La revolució portuguesa

Enguany celebrem el quarantè aniversari de la revolució dels clavells. La commemoració d’aquell 25 d’abril històric s’ha desenvolupat a Catalunya gràcies a la implicació de diferents lusòfils: Rafael Vallbona, Carles Cervelló, Sebastià Bennasar i Carles Domènec a la llibreria La Memòria o Ramón Piqué, Enric Mendizàbal i Helena Tanqueiro a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, aquell dia plena de clavells que repartiren els estudiants. Són actes valuosíssims per a contrarestar el buit general que ens separa de Portugal, una cultura sense rèdit econòmic però amb un valor literari claríssim. La necessitat de fer memòria ens porta a rememorar la revolució des de l’òptica perifèrica de Catalunya i Portugal.

La referència portuguesa

L’any 1975 Bob Dylan enregistrà “Mozambique”, un retrat idealista i naïf de la colònia portuguesa. Darrere de molta ironia (“lovely people living free upon the beach of sunny Mozambique”), el drama de la guerra colonial, llavor de la revolució dels clavells. Parlem de milers de joves que van perdre la vida en una guerra que consideraven absurda, facturats per un dictador que no va trepitjar mai el continent africà i que declarava sense cap problema: “els soldats tornaran gloriosos o morts”.

Al no poder-se expressar lliurement en moviments d’opinió i de pressió, la ferida colonial, l’angoixa política i social que causà la guerra, acabà per instal·lar-se entre els militars. És la imatge que captivà una generació: els capitães d’abril derrocant pacíficament 40 anys de dictadura. Diem revolució portuguesa i no cop militar perquè el poble lisboeta transfigurà l’alçament envaint els carrers de la capital, deixant de ser espectador, esdevenint actor decisiu.

La revolució portuguesa havia de ser pacífica i poètica perquè aquest poble no és de cap altra manera. Una cançó, “Grândola Vila Morena”, va ser el senyal radiofònic que inicià la revolta. Als fusells una flor vermella, el clavell, va ser el símbol antitètic de la violència, la bellesa dels contraris que té els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington contra la guerra al Vietnam. Tot plegat un escenari, amb el rerefons del cop d’estat de Pinochet, l’assassinat de Puig Antich i la primera malaltia de Franco, que ens permet fer-nos una idea de la transcendència del moment.

“Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Amb aquestes paraules d’“Abril 74” Lluís Llach va transportar a Catalunya la fascinació per la revolució portuguesa. La generació de joves dels 70 va créixer a força de les repercussions de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

El fantasma del passat

El passat dictatorial portuguès és tan vast que, igual que ens passa a nosaltres, és impossible que no traspunti als nostres dies. Portugal va patir 43 anys de dictadura abans de sortir al carrer. Durant tots aquells anys el règim de Salazar, el més durador d’Europa, va relegar el poble lusità a l’oblit, a una certa sensació d’insularitat i de sopor avui encara presents. Salazar ha deixat també la olor de ranci de l’església catòlica. El “Deus, Pátria e Família” és el lema que va conduir una societat tradicionalista i conservadora on l’analfabetisme era estès i les dones no tenien cap dret ni formació: “liberdade sexual” va ser una de les proclames que es va sentir el 25 d’abril del 74.

Amb tot, som al 2007 i de sobte presenciem per la televisió portuguesa com l’exdictador guanya la votació popular del conegut programa “The Greatest Portuguese”. L’impacte i la crisi d’identitat són immediats.El fantasma de Salazar, “O Homemquegovernou e nada roubou” (tal com apareix a la façana de casa seva), reapareix amb la corrupció, la crisi política i la inseguretat econòmica. Davant de la desesperança, el ser humà torna al tòpic de l’Ubi sunt. Salazar fou sinònim d’ignorància, censura i terror policial, però també dugué estabilitat econòmica, ordre social i la neutralitat de Portugal a la Segunda Guerra Mundial. De sobte, la crisi actual pot fer atractiva la imatge del líder auster i eremita, absolutament contrari a la imatge militarista i magnificent de Mussolini o Hitler (el portuguès era un règim feixista sense masses, sense expansionisme i sense futurisme).

La votació de “The Greatest Portuguese” és només un símptoma. És una situació que deixa al descobert la nostàlgia i la parsimònia de la intel·ligència humana, particularment la portuguesa: aquell somni del passat que mai s’acomplí, que no deixà res més que recança. Tal com defensa Dacosta, biògraf del dictador, Salazar és part de l’ànima portuguesa: una part de l’ànima que els portuguesos encara estan debatent, acordant i acceptant igual que a Espanya encara és lluny de tancar-se la ferida franquista.

El present, però, resulta ser una situació de precarietat fortíssima. De les tres “d” de la revolució portuguesa –democràcia, descolonització i desenvolupament– només la descolonització s’ha acomplert totalment. El “Grândola Vila Morena” té encara molt de sentit i no és gens estrany que continuï sent un himne de protesta pels portuguesos.

Hem d’aprendre molt de Portugal

Hem d’aprendre molt de Portugal. Espanya sempre ha relegat aquest poble a l’oblit, a la mera arrogància i al prejudici. Sabem que Franco al 1940 i Arias Navarro al 1975 van posar sobre la taula un pla hipotètic d’invasió. Sabem (en va parlar el Tià a la Memòria) que fins fa molt poc la prova per a passar de tinent a capità a l’AcadèmiaGeneralMilitar espanyola consistia en preparar la invasió de Portugal. Sabem (se’n va parlar a “Portugal i Catalunya: un diàleg amb futur”) que molts portuguesos noten i es queixen d’una voluntat de regionalitzar Portugal per part de Madrid.Partint d’aquests extrems, és absolutament necessari que Espanya s’apropi al seu país veí de tu a tu, abandonant la mentalitat d’amo.

Els portuguesos han fet dos coses que nosaltres encara no hem fet: han acabat amb la monarquia (per la via ràpida) i han fet una revolució. A nosaltres, la dictadura, se’ns va morir al llit (de vella) i seguim tolerant l’absurditat de la reialesa. Hem d’aprendre molt d’un poble que decideix prendre la llibertat, agafar-se-la sense demanar permís. Un poble que cada primavera celebra la seva alliberació amb una completa seriositat i consciència, que cada primavera es repeteix ’25 d’abril, sempre!”, volent dir que la revolució no fou només aquell dia de l’any.

Aquesta setmana de commemoració tothom coincidia en elogiar l’escenari de la revolució: Lisboa. La seva mida humana, la seva afecció humana, el ritme i la pulsació humanes. Lisboa és potser la capital més creativa de la península, més activa culturalment. Després de fer-hi vida admiro la seva concepció de l’espai públic i del civisme –lluny de la nostra concepció repressiva–, la seva total acceptació del mestissatge i rebuig del racisme, la presència omnipresent de la música i de la poesia, la seva manera d’obrir-se a la modernitat sense deixar d’abraçar la tradició.

Espanya i Portugal han de deixar de donar-se l’esquena, una posició històrica equivocadíssima. No vull dir que ara haguem de crear una quarta via, la iberista, que dissortadament ja és morta (va tenir importància en temps de Joan Maragall, Unamuno, Prat de la Riba o Pi i Maragall). Però sí que seria intel·ligent crear una intercomunicació real dins la península ibèrica, uns teixits intel·lectuals. Si ens acostem a Lisboa ens estem acostant a la poesia i a la llibertat.