La Revolució d’Octubre i els aires de revolta catalana

30.10.2017

En hores de parlamentarisme desbridat i trontoll de veus, el Born Centre de Cultura i Memòria es proposava, dijous, discórrer sobre la Revolució d’Octubre de 1917. Però no des del punt de vista estrictament històric (això arribarà les pròximes setmanes, dins del mateix cicle sobre el centenari de la Revolució Russa); el que es pretenia en aquesta primera sessió era examinar l’herència i la validesa actual de l’alçament rus. Que en perdura avui. Per parlar-ne es van convidar quatre periodistes de distinta trajectòria i expressió: Guillem Martínez, Odei Etxearte, Esther Vivas i Roger Palà.

Les forces de l’exèrcit bolxevic a la Plaça Roja

El primer tinent alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello, responsable de la introducció, va recordar que la revolució “sempre va lligada a un anhel de canvis profunds, no només polítics, econòmics o culturals. Canvis a tots els nivells”. Però alertava de la resposta indesitjable que també pot representar una revolta des de dins mateix de la subversió. Citava com a exemple “la tragèdia de l’estalinisme” que va desencadenar la Revolució Russa. En un altre ordre de coses, Pisarello explicava que, fa pocs dies, va estar a París, on va conèixer coincidència indicativa vinculada al debat: l’aprovació per part del president francès Emmanuel Macron i el seu govern d’una sèrie de reformes impopulars (que deroguen drets laborals, per exemple) els dies en què es commemorava l’aniversari de la Revolució Francesa (alçament que va tenir com a resultat l’abolició de privilegis de les classes dominants). Aquesta casualitat el duia a una reflexió (un pèl arriscada) sobre “la reversibilitat” de les conquestes: “Ens pensem que hi ha conquestes definitives i aquestes conquestes mai estan del tot garantides”. De retorn als fets de 1917, una pugna per a restituir la capacitat decisòria del poble, Pisarello admetia que “democratitzar el poder sense que tu el concentris és difícil i això pot dur a moltes contradiccions”.

Cap dels periodistes de la taula admetia sentir-se directament interpel·lat per la Revolució Russa. A tots els separa més d’una generació d’aquells fets de 1917, que són, més aviat, com deia la moderadora (la politòloga Paula Lo Cascio) “una curiositat intel·lectual” que no pas una crida clara a la lluita social (o quina sigui la batalla escollida). La Revolució Russa és gairebé tan llunyana com Napoleó.

Un parell d’exemples. Guillem Martínez explicava “el malson” de veure per primer cop un rus en un tren que feia el trajecte Berlín-Moscou. Eren els últims sospirs de l’URSS. “La frontera del món era Berlín”. Amb el temps “ha enyorat” la presència d’un bloc soviètic perquè permetia “fer-li algun tipus de xantatge a Occident que ara ja no podem”. Odei Etxearte, per la seva banda, explicava que els seus pares van pertànyer al moviment comunista de Santa Coloma. A casa, però, poca ostentació del 1917. “Som producte de la interpretació dels nostres pares”. Això, en el seu cas, és distanciament i descontentament. “He heretat la desil·lusió”. Etxearte s’encamina per lluites més pràctiques i possibilistes. Com Roger Palà, són fills d’una generació paral·lela a “una URSS desprestigiada, també a l’esquerra”. Palà sent més pròxima la influència el Moviment Zapatista o el conjunt de corrents llibertaris.

Foto: Gerard Mur

La postura de Lo Cascio, com a italiana, també cal recollir-la. A Itàlia, la força que el Partit Comunista ha tingut durant anys és històrica. Una prova fefaent d’aquest poder gairebé insòlit a l’Europa Central han estat el govern de Gramsci i l’hereu polític del partit que fou Massimo d’Alema. El PCI tingué una presència enorme en “el panorama cultural italià, no només en la gent que el votava”. L’explicació de Lo Casció oferia perspectiva per evidenciar la llunyania amb què Catalunya ha viscut l’escàs crèdit de la Revolució d’Octubre.

“És el resultat de l’estigma que duu el comunisme com l’imperi del mal: l’assimilació entre comunisme i estalinisme. Els interessos particulars per associar el comunisme amb una essència que no tenia”, deia Lo Cascio. Odei s’hi oposava: “El descontentament és una qüestió de realisme i adaptació”. Palà completava la fotografia del debat amb la introducció del PSUC, que considera va tenir una influència més determinant en l’àmbit metropolità català que el PCE a Espanya. “Amb una URSS a les acaballes, és lògic que la tradició comunista no hagi tingut vigència en altres països europeus”.

L’herència, però, segons Palà, existeix, “encara que no la puguem o verbalitzar  definir directament”. Esther Vivas creu que la Revolució d’Octubre demostra que és possible canviar les coses i planteja una sèrie de debats com ara “el boicot intern per part de l’oligarquia”. “La revolució és prendre el poder però aquest funcionament dinamita els mateixos principis revolucionaris. El 15-M no és una revolució perquè no es pren el poder, per exemple”. I una dificultat més que suma Vivas: “Avui no sabem on és el poder”. Martínez cavava una mica més en aquesta idea amb una referència esportiva: “Què és el Barça? Són els gols? És la junta? L’equip? Les penyes? El poder és gasós”.

