La roca negra

A la primera temporada de la sèrie de televisió Lost apareixia un element misteriós anomenat “The Black rock” que els protagonistes només coneixien per les referències d’una senyora amb accent francès que semblava no ser-hi tota. Passat el temps, descobrien que aquell element -avís de retroespòiler!- era un vaixell embarrancat a l’illa des de ves a saber quan. Lost era ficció, però en el món real no n’hi ha una, sinó dues roques negres molt inquietants que s’estan fent els amos de l’economia mundial sense que massa gent en sigui conscient. Són Black Rock i Blackstone i es dediquen a acumular diners. Per ser una mica més precisos, són entitats que gestionen diners de tercers, a través de la inversió en empreses i també en actius físics. En principi res de nou, si no fos per la hipertròfia a què han arribat.

La primera de les dues, Black Rock, gestiona uns 6 bilions d’euros dels seus clients, o sigui, l’equivalent a sis vegades el PIB d’Espanya o a dues vegades el d’Alemanya, i és present al capital de la immensa majoria de les grans empreses americanes que cotitzen a borsa. Fa una dècada que lidera amb comoditat el rànquing mundial de gestors de fons. Els inicis de Black Rock, l’any 1988, són els d’un grup de financers procedents del banc First Boston que, encapçalats per Larry Fink, decideixen establir-se pel seu compte i que per tal de començar a navegar en l’oceà dels diners demanen finançament precisament a Blackstone, de qui van ser una subsidiària fins a inicis dels noranta.

Més enllà de qüestions històriques, el més impressionant és accedir al llistat d’empreses on Black Rock té una participació rellevant que li permet influir en la gestió. Si ens cenyim a les empreses més grans del món pel seu valor en borsa, comprovarem el poder omnímode de Black Rock: és el tercer màxim accionista, amb un 4,8% del capital, d’Apple, que és l’empresa més gran del món segons el criteri esmentat. A Amazon, és el quart accionista amb un 3,5%, a Google és el tercer amb un 4%, a Microsoft és el segon amb un 4,3% -molt per sobre de l’1,35% que reté el seu fundador, Bill Gates- a Facebook és el tercer amb el 4,2%. I així podríem seguir durant molta estona fins a cobrir l’esfereïdora xifra del 90% de les empreses incloses a l’índex S&P500, que vindrien a ser les cinc-centes empreses més importants de les que cotitzen a borsa als Estats Units.

Però aquesta gestora americana no només ha estès els seus tentacles per Wall Street -que ja és molt- sinó que també els tenim molt a prop, colonitzant el capital d’empreses que ens resulten molt familiars. Per posar uns pocs exemples, podem indicar que Black Rock és el màxim accionista del Santander i del BBVA, amb prop d’un 3,5% del capital de cadascun d’ells, també és el màxim titular d’accions de Telefónica, amb més del 6% del capital i és el quart accionista d’Iberdrola, amb gairebé un 3% de l’empresa.

Molt recentment, el maig de 2019, Black Rock va rebre moltes crítiques pel seu impacte mediambiental, perquè encara que són indústria financera pura i dura, les seves inversions els han fet esdevenir accionistes molt rellevants de la majoria de grans companyies de petroli i de mines de carbó. El conseller delegat de la firma, Larry Fink, va respondre a les crítiques a través de la carta que anualment dirigeix als seus accionistes dient que “el seu objectiu és maximitzar el patrimoni dels seus clients, siguin quines siguin les conseqüències per al medi ambient”, unes declaracions que deixen tremolant a qui tingui un mínim de sensibilitat pel futur immediat del planeta. Més enllà d’aquesta invectiva, si aprofundim una mica més en el propòsit d’aquests gestors, podem trobar cert consol en la filosofia inversora de Fink i companyia, atès que es proposen invertir en empreses tenint una visió de llarg termini, a diferència d’altres fons amb visions curt-terministes capaços de trinxar a la llarga la salut -i els llocs de treball- de les firmes on hi inverteixen a canvi d’obtenir-hi beneficis immediats.

Si ens atenem al que hem vist fins ara, podríem pensar, i amb raó, que el poder de Larry Fink i els seus executius és il·limitat, atès que són l’accionista de referència de les principals empreses del món que cotitzen a borsa. Efectivament, la seva capacitat per decidir és molt elevada, però en aquest món capitalista amb tantes interrelacions i tan diabòlicament complex, ningú no té el poder absolut. En el cas de Fink hi ha dues limitacions, una és la que es desprèn de la propietat dels diners que gestiona, ja que no són seus, sinó que pertanyen a una ingent constel·lació d’inversors entre els quals destaquen multitud de fons de pensions. Tots aquests estalviadors atorguen la seva confiança a Black Rock perquè els ofereix bones rendibilitats, però si els resultats deixen de ser els esperats, poden traspassar el seu capital a una altra gestora de patrimoni. Així de simple. Per altra banda, i aquesta és la segona limitació, com gairebé totes les grans empreses americanes, Black Rock cotitza a borsa, i per tant els seus propietaris són una immensa gernació d’accionistes, entre els que hi destaquen, com no podria ser d’altra manera, un bon grapat de fons d’inversió i de pensions. És com la coneguda imatge de la serp devorant-se a ella mateixa, el clàssic uròbor de la mitologia. I és per això que no és gens fàcil entendre el funcionament dels mercats financers i menys encara solucionar els problemes que sovint presenten. Per cert, ser el piramidó d’aquesta estructura financera anomenada Black Rock està força ben pagat: Larry Fink té un sou anual de 24 milions de dòlars.

