La Sala Beckett diu adéu a Gràcia

El 29 de febrer s’inicia un cicle de lectures d’espectacles emblemàtics de la història de la Sala Beckett. Aquest serà, entre d’altres, un del actes de comiat de la seu de Gràcia abans del trasllat al Poblenou.

Toni Casares vol deixar molt clar que la Beckett no tanca pas, sinó que simplement es trasllada i creix. De la seva històrica seu de Gràcia, amenaçada per Nuñez i Navarro –que ja va servir a Marc Rosich per fer-ne una comèdia el 2008, titulada N/N (Núria i Nacho)– a l’edifici de la Cooperativa Pau i Justícia, al Poblenou. La idea del trasllat ha inspirat aquest cicle de lectures, que serviran per rememorar alguns dels espectacles més emblemàtics de la història de la Sala Beckett. Les vint-i-vuit lectures han sigut concebudes com un sol espectacle, que comptarà amb escenografia de Max Glaenzel, il·luminació de Lluís Martí, guió de Mercè Sarrias i presentació de Quimet Pla. Casares explica que el to que s’ha volgut donar a les lectures és aquell que té la primera trobada de l’equip artístic i tècnic d’un muntatge, quan es reuneixen amb la gent del teatre per fer una primera lectura del text. És a dir, un ambient familiar, relaxat i gens solemne.

La selecció dels textos s’ha fet mitjançant la consulta als espectadors i amics de la Beckett i la direcció artística ha acabat de configurar la programació. S’ha volgut mostrar el nombre més variat d’autors possible, no repetint cap nom. Igualment, s’han programat una sèrie d’activitats paral·leles al voltant dels espectacles: la primera setmana tindrà lloc una conversa sobre el Teatro Fronterizo a càrrec de José Sanchis Sinisterra, Luis Miguel Climent, Manuel Dueso i Quim Roy, i es representarà el Monòleg de comiat de Josep Pere Peyró, dramaturg de la primera fornada que explicarà els motius de la seva decisió d’abandonar l’activitat creativa. Altres activitats giraran entorn de la influència argentina en el teatre català contemporani, la pràctica de la traducció teatral o el paper de la crítica en els mitjans digitals.

Casares reconeix una “marca Beckett”, si és que existeix, en l’aposta aferrissada de la sala pel petit format, la proximitat i, sobretot, la paraula. Els textos que s’han pogut veure a la Beckett des de la seva fundació el 1989 són textos compromesos, no ja del seu autor amb el món sinó amb la seva pròpia obra. La Beckett ha sigut culpable, en gran mesura, de la presentació de Harold Pinter al públic barceloní o la introducció d’autors contemporanis alemanys, britànics i argentins a les nostres cartelleres. No cal dir que a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia s’hi han format i s’hi formen la gran majoria dels autors que des de fa uns anys protagonitzen l’etern “bon moment” de la dramatúrgia contemporània catalana. Casares defensa que la Sala Beckett ha d’acompanyar un autor en la seva primera obra i en la que fa vint, ja que un dramaturg no deixa mai de formar-se.

Amb el trasllat al Poblenou, la Sala Beckett creix de forma quantitativa i qualitativa. Un edifici molt més gran, dues sales d’exhibició, unes condicions tècniques immillorables, molt més espai per a aules i sales d’assaig… Toni Casares creu que ha arribat el moment que la dramatúrgia contemporània trenqui la bombolla en la qual es troba immersa i que retorni tot allò que ha rebut al barri, la ciutat i la societat. Després del cicle de lectures dramatitzades, durant els mesos de març i abril, la seu de Gràcia encara acollirà espectacles dels Malnascuts, el grup jove de la Beckett (amb visita inclosa del P-14 de la Volksbühne de Berlín), el projecte “En residència” que el teatre realitza a centres de secundària i el festival Fabulamundi (que reuneix autors d’Alemanya, Espanya, França, Itàlia, Romania). El mes de juliol tindrà lloc l’onzena edició de l’Obrador d’Estiu, ja a la seu del Poblenou, una setmana de cursos i seminaris intensius destinats a dramaturgs, actors i directors. Al setembre es presentaran alguns espectacles i s’oferiran cursos a la nova seu, i la idea és fer-ne la inauguració oficial a principis de novembre. Casares convida els espectadors i amics de la Beckett a assistir a les lectures per descobrir o recordar textos emblemàtics de la sala, i fer així el seu personal comiat a un espai que desapareix. L’espai de Gràcia es tancarà, això és un fet, però el projecte de la Sala Beckett continuarà i creixerà al Poblenou.