La Roseta, l’ascensor i la mutació del català

20.02.2018

Tips de debatre sobre la realitat analitzant la història de cara (i també aquesta borda actualitat), tenim l’opció de poder fer-ho des de l’art, que ho estova tot una mica perquè és invenció, trampa, enganyifa (de la bona si són aptes els artistes). Segurament, no ens equivocarem en assenyalar la novel·la com la manifestació artística més usada per a la dissecció social. Però el gènere reial –com tot– també atipa. Busquem, doncs, altres formes igualment adients per a la dissecció en qüestió. La recerca serà sinuosa: una peça teatral (el teatre també serveix per a parlar de coses serioses) que alhora és una traducció i resulta que, a més, duu la marca de versió lliure. Déu n’hi do. El resultat? Pigmalió de Joan Oliver. La parella Roseta-Jordana ens és útil per parlar de Barcelona i la llengua com a possible ascensor social (un ascensor, avanço, ara avariat).

Lloll Bertran era Roseta al ‘Pigmalió’ de Joan Lluís Bozzo de 1997. | Foto: Dagoll Dagom.

El MUHBA de la Vil·la Joana –abans escola i masia on morí Verdaguer– acollia aquest diumenge passat una nova sessió del cicle Calidoscopis Literaris que organitza Oriol Izquierdo, gestor cultural i exdirector de la ILC. Els calidoscopis i les Traces Literàries, un altre cicle, trenen dates per dotar de “densitat literària” la casa. Aquesta vegada, com dèiem, tocava abordar la Barcelona culta i la baixa que Oliver uneix a través dels protagonistes de Pigmalió. Es pot parlar, doncs, de culta o baixa Barcelona? Serveix la llengua per canviar de posició social? Aquestes dues qüestions però també altres preguntes de rerefons van intentar respondre el traductor Pau Vidal, l’historiador Ferran Aisa i el sociolingüista Emili Boix. Izquierdo defineix Oliver com un “traductor malalt de llengua”.

Ferran Aisa repassà amb cura les particularitats del barri de la Roseta: Sant Pau del Camp, el xino. Per a l’historiador no hi ha “espai més perfecte” per a situar l’acció de l’obra que aquest. La Roseta viu al carrer Hort de la Bomba envoltada d’immigrants castellans. Anys cinquanta, “quan encara la diferència de classes estava marcada fins i tot per la manera de parlar”. És precisament per això –per la llengua– que Francesc Vallverdú, al pròleg, considera Pigmalió una “falua lingüística” més que no pas “fonètica”. (Recordem que Jordana és professor de fonètica). La peça teatral distingeix entre el “mal català” de les classes populars i “el bon català” dels barcelonins cultes. “El barri encara era una barreja de veïns catalans i castellans parlants que usaven també el seu propi argot i encara eren usuals els sobrenoms de les persones”. Per tant: el Nene Molador, el León del Metro o Diego El Alucinado.

Explica Aisa que Sant Pau del Camp, el que ara coneixem com El Raval, era “tot un conglomerat de gent treballadora, prostitutes, passavolants, infants i vells que explicaven històries de la guerra o que havien sentit els trets que havien acabat amb la vida d’El Noi de Sucre l’any 1923”. Tenim una ciutat endreçada socialment, força diferent de com està ara dividida: “La Barcelona culta la identifiquem amb la burgesia. Gent que vivia Gran Via amunt o encara millor si la seva residència era més enllà de la Diagonal. Molts d’ells havien passat del que ara anomenem Ciutat Vella a l’Eixample i d’aquí s’havien traslladat als barris alts com la Bonanova, Sarrià-Sant Gervasi o Pedralbes”. És el cas de Jordana, que viu al carrer Ganduxer, gaudint del pulmó verd que encara són avui els Jardins del Turó Parc.

La zona de l’Eixample és el punt intermedi entre Jordana i Roseta. Allà hi viu la mare del professor. Carrer Mallorca, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.  Oliver defineix de la següent manera el pis matern: “La sala és espaiosa. Decorada amb elegància i riquesa. Xemeneia, sofà, butaques. A les parets un Nonell, un Obiols i el retrat de la senyora de la casa pintat per Sunyer cap a l’any 30”. L’art distingia enormement. Ara només distingeix a una reduïdíssima colla. No condecora perquè pocs el preen. És insígnia de soca antiga. Fins aquí la dimensió històrica i espacial.

Emili Boix assenyala l’ambigua convivència entre català i castellà recordant la seva infància en una escola del carrer Ganduxer on els germans Puig parlaven castellà. En el llibre La Barcelona tendra del crític Alexandre Cirici i la dibuixant Aurora Altisent, explica Boix, s’hi poden notar els matisos lingüístics que poden tenir lloc en “una petita distància”. Dues esglésies del barri de Galvany (Sant Gervasi) separades per pocs metres exemplifiquen aquesta dualitat. En una s’hi parla un català tocat i posat; en l’altra, el castellà és la norma. D’un costat, públic esnob; de l’altre, la Merche (sense desconsiderar).

