La revolució dels avis: filosofia per a una democràcia envellida

8.05.2018

Quan els nens que neixin aquesta primavera compleixin 40 anys, hi haurà més octogenaris a Europa que menors de 15 anys. En plena commemoració del maig del 68, el moment en què es va començar a parlar de la bretxa generacional amb crits de “No us refieu de ningú de més de 30 anys!”, l’hel·lenista, escriptor i cineasta Pedro  Olalla ha publicat De senectute política (Acantilado), una carta sense resposta a Ciceró que reflexiona de la mà dels clàssics sobre l’art d’envellir i l’impacte de la senectut en les democràcies occidentals. El futur serà vell o no serà.

Pedro Olalla al CCCB

Olalla aporta l’ingredient humanista clàssic al projecte Ageing Democracies, una iniciativa del CCCB i l’Open Society Foundation en què intel·lectuals de diverses disciplines investiguen les conseqüències polítiques i culturals de l’envelliment de la població europea. Els resultats dels politòlegs demoleixen els tòpics més solidificats sobre el tema i determinen que la diferència d’edat té un impacte negligible en les preferències electorals. La immensa variabilitat dins de totes les franges d’edat aconsella no fer prediccions fixant-se en la blancor dels cabells: les dades confirmen que el món és ple de joves ultrareaccionaris i vells amb el puny alçat.

Amb l’heterogeneïtat ideològica demostrada, l’envelliment es converteix en una tasca mal·leable, una cura del jo permanent que donarà uns fruits o uns altres –maduresa vol dir que la fruita arriba al seu temps idoni, ens recorda un Olalla sempre atent a les etimologies– en funció de la qualitat de la nostra educació. Si un dels mandats de la quarta revolució tecnològica és que les antigues formacions monolítiques ja no serveixen i que el ciutadà s’haurà d’estar reiventant permanentment si no vol quedar fora del sistema, la proposta de l’autor dona la volta a aquesta exigència d’autoexplotació i la converteix en una subversiva demanda d’autocultiu. Segons Olalla, la maduració fins a la vellesa es converteix en una labor ètica i política que no s’acontenta de filosofar sobre els valors clàssics, ja que demana compromís i acció per realitzar-los en l’arena social. Cal que tots que siguem polités, portadors de l’essència de la polis, ciutadans implicats en la democràcia que deliberen i que participen amb un esperit crític que s’enforteix en comptes de debilitar-se amb el pas dels anys.

La particularitat de l’aproximació d’Olalla als coneguts i urgents problemes de la desigualtat i el segrest de la sobirania popular per part de la oligarquia econòmica és la seva apel·lació als clàssics. El seu llibre reflexiona a partir de Cato maior o De senectute, el compendi de pensaments que Ciceró va dedicar a la vellesa. Des de l’absoluta –i completament acrítica– reverència pel més celebrat polític, orador i filòsof de l’antiga Roma, Olalla escriu un text breu a l’estil dels diàlegs de Plató entre l’autor i un Ciceró que mai contesta perquè ja ho ha deixat tot dit a la seva obra llegendària. La pregunta inevitable és com ens poden ajudar els pensadors de l’antiguitat a l’hora plantar cara als problemes contemporanis.

Olalla respon enarborant la bandera dels clàssics amb un vessant admirable i un altre de criticable. El principal problema de la seva proposta és la fe cega en el que ell anomena “resemantitzar”. Per a l’hel·lenista, les paraules han perdut el seu significat original i s’han convertit en instruments perillosos en mans dels demagogs, i tant la democràcia grega com el republicanisme romà són models de transparència del logos, discursos suposadament sòlids que contrasten amb els nostres temps de populismes líquids. Però això és un anacronisme fruit de la síndrome de l’edat d’or: si alguna cosa ens demostren els diàlegs socràtics és que, des dels orígens, les paraules ja estan marcades per una lluita sobre el seu contingut conceptual. Què és La república si no un debat acarnissat sobre el significat vertader de la justícia, ja aleshores percebuda com una joguina trencada en mans dels demagogs? I així podríem seguir amb El banquet, el Timeu, el Gòrgies… L’oposició entre certeses filosòfiques i instrumentalització del llenguatge no és una cosa postmoderna, sinó premoderna, i la suposada autoritat del passat com una terra de significats incorruptes és una ficció poc útil. De quina època són els sofistes?

En canvi, el text exquisidament teixit per Olalla ens recorda que la reflexió filosòfica d’altura sempre és productiva perquè, precisament, el significat dels clàssics no està segellat en unes taules de la llei, sinó que roman obert esperant que el reactivem ara mateix. La gràcia de dialogar amb grans pensadors d’altres èpoques és que trobem perspectives diferents per repensar els mateixos problemes. La conclusió paradoxal d’Olalla és profunda i productiva: el futur de la democràcia és vell perquè retornar als antics orígens de la democràcia ens ajuda a entendre la trempera política que li manca en el present. Però el que necessitem no són les respostes velles, sinó prendre consciència que, avui més que mai, hem de seguir fent les preguntes velles. Una legió d’ancians armats de maduresa intel·lectual i consciència política sonen com un exèrcit excel·lent per fer una revolució democràtica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel.elnt anàlisi, i ganes de llegir el llibre, car em trobo justament en època i ocasió de mirar de practicar al més eficientment possible el que s’hi deu suggerir.
    Gràcies, Burdeus.