El Cant de la Sibil·la. La resplendor abans de la foscor

8.08.2015

Sí, podem afegir un encert més del 5è Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP), amb una cita de qualitat que girava al voltant d’El cant de la Sibil·la. El passat dijous 6 d’agost, el cor del Pallars Sobirà, Jordi Domènech i La Xantria, dirigits per Pere Lluís Biosca, van fer resplendir aquest drama litúrgic que anuncia la fi del món, l’origen del qual es perd en la foscor de la història.

La Xantria i Pere Lluís Biosca

La Xantria i Pere Lluís Biosca

El públic encara estava omplint l’església de Sant Feliu de Sort quan el director Pere Lluís Biosca posava en situació els qui ja hi érem, parlant de la versió que escoltaríem (amb un text en català procedent de la catedral de Vic) i de l’origen pagà del personatge de la Sibil·la, la profeta que en moltes ocasions, tant a l’antiguitat grega com romana, gaudia de prestigi i fins i tot era consultada pels governants. Alguns oracles, com el de la sibil·la Eritrea, es posaven per escrit.

El caràcter escatològic d’alguns d’aquests oracles, que tan bé es podien conciliar amb el contingut dels textos bíblics en relació a la fi del món, així com el fet concret que el segon vers d’un d’ells es referís a un “rei etern” que “descendirà del cel”, van permetre la seva continuïtat durant el cristianisme medieval gràcies a Eusebi de Cesarea (c. 260 – c. 339) i Sant Agustí (354 – 430), qui va traduir el text del grec al llatí en un capítol de La ciutat de Déu. Tot i que no sabem en quin moment va succeir, els versos es van musicar i van entrar a formar part de la litúrgia cristiana.

Abans, però, de la interpretació d’El cant de la Sibil·la, el conjunt La Xantria va interpretar amb solvència quatre dels dotze motets Prophetiae Sibyllarum (Profecies de la Sibil·la) que Orlando di Lasso va escriure inspirat –com d’altres compositors de la seva època– pels textos i la simbologia sibil·lina. I aquest adjectiu, en un sentit ampli, es podria aplicar tant al contingut dels versos com a la música del compositor flamenc –misteriosa i exigent– en aquest cicle. Es tracta d’una obra que ocupa un lloc peculiar, gairebé a part en la seva producció; la intensitat cromàtica i les progressions harmòniques són de gran audàcia i constitueixen un exemple notable d’un dels grans polifonistes del segle XVI. La Xantria va anar de menys a més, adaptant-se amb certa agilitat a les condicions acústiques de l’església i responent, amb un bon treball de conjunt del director i els membres, a les exigències dels Prophetiae amb moments d’òptima articulació i notable claredat. Podem destacar Mariona Llobera (mezzosoprano en substitució de Yolanda Romero), que va oferir una bona interpretació, molt rica en matisos. Tomàs Maxé (baix) va proporcionar una excel·lent profunditat i César Polo (tenor), una magnífica projecció. Entre cadascun dels quatre motets de Di Lasso es van intercalar interludis instrumentals, que tanmateix no col·laboraren positivament en la fluïdesa i l’organicitat del conjunt de l’obra.

Un breu descans va donar pas a El cant de la Sibil·la. Aquí, el rendiment tant de Maxé com de Polo va ser superior, amb una versió molt fidel a l’esperit auster i solemne del drama, sense abandonar la intensitat en els moments clau. Fins i tot Queralt Sales (mezzosoprano) va esvair amb convicció els dubtes que ens havia generat a la primera part. Va estar molt encertat Jordi Reguant (orgue), amb èmfasi i al mateix temps equilibri tècnic, oferint passatges elegants i superbs. Cal fer una menció especial a Jordi Domènech, ja que va estar brillant i vam marxar amb la sensació d’haver escoltat una sibil·la capaç de transmetre –gràcies a un excepcional ventall de recursos tècnics, però també a una aguda sensibilitat musical– no només la bellesa esplendorosa d’aquest cant, sinó també el dolor vertader, tel·lúric i atemporal que el fa seguir respirant des de fa segles. L’angoixa de la fi, de la mort i l’eternitat. Els assistents, dempeus durant una bona estona, van saber agrair la qualitat i el treball de Domènech, però també de La Xantria i el seu director, Pere Lluís Biosca.

Festivals com el FeMAP ens permeten escoltar obres com aquestes, amb un arrelament històric vinculat a una àmplia manifestació cultural i de vegades religiosa, en un entorn i un context més adient que una sala de concerts. I ho hem d’aprofitar. És l’única manera que un objecte musical, artístic i cultural com aquest –recordem que declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010– continuï interpel·lant el nostre present. La necessitat i el fons arquetípic és el mateix d’abans, però els símbols s’han degradat. O potser no existeix encara avui, el lliurament a forces cegues del destí o la fortuna, perseguits per l’angoixa i l’incertesa? Abans les comunitats s’aplegaven, angoixades i gairebé embogides en el fervor i l’emoció religiosa, al voltant de l’oracle i el drama litúrgic. Ara la societat s’amuntega a La Bruixa d’Or en un quadre –ja em perdonaran– del tot grotesc, tot esperant l’arribada de l’únic en què creuen: els diners. De l’oracle a l’espectacle.

Arthur Honegger, com una mena de “Sibil·la” musical, escrivia l’any 1951 a París: “Com més miro al meu voltant, més observo que s’està desviant de la màgia del misteri, com d’encantament, de la solemnitat que hauria d’envoltar tota producció artística (…). Fa temps, un concert era una mena de celebració, una reunió on la màgia vivia pel poble reunit en assemblea com per a una funció religiosa”. El FeMAP va crear les condicions i els membres de La Xantria i Jordi Domènech ens van oferir, encara que fos per uns instants, molt d’allò que Honegger ja trobava a faltar a la música occidental fa més de mig segle.