La Revista de Girona recorda Paco Torres Monsó

5.06.2015

L’últim número de la Revista de Girona ve carregat amb nous continguts. Entre els més destacats, hi ha un tribut dedicat a l’artista gironí Paco Torres Monsó, mort fa poc, i un dossier central dedicat a plantes, “De l’herbarium a l’herbari”, coordinat per Ester Sala i Salvador Garcia-Arbós. Així mateix la revista inclou, a banda d’un reportatge fotogràfic sobre el món de les fires —realitzat per Claudi Valentí i Jordi Arbonès (Nif)— temes relacionats amb la història i l’actualitat cultural i social de la zona, com per exemple l’entrevista al músic Jordi Molina, o la biografia del compositor de música religiosa i profana Antoni Soler, Padre Soler, “considerat el mestre amb més renom de l’escola espanyola de clavecí entre el barroc i el classicisme”.

Paco Torres Monsó

Paco Torres Monsó

El tribut a Paco Torres Monsó vol assenyalar, tal com diu Eudald Camps (p. 30), “els costats d’una figura poligonal pendent d’estudi”. Per això, recull articles de Cristina Masanés, Glòria Bosch, Magdala Perpinyà, Montse Gispert-Saüch, Carme Ortiz, Sebastià Goday, Narcís Selles, de qui Núvol va publicar també un article sobre l’artista, o del mateix Eudald Camps.

Paco Torres Monsó, considerat un dels artistes gironins més importants del segle XX, va morir el 30 de gener d’enguany. Artista polièdric, cadascun d’aquests articles, a banda de ser un tribut, volen descobrir una vessant diferent del pintor. Eudald Camps, que en parla com a amic i confident, recorda que, en la inauguració de l’última exposició de “Konstruktion-Destruktion”, a les Bernardes de Salt, Pep Ametlla va pensar en Torres Monsó així: “Aquesta exposició només és la formalització d’unes converses de llarga durada sobre la condició humana, l’espai, el tedi existencial, els forats negres, els Déus… Al final, de tot plegat, en resta l’amistat”. Aquesta amistat, segons Eudald Camps, hauria nodrit una “península de marcat caràcter existencial (Bernhardt, Kierkegaard, Houellebecq…), conscient de l’existència d’un tipus de bellesa que pot resultar terrible (Lautrémont, Mishima, Apollinaire…), preocupada per la forma entesa també com a contingut (Erasme, Borges, Warhol…), i que, finalment, s’interessa per la mirada científica capaç de parlar dels límits de la raó i dels excessos (Monod, Prigogine, Dyson i, per què no, Escohotado…)”.

Cristina Massanés aborda “un segon Torres Monsó que no he conegut”. Tot i ser un artista destacat en l’àmbit internacional, Torres Monsó va gaudir d’“una presència escassa a les col·leccions d’art nacionals”. “No sé de què depèn que un artista valorat i estimat en un context tingui poca visibilitat en un altre”, confessa Massanés, que es pregunta qui reivindicarà ara la seva figura i projecció.

Glòria Bosch ens aproxima a un Torres Monsó “estèticament inabastable”. Bosch ens explica l’experiència que va viure quan la Fundació Vila Casas va plantejar “una estratègia conjunta amb altres entitats per obrir el projecte expositiu cap a una pluralitat de perspectives sobre l’obra de Torres Monsó”. El repte, segons Bosch, “era exposar «tots» els Torres Monsó junts”, ja que el seu treball contenia diverses lectures, entre elles, la “ironia com a pont amb la seva pròpia vida, aquell pessimisme que sempre ha sabut fer del drama de l’existència una comèdia punyent”.

Magdala Perpinyà, en canvi, recorda l’artista unit a la Fundació Espais, on va exposar diverses vegades —concretament, sis— durant la seva vida. L’última exposició va ser la de “Miratges”, que “pretenia evocar el concepte de simulacre com a realitat vigent”. Per a Perpinyà, aquestes exposicions serveixen per endinsar-se en “la trajectòria d’un artista marcat per un esforç de dignitat pel que fa a la seva actitud davant l’art i una coherència envers un esperit de denúncia sobre l’ordre que regeix el nostre món”.

Montse Gispert-Saüch repassa la vida de Torres Monsó i recorda, en el seu tribut, la dimensió internacional de l’artista. Gispert-Saüch el recorda com “una figura a contracorrent, que ha fet de la seva vida l’aventura de l’art”. “Torres Monsó entén i experimenta l’art com un joc intel·lectual, amb certa ironia, dit de forma aparentment senzilla”, afegeix.

Carme Ortiz ens aproxima, al seu torn, a un Torres Monsó personal, que ella va conèixer i que va estudiar al seu “Estudi de la trajectòria artística amb base biogràfica de l’artista gironí Paco Torres Monsó”: “Recordo que el primer contacte amb Paco Torres Monsó em va suscitar molts interrogants, interès i, sobretot, respecte. La seva humilitat i humanitat, la capacitat d’explicar les preocupacions que l’havien portat a realitzar aquella obra, presentada en un entorn ple de misteri, em van seduir des del primer moment”.

Sebastià Goday repassa la trajectòria artística que l’artista va fer per a Girona i posa de relleu l’“escassa” relació entre la Casa de Cultura de la Diputació de Girona i Paco Torres Monsó: “Mai no es varen alinear per poder endegar una relació artística o retrospectiva àmplia i brillant amb l’obra i amb la persona de Paco Torres Monsó”, sinó que la conjuntura entre Torres Monsó i l’Ajuntament de Girona es va establir per altres relacions.

Finalment, Narcís Selles ens mostra la vessant política i artística de Torres Monsó: “La voluntat d’imbricar l’art amb l’entorn ja es féu evident arran de la seva participació a «Estampa» Popular o en exposicions connotades políticament”. Segons Selles, “totes les obres d’art que accedeixen a l’àmbit públic generen múltiples significacions polítiques”, cosa que en la figura de Torres Monsó es fa més evident.