Boix palesava la sorpresa que s’enduen els seus alumnes de la facultat (és professor de sociolingüística a la Universitat de Barcelona) quan topen amb el cabal gens defugible de castellà que baixa per Barcelona. El sociolingüista, però, tot i que admet que la ciutat s’ha castellanitzat, creu que el català “encara aguanta”. De fet, considera que la llengua “se salva perquè es parla a Barcelona”. Boix citava una consideració del crític australià Robert Hughes. Hughes parla d’una ciutat “cega d’amor per la llengua”.

“El català és viu”, apunta Boix en qualitat de veí de Gràcia. “En el dia a dia, és una llengua real”. Tot i així, “la ciutat té matisos. Barcelona és complicada lingüísticament”. Fa notar on ha guanyat Ciutadans: en els extrems. És als barris més rics i als més pobres on el partit ha quedat en primera posició. Això el porta a definir el català com una llengua de classe mitjana. “No es pot dir que el català sigui una llengua de classe alta”. Llengua entrepà direm per entendre’ns.

Tornem a Pigmalió, però. Boix insisteix en la seva funció de faula lingüística. “El tema és lingüístic”, diu. No hi ha dubte. A l’obra original de Bernard Shaw (Pygmalion), dos professionals de la llengua londinencs es creuen, als voltants del mercat de Covent Garden, amb una florista filla d’un escombriaire que parla “un horrorós anglès cockney”. Decideixen que la convertiran en una senyoreta. L’autor, doncs, planteja si canviant de llengua –o millorant-la– es muda de classe social. Boix considera que creure això actualment és absurd. Sobre el transvasament que fa Oliver de la llengua anglesa al català, Boix elogia la feina del poeta. “És un català ple de piquiponades i malapropismes”, precisa. “Amb una forta influència del caló”, que es nota en paraules com menda o guipar.

Boix es pregunta també si podem parlar avui de català xava, un parlar amb una clara influència del castellà que facilitava la identificació de la procedència. Una parla que pròpiament ja no trobaríem. “Avui”, diu, “hi ha molta gent d’origen no català que el parla”. Aquesta erupció “fa que l’estructura grinyoli”, que la llengua empobreixi. Tot i així, “pitjor és a València, on alguns ni el parlen”. El pes del castellà torpedina l’excel·lència lingüística. Xavier Bru de Sala, segon i últim traductor de Pigmalyon, ho sabia el 1997 quan va fer la seva versió. Roseta ja és Rosita, el caló pràcticament ja no s’escola i és el castellà el que ensenya les banyes des de la boca de la florista.

La conclusió de Boix és que Barcelona ha esdevingut cada cop més una ciutat complicada en termes lingüístics. Veu la resistència del català a la metròpoli ­­­com un bon senyal, una glopada d’aire fresc per als més fatalistes. “Hi ha català perquè parlàvem llatí”. Al Raval, però, carrers de Roseta, ni llatí ni català. Són temps de xinés, filipí o panjabi. “Si Joan Amades volgués avui recollir el folklore del lloc on vivia la Roseta, recolliria les tradicions pakistaneses o hindús”.

Pau Vidal, tercer convidat, va introduir un debat d’inici. Com diem pijo –en Jordana– en català? Tifa, merda o fleuma són, segons el traductor, opcions fallides. Diem pijo i s’ha acabat. És una qüestió irresolta, com tantes d’altres. Potser el mateix Vidal podria resoldre una tercera traducció de Pigmalió. És una tasca àrdua, però. “El 2017 seria un bon moment però el traductor tindria moltes dificultats. Els paradigmes han canviat”. “Seria impossible. No tindria sentit un nou Pigmalió”, afegeix i explica el perquè: allò que vol palesar la peça (ascendir socialment aprenent una llengua) no passa en els nostres dies. “Avui ja no existeix. Ara són els de dalt els qui volen imitar els de baix”. Dient ridiculeses com porfis o sispli.

El traductor diagnostica al català certs trets de “llengua de fusta maquillada”, una expressió usurpada al francès (langue de bois). Es tracta d’una llengua buida, imprecisa i enganyívola que serveix per a desviar l’atenció del públic, molt usada per polítics. Una llengua “esquitxada de termes cultes i carregada d’interferències castellanes”. Ho exemplificava Vidal amb un simple cartell vacacional: “Romandrà tancat tots els dies”. Error? No ben bé. Tot és correcte però massa fingit. Tancarem cada dia. La naturalitat és un grau. Les “diarrees lingüístiques” broten contínuament. Enjogassat com és, Vidal introduïa un altre dubte: el zasca. El públic assistent oferia opcions: cleca, clatellot, corte, hòstia i, potser la més encertada, moc.

“El valor en auge és la imitació”. Els mitjans tenen una certa culpa de la debilitació. Han estandarditzat tant la llengua que l’han tornada magra i erma. Vidal considera que hi ha una confusió entre “llengua correcta i llengua genuïna” atès el “model lingüístic tan aclaparador” que han difós televisió, ràdio i premsa. “Tot el que no es pot dir al Telenotícies, no és bo. Aquest model ens castra, anem insegurs”, concloïa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. 1.No sé què vol dir “pijo”.
    2. No sé què vol dir “zasco”.
    3. Teniu un problema propi de degenerats.
    4. Sou estranys. D’on sortiu?
    5. Em penso que la qüestió que us pot ajudar (pobrets) és ser conscients que coincidim en el punt 4.