La samarreta de la Beckett

30.07.2018

El XIII Obrador d’Estiu de la Sala Beckett ja s’ha acabat. Va tenir lloc del 8 al 28 de juliol, omplint l’edifici del Poblenou de tallers, seminaris i lectures de dramatúrgia contemporània. Cursos d’escriptura amb Victoria Szpunberg, Frédéric Sonntag, Anna WakulikPau Miró o Sergio Blanco, tallers d’interpretació amb Pablo Messiez, Ramin Gray o Lluís Homar, i el seminari internacional impartit per Simon Stephens, tot un clàssic. Després de deu anys venint cada estiu, sembla que aquest ha sigut l’últim que el dramaturg britànic ve a Barcelona. O almenys això és el que Stephens va dient, aquests darrers quatre anys.

Les samarretes de la Sala Beckett, un disseny d’Enric Jardí. © Nani Pujol.

Podem afirmar que la samarreta de la Sala Beckett s’ha convertit en un clàssic de la moda contemporània. Com ho va ser, a l’època Rigola, la del Teatre Lliure (amb la “T” dissenyada per Cesc Espluga) o la de la Volksbühne de l’època Castorf (amb la roda amb potes dissenyada per Bert Neumann). El disseny de la Beckett, obra d’Enric Jardí, proposa un joc senzill i deliciós: les consonants al davant, les vocals al darrere. O el que és el mateix: “s l b ck tt”, “a a e e”. Això i, sobretot, la seva variada gamma de colors, la converteixen en una peça de vestir versàtil, altament combinable, i que inicia molts temes de conversa allà on anem. Sense parlar del joc que ofereix el davant i el darrere, quan ens creuem amb algú al carrer. Aquest any, la que ha tingut més èxit ha sigut la de color groc (com al FITT, on el groc era el color oficial del festival). I és que la gràcia de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett és que regala samarretes als alumnes i als professors, any rere any. Un exèrcit creixent de consonants i vocals de tots colors, que van pel món obrint temes de conversa i possibles flirteigs. Gràcies, Enric.

Enguany, l’Obrador d’Estiu no ha durat una setmana, com era habitual fins ara, sinó dues. “Del 8 al 28 de juliol n’hi van tres”, em diran vostès. I tindran tota la raó del món. I és que la darrera setmana, del 22 al 28, la Beckett també ha acollit l’ICAF, l’International Community Arts Festival, una de les trobades més importants de teatre social a escala internacional. El mes de juliol és un dels més crítics de l’any, pel sofert cronista servidor de vostès, ja que al cansament propi del final de la temporada teatral s’hi ha de sumar el Grec, on l’Obrador d’Estiu s’inclou, a tall de rematada final. Per la Beckett han passat professors (vuit homes i dues dones, molt lluny de la paritat) provinents de Catalunya, Argentina, el Regne Unit, França, Polònia o l’Uruguai. S’han impartit cursos en català, castellà, anglès i francès, gràcies a la traducció consecutiva d’Helena Tornero o Maria Bosom.

Pablo Messiez en una de les seves classes a l’Obrador d’Estiu 2018. © Nani Pujol.

“La Sala Beckett és un dels cinc millors teatres del món”, afirma Simon Stephens sense parpellejar. I imagina com serà la seva substituta, l’autora que el rellevarà al capdavant del seminari amb joves autors internacionals.  “Somiava en venir a l’Obrador d’Estiu”, declara Sergio Blanco, de qui la temporada vinent podrem veure fins a tres textos al TNC (Tebas Land, Kassandra i Cartografía de una desaparición). Preguntat sobre la relació entre la seva idea de l’Obrador, abans de venir, i la realitat, Blanco és taxatiu: “Normalment prefereixo la cartografia a la realitat. Però en aquest cas ha sigut tot el contrari”. Ramin Gray, el director anglès de qui recentment vam poder veure Living with the lights on, elogia l’arquitectura de l’edifici i, sobretot, que disposi d’espais per menjar i per fumar. “Això és la clau de la convivència”. La dramaturga polonesa Anna Wakulik va impartir un curs sobre l’humor en escena, i servidor li va fer saber que els catalans també som polonesos i que, un dels programes humorístics més exitosos des de fa uns anys a casa nostra és, precisament, Polònia. L’autora reia, divertida, i confessava que tenia ganes de saber com funcionaven els mecanismes de l’humor en un país com el nostre, “amb tant sol i tanta calor”.

L’Obrador d’Estiu es complementa, cada any, amb lectures dramatitzades i espectacles semimuntats. Pau Carrió va dirigir les lectures d’obres breus dels autors d’arreu al món, assistents al seminari de Simon Stephens titulat “Què es fa tanta por?”. Ferran Utzet va dirigir Punys, un text de la francesa Pauline Peyrade, i Thomas Sauerteig va posar en escena Temps de Sega, d’Anna Wakulik, ambdós semimuntats com a part del projecte Fabulamundi. Playwriting Europe. També va tenir lloc un Speaker’s Corner, amb textos breus llegits pels mateixos autors, al Menjador de la Beckett. Diuen que un dels més comentats va ser el que va llegir el crític del diari Ara, Santi Fondevila: un text al·legòric sobre un dels temes que més ens ha distret, teatralment parlant, aquest mes de juliol.

Lluís Homar i un alumne del seu taller d’interpretació, a l’Obrador d’Estiu 2018. © Nani Pujol.

Lluís Homar parlava, entrevistat sobre el seu taller, de la interpretació com un acte d’amor, col·lectiu i de xarxa. D’ençà que va conèixer l’actor Oscar Valsecchi al rodatge de la pel·lícula Eva –on Valsecchi va ser el seu coach–, la parella ha treballat en muntatges (L’art de la comèdia, Terra baixa, Cyrano) o impartint tallers d’interpretació, on la tranquil·litat i l’escolta són la norma. Conversar amb Homar, aprofitant la pausa del dinar i amagats del tràfec de la casa, va ser com entrar breument en un oasi de pau. Pau Miró aportava la petita història personal: resulta que l’edifici que acull la Sala Beckett, l’antiga Cooperativa Pau i Justícia, va ser també la seva escola. Les aules de l’Obrador són alguns dels espais de la seva infantesa. Un material dramatúrgic insuperable.

L’Obrador de la Sala Beckett ha superat el seu tretzè aniversari, amb aquella alegria. Les samarretes de colors amb les consonants al davant i les vocals al darrere es van estenent, de mica en mica, per tot el planeta. Un exèrcit multicolor, vocàlic i consonàntic. I amb aquella alegria.