La revolució de Marià Veloy

12.11.2018

Contra els homes d’acció (Més Llibres) pren la forma d’un manifest: es converteix en una proclama que el lector voldrà difondre, com si fos un pamflet literari. Alguna cosa de revolucionària té la darrera novel·la de Marià Veloy, perquè, en llegir-la, s’hi puguin trobar la frescor i les innovacions narratives de la literatura més recent.

Marià Veloy. © Ester Roig

Oswald és un jove estudiant de filosofia que escriu poemes contra el sistema i que treballa d’acomodador en un cinema de barri per poder pagar el pis que comparteix amb l’Alberta, la seva parella. Es van conèixer en unes vacances a la Costa Brava, convidats per la Mandy, una amiga en comú. De retorn a Barcelona, aquesta amor d’estiu comença a patir les restriccions materials d’unes feines precàries que combinen amb els estudis per poder tirar endavant. Enmig de tot plegat, passa un fet insòlit que canviarà per sempre les seves vides: un dia, una avioneta carregada de pamflets sobrevola el cel barceloní i escampa per tota la ciutat una consigna poètica: «els somiadors cavalquen contra els homes d’acció».

Per casualitat, Oswald coneixerà Clémentine, l’aviadora que uns dies abans va burlar tots els controls d’aquella Barcelona olímpica que preparava els Jocs de 1992. Clémentine captarà l’inconformisme poètic del jove estudiant de filosofia que, a poc a poc, s’anirà integrant en una societat secreta, coneguda com «Els aviadors». Es tracta d’un grup de somiadors rebels que intentaran arreglar el món a base de petites accions contra el sistema. Els fets es precipitaran. Oswald haurà d’escollir entre l’idealisme i els seus sentiments per l’Alberta, una complicada equació personal que estarà molt condicionada per la fatalitat del destí.

La novel·la de Marià Veloy està escrita amb un estil directe i fresc, a vegades cru, que esgarrapa alguns versos entre la seva prosa contundent. L’autor ha desplegat una estructura d’allò més eficaç per mantenir, constantment, l’interès del relat. És per això que situa en el text dos narradors que van alternant-se, ara un ara l’altra. Precisament, aquests testimonis, són els protagonistes de la història que s’està explicant: l’Oswald i l’Alberta. Ambdós, fan servir el to confidencial de la primera persona per explicar-la al lector.

Aquesta organització de la novel·la tan estudiada juga lleugerament en contra de l’argument. Les motivacions dels personatges es filtren des de la subjectivitat dels narradors i això fa que el rerefons ideològic, acabi semblant poc consistent, parcial o abstracte. Justament, la causa política és un dels motors del relat i, en alguns moments es fa difícil justificar les accions dels personatges, que resulten ambigües.

Marià Veloy. © Ester Roig

Tot seguit, oferim al lector un dels moments culminants del relat, extret del monòleg de l’Alberta:

Voldria que el meu cos recordés que aquest home amb qui ballo és una criatura trastornada, un home trencat que em pot fer mal, però un calfred em recorre l’esquena i, quan l’Oswald m’aparta un ble dels cabells, el cor em batega massa ràpid, com si volgués saltar, atret pel vertigen del precipici contra el qual espetega el mar, la imatge imantada de la casa del far. El blau fosc d’aquell mar atura la música i, em pregunto: «què m’està passant?». Sóc jo mateixa qui em contesto, ara en veu alta: «És la nit, que s’ha acabat». Potser l’Oswald hauria volgut replicar a aquesta nova invitació a marxar amb un altre raonament recargolat, però ja no hi és a temps. Abans que pugui obrir la boca, un soroll, o l’anunci d’un soroll, una lleu tremolor en les ones que ens envolten, arriba des de l’escala. Hi ha centenars d’explicacions raonables per aquest sorollet, amb prou feines un tac tímid, però només n’hi ha una de vàlida. I és l’última que voldria.

Aquest fragment està a punt de descordar l’últim botó de la novel·la i, així, és com es prepara el desenllaç: utilitzant el recurs de les albades medievals, el gènere trobadoresc per excel·lència. Quan es fa de dia i surt el sol, tot canvia. A vegades uns petits detalls decanten la balança cap a la felicitat o cap a l’infortuni. La realitat està plena d’aquestes inconsistències extravagants. El lector de Marià Veloy se’n farà càrrec amb la conclusió lapidant d’aquesta història. Us la recomanem, ferventment! Teniu al davant una peça d’enginyeria literària.