La realitat virtual dels presos polítics

31.10.2018

És poc habitual trobar al bell mig d’una capital europea una exposició sobre la situació que viuen els presos polítics catalans. Per desgràcia, és poc habitual també a Catalunya. Per això, l’obra In pieces. Sketches of a Dystopian Present de Joan Soler-Adillon a la galeria Gazelli Art House de Londres és una revelació en molts sentits, i no només pel tema. Ho és també pel format, ho és pel lloc i ho és pel context de l’artista.

Un moment del documental experimental “In pieces” de Joan Soler-Adillon

Soler-Adillon tenia moltes idees ara tot just fa un any, sent com és un artista i professor de Mitjans Digitals a la universitat Royal Holloway de la capital anglesa. Però, com ens va passar a molts catalans, l’octubre del 2017 li va fer replantejar moltes coses, fins al punt d’haver-se de formular aquella pregunta que ens pensàvem que ja no ens caldria fer-nos mai més: podem donar per descomptats els nostres drets i les nostres llibertats individuals, si el que defensem és la independència de Catalunya? Davant l’empresonament i l’exili dels líders independentistes durant l’octubre i el novembre de l’any passat, la resposta a aquesta pregunta es va anar enfosquint i fent obsessiva: “Quan la repressió es va intensificar, vaig decidir que volia parlar d’això i vaig aparcar les altres idees. No em venia de gust fer res més que explicar el que estava passant al meu país. És molt senzill, de fet: volia fer-hi alguna cosa”.

Així, la incredulitat i la impotència, però també la solidaritat i els valors democràtics van ser l’aliment original d’aquesta “cosa” que Soler-Adillon tenia la necessitat de fer i que s’ha concretat en el “documental experimental” In pieces. Com ell mateix explica, es tracta d’un documental perquè es basa en fets reals, i és experimental pel format, per la manera com fa servir la realitat virtual (RV). Estem acostumats a pensar en la realitat virtual com una eina que revolucionarà les comunicacions i l’entreteniment, però l’art hi pot trobar una gran aliada si sap explorar-ne els límits sense por.

I això és el que fa In pieces: reconèixer les virtuts i les complicacions de la RV i posar-les al servei d’una narració; una narració que, per altra banda, és punyentment real. La RV necessita unes ulleres en forma de casc i uns auriculars, cosa que aïlla completament l’espectador de l’entorn. L’aproximació a l’obra es fa, doncs, en solitud, sense possibilitat d’escapar, i això en constitueix un dels aspectes més interessants: qui era espectador n’esdevé part, queda absorbit per l’obra. La RV converteix la relació entre espectador i obra en un joc en el sentit gadamerià, és a dir, la persona esdevé part d’un joc perquè és jugada per l’obra. Qui es posa les ulleres de RV accepta l’obra en la seva totalitat i en queda a la mercè.

La galeria Gazelli Art House de Londres

Soler-Adillon aprofita l’aïllament i la vulnerabilitat en què accepta quedar qui es posa les ulleres per endinsar-se en els plecs més foscos, freds i solitaris de les històries dels presos polítics catalans. Amb la família de Jordi Cuixart com a principal protagonista, juntament amb la participació destacada de la família de Joaquim Forn, l’obra es desenvolupa en l’espai i el temps, justament un espai i un temps que queden totalment desfigurats per la presó. El pes del que és excepcionalment monòton, del que és llunyanament proper, del que és, en el fons, la contradicció de tenir gent pacífica i demòcrata empresonada, cau lentament sobre l’espectador com cauen els dies i els quilòmetres i les rutines sobre els presos i les seves famílies.

Tanmateix, no reconeixereu pas a cap dels protagonistes figurativament. Soler-Adillon ha decidit respectar la distància insalvable entre els que viuen en primera persona la presó i els que no la vivim, construint “artesanalment”, com diu ell, uns personatges sense rostre (però amb veu). Aquesta decisió desafia la funció convencional de la RV, la simulació, sovint lloada per ser capaç d’assolir uns nivells de realisme altíssims, i la posa al servei d’una narració que la depassa i que demana la participació activa (física i intel·lectual) de l’espectador.

L’obra s’ha rebut a la capital britànica amb sorpresa i solidaritat. L’autor, que ja fa dos anys que hi viu i hi treballa, ja tenia com a objectiu principal explicar el que passa a Catalunya per a un públic internacional, i Londres és segurament un dels millors llocs per començar. Tanmateix, si ha pogut estrenar l’obra a Anglaterra és també en bona part gràcies al sistema universitari del Regne Unit, que reconeix la creació artística com a part de la recerca universitària. Com explica Soler-Adillon, “se’n diu recerca basada en la pràctica”, i consisteix a “fer, enlloc d’escriure sobre el que es fa, com a forma d’investigació vàlida per si mateixa”. Per desgràcia, aquesta figura no és valorada en les universitats catalanes, de manera que als professors universitaris que tenen també inquietuds artístiques se’ls fa molt difícil compaginar-les amb l’obligatòria recerca teòrica i la docència.

A Anglaterra, segons el que s’hi ha trobat Soler-Adillon, la càrrega política de l’art, en comptes d’espantar, engresca. Quin contrast amb el que passa a l’estat espanyol, que ha representat un obstacle per a l’artista en el curs del desenvolupament del projecte: “Des d’un tuit que va fer la Txell Bonet al març explicant que jo treballava en un projecte amb els presos, les meves cartes van deixar d’arribar a Madrid si posava el meu nom al remitent. Només quan posava un altre nom, en rebia les respostes”. Malgrat tot, a Soler-Adillon li agradaria poder exposar l’obra a Espanya per tal que gent hostil a la causa independentista catalana pogués, durant uns minuts i sense cap distracció, submergir-se en les experiències personals i quotidianes dels presos polítics.

De moment, l’obra serà a la Gazelli Art House fins al dia 31 d’octubre, però esperem poder-la veure ben aviat rondant pel món i fent parada també, és clar, a Catalunya. El país necessita obres i artistes que, amb la senzillesa d’un artesà, creïn esclats d’innovació, atreviment, coratge i compromís.