.

En quart lloc: Per què? La sentència té dos objectius molt clars. Primerament, és un escarment pels polítics i activistes socials catalans independentistes per haver organitzat un referèndum i intentar escapçar una generació de líders catalans. D’altra banda, també té l’objectiu de servir com a avís a navegants per tal no es torni a intentar mai més cap més referèndum d’autodeterminació.

En cinquè lloc: Com? La sentència té 493 pàgines amb l’estructura habitual d’una sentència: antecedents, fonaments del dret, penes. La sentència ha estat per unanimitat, i el tribunal diu que “dóna per provada l’existència de violència”. És a dir, que després de dos anys d’acusació, d’instrucció, per rebel·lió, cosa que ha permès de suspendre els drets polítics dels presos polítics que eren càrrecs electes, tant al parlament com al congrés espanyol i al parlament europeu, el TS presidit per Manuel Marchena ha castigat amb sedició els fets de l’octubre del 2017.

Hi ha hagut, però, una qüestió curiosa, ja que s’ha considerat el delicte de sedició com el delicte principal i la malversació com el fet necessari per a poder-la portar a terme. Ho anomenen “Delito de sedición medial con malversación, agravada por razón de su quantia”. Per dir-ho en paraules senzilles, és com aquell delinqüent que roba un cotxe per fer un atracament a una gasolinera. D’aquesta manera el tribunal s’ha presentat com a molt benvolent, ja que no s’acumulen les dues penes. Alguns experts opinen que, com que la malversació no s’ha pogut provar del tot perquè no hi ha les factures de les despeses del referèndum, és millor que sigui només un instrument per a la sedició. Així, també se’ls acusa de malversació i així es podrà tornar a fer les euroordres per reclamar els  exiliats. De fet, el jutge Llanera ja ha tornat a reactivar una euroordre per empresonar el MHP Carles Puigdemont.

En sisè lloc, Què? Els magistrats els han sentenciat pel delicte de sedició de l’Art. 544 del Codi Penal, ja que segons ells s’entén que existia un pla sediciós d’independència del Govern, el Parlament, l’ANC i Òmnium orientat a desbordar el març constitucional amb mobilitzacions tumultuàries el 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017. Aquests alçaments “no només eren impedir  l’aplicació de les lleis sinó, a més, declarar il·legalment la independència d’una part del territori nacional”.

El concepte de pena és una de les conseqüències del delicte. Des d’un punt de vista material, la pena és un mal, en el sentit que consisteix en una privació o restricció dels drets de qui és responsable penal d’un fet. En aquest cas, però, la pena final és clarament un escarment. Són penes que el codi penal considera que són greus: presó superior a cinc anys, inhabilitacions especials, per un temps superior a cinc anys. e) La suspensió d’ocupació o càrrec públic, per un temps superior a cinc anys…

La convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació es va despenalitzar el 2005 en l’ordenament jurídic espanyol, però com es va desafiar l’estat,  els responsables ho han de pagar d’alguna manera. La sentència té una lògia kafkiana, com que no s’ha pogut demostrar la rebel·lió perquè no hi ha hagut violència instrumental suficient i se’ls ha d’acusar d’alguna cosa. Se’ls acusa, doncs, de sedició per uns suposats desordres públics tumultuaris que, segons el tribunal, tindrien l’objectiu de qüestionar les ordres judicial i promoure la separació d’una part del territori espanyol. Assimilar l’actuació dels manifestants o els votants de l’1 d’octubre catalans amb els aldarulls de les armilles grogues, els piquets d’algunes vagues generals o les actuacions del bloc negre (black bloc) en les cimeres antiglobalitzazió (on els seus participants porten roba negra, passamuntanyes o un altre tipus de màscares, cascos de motos, botes i de vegades escuts) és un insult a la intel·ligència o una mala fe per criminalitzar un moviment pacífic que, després d’una manifestació, recull tots els papers del terra.

A Catalunya hi ha hagut una tradició històrica rebel dels moviments socials mot més actius i que han generat molts més aldarulls  i destrosses que no pas a les manifestacions pacífiques independentistes actuals. Penseu només amb l’avalot de les Quintes (1773), els rebomboris del pa (1789), les bullangues (1835-1842),  la Setmana Tràgica (1909), la vaga de la Maquinista que aconseguir la jornada de 8 hores (1919), la vaga de tramvies (1950), el moviment okupa (des dels noranta), els piquets de les vagues generals o el moviment antiglobalització (2001). Contràriament a aquests exemples exposats, les grans manifestacions independentistes des del 2012, la concentració del 20 de setembre o la dels votants de l’1 d’octubre són manifestacions pacífiques que la prestigiosa web Politico ha denominat com The art of catalan protest i que no s’acosta ni de lluny a la violència viscuda en aquelles altres històriques protestes.

La sentència ha assimilat, doncs, les manifestacions pacífiques als desordres públics amb violència. Ergo, a patir d’ara qualsevol manifestació (encara que sigui una desobediència no-violenta) que obstaculitza per exemple una actuació judicial en un desnonament, o que vulgui promoure la independència serà considerada una sedició i condemnada amb penes similar a un atac violent i que provoqui danys materials o humans.

Un cop disseccionada la sentència i davant de “l’agressió més greu contra les institucions catalanes i els dirigents catalans, des de l’afusellament de Lluís Companys” (com ho ha qualificat la Pilar Rahola) nosaltres els catalans i, sobretot, les 2.286.217 persones sedicioses que vam anar a votar l’1 d’octubre del 2017, què hem de fer?

Doncs, és molt més senzill del que sembla: tota mena d’accions per tal que els nostres representants siguin alliberats i això només serà possible quan la nostra sobirania depengui només de nosaltres. Qualsevol acció o omissió que reforci l’Estat espanyol és contraproduent. Siguem conseqüents personalment i amb el nostre consum, els nostres estalvis i els nostres vots. L’Estat espanyol té moltes febleses una de les quals és el seu deute públic (més del 100% del seu PIB) i els deutors sempre tenen el vici de voler cobrar els deutes pendents. És un gegant amb peus de fang que no vol humitat.

La sentència és un cop dur emocionalment, però hem de ser com diu l’evangelista Mateu, 10, 16-23: “sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells i davant els pagans”. La nostra sibil·lina estratègia ha de ser la mateixa que els protagonistes d’Independence Day (1996). Quan els extraterrestres dominen tota la terra i han intervingut totes les comunicacions, els rebels tornen a fer servir el llenguatge el codi Morse per comunicar-se. Això mateix també ho fa el protagonista de Jo soc aquell que va matar Franco (2017, de Joan-Lluís Lluís), l’Agustí Vilamat, que a la pàgina 195 envia -des de la clandestinitat- el següent missatge xifrat que hem de difondre i practicar: “titititaa titi tititi taatitaati titaa taatitaatitaataa”.