La rauxa i la tendresa de Daniel Johnston, The Missing Leech i Esperit!

Daniel Johnston va irrompre damunt l’escenari mentre els crits dels assistents se succeïen. “We love you, Daniel!” Aplaudiments i expectació. La sala Bikini era plena a vessar i el públic mirava amb enveja una petita tarima a banda dreta -la zona VIP- on un grup d’afortunats gaudien de l’espectacle sense empentes, ni cossos suats massa propers i tenien vistes immillorables del cantant que es disposava a començar. Camises amb eslògans com “Be strong, be wrong”, gent jove, parelles d’enamorats, homes solitaris i concentrats i grups d’amics de vint anys que ballen les tonades amables de la guitarreta de Daniel Johnston: la veu prima que canta al desamor, mentre falla algun acord de tant en tant. Amb “Lost in my infinite Memory” s’inicia un concert que durarà poc més de cinquanta minuts i que transportarà els oients cap a melodies paradisíaques, tropicals, músiques alegres, que van acompanyades de missatges tenebrosos i desesperançats. Johnston va cantar sol els tres primers temes, abans que aparegués la banda que el flanquejaria: un baix i una guitarra elèctrica (i més endavant també uns teclats i un bateria), membres del grup Betunizer. De seguida entoma el micro i entona “Love not dead”, que ens transporta a èpoques estivals, a ritmes alegres. Fa calor a la sala i hi ha gent que riu i es mira a Johnston sense creure’s que és allà, mentre d’altres es troben capficats posant-se de puntetes i mirant de no perdre’s cap detall. En general es fa molt de silenci. Tothom està pendent del cantautor californià, que amb mans molt tremoloses i breu en el discurs, va enfilant cançó rere cançó recobrint l’espai amb notes que ens abracen.

Daniel Johnston. Foto: Xavier Mercadé Simó 

 Amb “Fish” el públic balla més i la música amorosa s’estén pel recinte. Continua amb “Sweetheart” i la veu udolant de Daniel Johnston transmet melangia i tristesa no-continguda. No hi podien faltar “Silly love” ni tampoc “Walking the cow”.  Les masses es revolucionen  amb l’arribada de “Casper The Friendly Ghost” i Johnston diu: “Ara tocaré una cançó que parla dels vostres dibuixos animats preferits”. El públic coreja amb ell i s’animen també amb “Love wheel”, que ens porta imatges vagues de bons desitjos i intencions pures.  Músiques senzilles i ritmes vitals per a un home que fa malabars amb els sentiments d’odi, rebuig, amor, il·lusions i esperances. La segona part del concert perd una mica de naturalitat i guanya en duresa, la tendresa deixa pas a una ràbia descarnada de guitarres feréstegues i Johnston només al micro: cantant amb veu alliberada i crits  esbojarrats. “Speeding Motorcycle” i “Devil Town” porten el concert als moments finals i “True Love Will Find You In The End” és la darrera peça,mentre en Daniel surt de l’escenari i marxa per la porta equivocada. El públic aplaudeix i les llums s’encenen. Els grups de gent comenten que en Daniel ha estat concís, però que ha interactuat amb el públic. Minuts abans de l’espectacle de Daniel Johnston, The Missing Leech, (Maurici Ribera) també va interactuar amb els seus seguidors, enfilant-se a una barra de bar lateral de la Sala Bikini, per cantar un dels seus hits “T.V. Crusaders” totalment desendollat, i amb la única potència de la veu i la sincopada guitarra. Algú preguntava “cantarà a pèl?” i altres intentaven –sense sort- avançar una mica més cap al focus auditiu. “Pay to play II” o “Gojata Beroia”- cançó en aranès amb un bon directe-, van ser altres cançons que Maurici Ribera va tocar, aquest cop, amb els altaveus a tot drap. Acompanyat de Dalmau Boada (Esperit!) i de Jordi Espinach (Liannallull), The Missing Leech va oferir als oients “Unicorns psicodèlics”, “1998” i “Confusions”, entre d’altres.  Esperit! també es va fer sentir amb cançons multiinstrumentals i pura psicodèlia. Una nit per escoltar crits d’amor i de dolor, tendreses i rareses diverses.