Arribem al segle XXI, finalment. Revolució, revolta, rebel·lió. A Palà, que li costa imaginar un procés revolucionari strictu sensu actualment, considera que “canviar les coses és possible però alhora és complex i extremadament difícil. El 1917 en va ser un clar exemple”. Odei contempla les revoltes del món àrab (les d’Egipte i Tunísia com a grans símbols) “si entenem la revolta com a ocupació de l’espai públic”, i coincideix amb Palà: “A hores d’ara enlloc del món no hi ha una revolució en marxa. Les revoltes àrabs han demostrat la impossibilitat de què siguin fructíferes”.

I respecte de tot això, què vivim aquests dies a casa nostra? Els quatre periodistes no oloren cap flaire revolucionària. Podríem parlar només de revolta. Amb matisos, també. “La revolta catalana de l’1 i el 3 d’octubre va ser un exemple de moviment social des de baix que va desbordar les institucions. Va deixar torbat al poder establert”, opina Vivas, que considera la revolta catalana un corrent més democràtica que social: “Quan tens les principals forces de les retallades al poder, de revolta social, zero”. Sense voler definir políticament el moment per “manca de perspectiva”, Palà veu nítidament “una crisi d’Estat inèdita. S’ha posat en qüestió a l’estat espanyol, amb èxit o sense, no ho sabem, però la crisi hi és”. El vaivé de rumors i versions de dijous el qualificava de “vodevilesc”. Un adjectiu que liquida qualsevol semblança de revolta.

Etxearte parla d’indignació, que és el que diu “hem viscut quan semblava que es convocaven eleccions”. “ANC i Òmnium han remat sempre a favor del govern, no han fet de contrapès. L’únic contrapès ha estat la CUP”. Martínez alertava del rumb que, creu, està prenent el procés: “S’està orientat cap a aquesta nova dreta racial i nacional (la alt-right de Polònia o els Estats Units). La població no participa, només aplaudeix. Aquí diuen que empenyen els partits però jo no ho veig això”. Assimilava el procés amb l’ànim del Brexit. Odei també feia referència a la manca de crítica: “Hem vist un dirigisme molt clar, gens qüestionat. La majoria de la gent ha delegat. L’1-O és un punt de no retorn en l’empoderament de la gent”.  “No podem deixar el procés en altres mans. Des de l’esquerra no podem dimitir a l’hora d’influir en el procés”, alertava Palà. I Vivas tancava amb el temor dels de dalt que és, alhora, la solució pels de baix: “Una de les pors que hi ha ara mateix és que el carrer desbordi les institucions”.

Cap revolució, aires de revolta i alguns, de fet, encara hi veuen altres coses: el fiscal general d’Espanya presentarà dilluns una nova querella contra el president per delicte de rebel·lió. Seguim.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. perque no va participar cap persona, professional, periodista, historiador!! de generacions anteriors, que hagin viscut l´impacte de les idees de la rev russa, en primera persona, no a traves dels fills, q han crescut en la democracia i ho veuen tan distant ???

  2. El concepte “revolució russa”, es pot considerar una de les tantes manipulades dels comunistes de l’època i d’ara. Allò no va ser una revolució, va ser un cop d’estat. On s’ha vist que en una revolució, en aquella època i en aquell context, tant sols originés 11 ferits i un mort? Els morts van venir després amb la repressió interna leninista. Lenin va conèixer a Engels, el gran amic i col·laborador de Carles Marx. Marx havia dit que: “no hi ha res més antisocialista que voler imposar el socialisme per la força i no per la democràcia”. Lenin no va considerar això, i amb ell va començar el terror. Una de les característiques dels feixismes, ja siguin polítics o religiosos és que, consideren les idees i les coses molt pel damunt que el ser humà, on les solucions als problemes les fan al marge de la democràcia. Així es va fer a Rússia, a l’alemanya nazi, i amb el franquisme, el més recent de tots amb exemples.
    Si la tertúlia o xerrada (amb Pisarello inclòs dient la seva), va anar més o menys con s’indica aquí, em penso que devia ser “un pentinar el gat” en tota regla, pobre bestiola. Un parlar per no callar. Frivolitzant els fets socials que han existit, sense tenir en compte els condicionants del moment, no ens permetrà veure o detectar els condicionants d’ara. En el procés cap a la independència actual, ja hi ha condicionants, però s’hi passa per alt, com si no s’hi atrevís ningú parlar-ne, com si no es veiessin, com si ara no toqués. Pot ser que donant voltes al 15-M, que feien feure que la Plaça de Catalunya era la plaça Tahrir d’egipte, i el sobiranisme català n’era foragitat, donarà llum al nou ordre social, ves a saber.