La roba estesa de David Vila i Ros

Roba estesa (Voliana Edicions), així ha titulat el seu darrer llibre de contes David Vila i Ros, jove escriptor nascut a Sabadell l’any 1977. Vila i Ros combina la narrativa, l’assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l’ús social del català.

Vila i Ros estima els contes, aquestes peces literàries que poc poden enquadrar-se en un patró, ja que un conte pot ser tan llarg com una nouvelle (a vegades és una mateixa cosa) o pot ser curt, curtíssim, un nanoconte, com es diu ara. No hi ha, no hi pot ser, una norma tancada a l’hora d’escriure un conte, de la mateixa manera que, prenent la imatge del títol, no totes les peces esteses en un estenedor tenen la mateixa mida, ni tenen la mateixa forma, ni tenen el mateix color.

Mirada en perspectiva, retallada en un cel radiant de blau Patinir, aquesta roba estesa sembla una col·lecció de fotografies que s’assequen a l’aire lliure, lliures elles també de cotilles mentals i formals. Transparents al sol, vénen ganes d’agafar la pinça i despenjar aquestes peces per llegir el que hi duen escrit… Aquí comença l’aventura de llegir que aviat ens portarà pels viaranys del somni, de la fantasia, però també de la reflexió que no surt pas del no-res sinó de la realitat immediata, o del pensament subversiu.

Som al cap del carrer. David Vila i Ros té la convicció que escriure pot ser una activitat revolucionària amb una única arma, això sí, que són les paraules: la paraula és la més subtil de les armes, escriu al pròleg de la seva Roba estesa, frase feta que popularment al·ludeix a allò que els infants encara no estan preparats per comprendre. Roba estesa, doncs, com un codi de comunicació entre aquells que a poc a poc van despertant de les cavernes mentals, imposades, però també autoimposades, perquè no hi ha més sord que el que no vol sentir ni més cec que el que no vol veure.

Roba estesa de David Vila i Ros, els contes que l’integren, nanocontes si volem definir-los per la seva mida, aspiren a la revolució, a fer efectiva la utopia, a revifar les brases del cor i del pensament, a despertar la consciència adormida. Deia Gaston Bachelard que el conte és una imatge que raona. Ne pas mal. Raonar a través d’una contalla imaginativa, fornir coneixement a través d’un relat enginyós. Aquesta no ha estat, des de sempre, la comesa de l’escriptura quan ningú no pensava en el seu comerç? Vila i Ros, doncs, vindria a ser com un franciscà dels contes, algú que torna als orígens, a l’evangeli de la civilització humana que n’explicava a la vora del foc sense perdre peu en els temps inhumans que tantes estones ens toca viure.

Els contes de Roba estesa tenen totes les traces d’aquest franciscanisme: breus, però intensos; despullats per essencials; valedors de la qualitat humana que hauria de presidir les relacions entre les persones; valents en assenyalar monstres, ogres: tirans, falsos demòcrates, corruptors i corruptes, soldats de la mentida, estafadors professionals, filisteus. En aquest recull també hi ha contes que s’empelten d’absurditats kafkianes; i contes tan imaginatius com savis que traslladen els lectors a les regions de la psique on apareixen els arquetips universals en històries estrictament contemporànies, com la d’aquella àvia que cada vegada que feia una consulta al Google li donava les gràcies. I humor. Hi ha un humor franciscà, net, de bona jeia, en els contes de David Vila i Ros: Volíem fer la revolució, però feia massa calor i vam preferir estar-nos a casa amb l’aire condicionat.

Dir tant en tan poc, a vegades amb un simple joc de paraules. Alguns cops l’autor és més hermètic, però posa unes quantes pistes en el text a fi i efecte que arribem al significat que, està clar, per a cada lector serà el seu, ja que llegim i interpretem la realitat segons els propis referents. Com sigui, de seguida es disparen les connexions mentals i vénen ganes de fer el nostre propi conte, com sembla que ens invita l’escriptor de Roba estesa. Reivindiquem els contes. Fem-nos un vestit nou. Escrivim una revolució incruenta. La literatura té poder.