L’altra de les roques negres que esmentàvem al començament és Blackstone, que com hem vist és la companyia d’on va sorgir Black Rock. Els seus inicis es remunten a 1985, quan dos executius de Lehman Brothers -aquell banc d’inversió que va fer una eixordadora fallida a les beceroles de la crisi del 2008- van establir-se pel seu compte en el negoci de la gestió de diners de tercers. La denominació de la nova societat no va resultar casual, atès que els fundadors van ser Stephen Schwarzman i Peter Peterson; per a qui no ho sàpiga, “Schwartz” vol dir “negre” en alemany, mentre que el concepte “pedra” apareix per partida doble al nom del segon soci. Avui dia, Peterson ja no hi és, però Schwarzman continua liderant la companyia a canvi d’un salari anual d’1,5 milions d’euros, que poc semblar una xifra modesta tractant-se d’una empresa del volum que veurem tot seguit. En efecte, és un salari molt moderat, perquè el que resulta rellevant són els dividends que percep com accionista de la companyia, que l’any passat van superar els cinc-cents milions d’euros.

Els 400.000 dòlars que Schwarzman i Peterson van invertir per engegar el negoci avui s’han convertit en una cartera gegantina de 460.000 milions d’euros. A diferència de la seva companyia germanastra Black Rock, que es dedica al negoci purament financer de comprar accions d’empreses que cotitzen a borsa, Blackstone compra companyies senceres i les gestiona (hi tenen invertits 140.000 milions d’euros), així com actius immobiliaris (uns 125.000 milions d’euros). També dediquen part dels seus recursos a actius financers, com són deute públic o accions, entre d’altres.

 

Blackstone a l’estat espanyol

A l’Estat espanyol, Blackstone ha ocupat espai a diaris i televisions per causa de la seva activitat immobiliària. Algunes de les seves inversions espanyoles han comportat desnonaments dels seus llogaters i també s’ha parlat molt dels pisos socials que l’ajuntament de Madrid encapçalat per Ana Botella va vendre a un fons qualificat com a “voltor” i que pertanyia precisament a Blackstone. La transacció es va dur a terme el 2013 i va ser la manera com la firma nord-americana va posar el peu al mercat immobiliari espanyol. Cinc anys després d’aquella compra germinal de menys de 2.000 habitatges havia acumulat una cartera superior als 30.000 pisos, cosa que els permet liderar el mercat de propietaris d’actius residencials en règim de lloguer, superant les 28.000 llars de CaixaBank.

Fora del món immobiliari, la firma ha invertit en empreses prou conegudes, com és el cas de la multinacional del joc Cirsa, fundada a finals dels setanta per la família Lao i amb seu a Terrassa. L’import de la transacció feta el 2018 va ser estimat en uns 2.000 milions d’euros, dels quals poc menys de la meitat eren el valor del deute i la resta anirien directament a la butxaca del seu accionista, Manuel Lao, que després d’aquesta venda és va quedar només la part del negoci establerta a Argentina.

El rostre visible a Espanya de Blackstone és el fons d’inversió immobiliari Anticipa Real Estate, ubicat a un polígon industrial del Prat de Llobregat, al costat del complex esportiu Sagnier i molt a prop de la planta de la cervesera Damm. Un dels responsables del fons a Espanya és el català Eduardo Mendiluce Fradera procedent de CatalunyaCaixa i que va ser fitxat quan els americans tancaven la compra del negoci immobiliari que ell dirigia a la caixa catalana. Però sens dubte, l’executiu més glamurós i peça clau de l’estratègia dels americans per navegar al mercat espanyol és Claudio Boada Pallarés, portador d’un cognom amb reminiscències del passat. El seu pare fou Claudio Boada Villalonga, un enginyer català nascut el 1920 que resulta fonamental per entendre el desenvolupament industrial del franquisme. President d’Enasa (l’empresa pública que produïa els camions Pegaso a les antigues instal·lacions de la Hispano-Suiza), de Ford España, dels Altos Hornos de Vizcaya, de l’Instituto Nacional de Hidrocarburos i de l’INI (l’antic Instituto Nacional de Industrial, reencarnat de forma parcial en l’actual Sepi). També va presidir el Banco de Madrid de Jaume Castell Lastortras (firma pionera a tenir la seu a la torre de Diagonal 477) i del Banco Hispano-Americano (entitat que avui forma part del Santander). El currículum del fill no és, ni de bon tros, tan dilatat, però si que té aspectes rellevants, com el seu pas per la firma de banca d’inversió Lehman Brothers, d’on va sortir el 2004, deixant el seu càrrec de president per a Espanya i Portugal, que un parell d’anys més tard ocuparia l’aleshores futur ministre Luis de Guindos.

Les dues roques negres que hem vist són una bona mostra del funcionament de l’economia financera d’avui, per una banda la tendència a la concentració i formació de grans grups, i per una altra la velocitat de circulació de grans masses de capital que es mouen d’una punta a l’altra del planeta a la recerca de rendibilitat, en una època on els tipus d’interès del zero o propers al zero estan esdevenint estructurals.