La recepció del rei Mendoza

10.09.2018

Eduardo Mendoza publica aquest setembre una nova novel·la, titulada El rey recibe (Seix Barral). L’autor barceloní va conversar amb Miqui Otero i es va retrobar amb el seu públic més fidel a la Biblioteca Jaume Fuster.

Eduardo Mendoza | © ACN

 

Aquesta mena de feliç antídot contra el final d’estiu anomenat “Rentrée literària” compta un any més amb nombroses novetats per triar i remenar. I si tenim en compte la cua de lectors que feia ziga-zaga dimecres passat al bell mig de la plaça Lesseps de Barcelona, no hi ha dubte que el retorn a la novel·la d’Eduardo Mendoza n’és un dels plats forts.

El rey recibe narra el periple de Rufo Batalla, periodista novell a qui s’encarrega de cobrir el casament d’un príncep a l’exili amb una dama de l’alta societat. Les seves ganes d’aventura i la necessitat d’escapar de l’ambient opressiu de l’Espanya franquista el portaran a viatjar i viure tot tipus de situacions inesperades.

A les 7 tocades i amb un auditori ple a vessar, Mendoza s’asseu a l’escenari sense excessives salutacions gestuals; conscient, potser, que el primer a prendre la paraula i dirigir-se al públic serà el seu interlocutor, el també escriptor Miqui Otero.

Si ens atenem a les seves paraules de presentació, segons Otero El rey recibe és una de les novel·les més “versàtils” de l’autor, i un llibre que atraparà tot tipus de lector: “una gran puerta de entrada para empezar con Mendoza, y una gran satisfacción para el habitual, […] una ficción eufórica”.

La conversa entre els dos escriptors s’enceta parlant sobre el to, el registre de la novel·la. Otero admet que cada cop que Mendoza treu llibre, no pot evitar de fer l’exercici d’esbrinar a quina de les dues columnes preestablertes el col·loca; si va amb les novel·les de broma, o si l’ha d’apilar amb les serioses. Una mena d’exercici inevitable que, veient el somriure còmplice de tot el públic, és una malícia compartida per molts.

Efectivament, Mendoza ha anat alternant en els seus relats la paròdia amb la narrativa, diguem-ne, sense tantes fugues a l’element surrealista, als personatges caricaturescos fets per provocar comicitat. És una temptació, doncs, preguntar-se què hi trobarem, a El rey recibe. Mendoza, per evitar classificacions tan excloents, s’explica però, alhora, qüestiona: “còmica no es, pero qué quiere decir seria? No es una parodia pero hay humor”.

Davant d’aquesta porta oberta a l’humor, Otero aprofita i pregunta pels noms d’alguns dels personatges que intervenen al llibre. I és així com el nom del “Príncipe Tukulo” surt a escena, entre somriures d’aquells que encara recorden altres criatures com “el abogado señor Miscosillas”, de El tocador de señoras, per exemple. I satisfacció de Mendoza, que sembla gaudir quan altres valoren aquestes dolenteries seves.

Miqui Otero amb Eduardo Mendoza a la Bibloteca Jaume Fuster |  © Biblioteques de Barcelona

També confessa que aquesta mena de noms són un homenatge a les seves primeres lectures, a les estones en què devorava els TBO de nen i reia amb les aventures de gordito zampabollos i la seva colla.

Però més enllà d’aquest reconeixement, i de la hilaritat que provoquen els noms impossibles de Mendoza, resulta molt interessant la reflexió que n’extreu ara: aquests noms de personatges li serveixen per recordar al lector que tot plegat no és més que un conte.

És a dir, que la seva voluntat amb El rey recibe (ja ho havia deixat ben clar en la presentació davant dels mitjans) ha estat de crear ficció, novel·la, i no pas unes memòries; per bé que ell hagi viscut algunes de les situacions descrites al llibre, i visitat uns quants dels països que fan germinar l’acció.

Per Mendoza, “les memòries s’expliquen en present però sobre fets del passat”. En canvi, el que ell fa, la novel·la, ocorre, es gesta, en present. Ell pretén que el públic lector es capbussi en el món de ficció però, alhora, li recorda, amb pinzellades humorístiques aquí i allà, precisament, que allò que té al davant és només això, un món de ficció.

La conversa entre els dos escriptors mai no s’escapa de l’element literari, del llibre que els ha reunit, a ells dos i a tota la platea, a la Biblioteca Joan Fuster. Ni una sola pregunta sobre la situació a Catalunya ni l’escenari polític a Madrid; prou titulars ja havia donat Mendoza a la premsa atenent tots els mitjans el dia anterior.

Avui tocava compartir el procés creatiu d’un llibre d’aquells que encara fan flaire quan els fulleges i hi acostes el nas. Avui tocava fer caliu amb els lectors; per bé que Mendoza hagi arrufat una mica el nas quan Otero ha dit que, si no hi tenia inconvenient, hi hauria signatura de llibres en acabar. Ja se sap: els autors consagrats i aquesta mena d’al·lèrgia a les cues de fans que esperen dedicatòria escrita.

Sigui com sigui, avui tothom abandona l’auditori amb un somriure. “¿Estàs en disposició de prometre’ns que aquest llibre serà el primer d’una trilogia, Eduardo?”, remata Otero.

I Mendoza, entre prudent i juganer, deixa anar una resposta breu que els lectors aniran mastegant fins a casa: “se hará lo que se pueda”. Sabent tot el que pot fer Mendoza, el somriure de l’auditori va d’orella a orella.