La ralitat i tu, bona barreja!

14.03.2019

Guim Valls i Oriol Sauleda fan de rapsodes aquesta nit. Carrer Ferlandina 29, dimecres vespre, som a l’Horiginal. Hereus de l’oralitat casassiana, caçadors de la paraula al vol, negadors de la vida monolítica i de la veu única. Plurimorfisme de qui parla, a favor de l’existència. Contra tot, una mica. Fa uns dimecres apareixien amb Nicomedes Mendes tot presentant el darrer llibre d’Enric Casasses, El nus la flor, però avui refan la divisa del poeta: “la ralitat i tu, bona barreja!”. Ralitat, com diu Casasses, perquè s’arrela en la fondària, perquè fa de camí ral abans que hi hagi carretera. Bona barreja… perquè els acompanya el mestratge de Carles Camps, amb la música, i improvisen com ells ho saben fer. Avui diuen en veu alta els darrers Premis de Poesia Martí Dot. Com un conjur, es fa el silenci.

Oriol Sauleda i Guim Valls a l’Horiginal | © Francesc Gelonch

Sauleda va escriure l’epíleg de La mà dins la roda (Viena, 2017), i Valls va escriure el pròleg d’El paller (Viena, 2018). Entre ells dos, doncs, no només saben escoltar-se bategar i traçar rítmicament un recital sense fissures, sinó que són, mútuament, el millor lector de l’altre. Per això, avui, tot avança amb una coherència modelada. Comença en Guim, poesia contra el costum i els compliments. Des de l’escenari, allà on es cova el vers; des de l’escenari, allà on es pot conèixer el poema. Una vindicació −per part dels dos− de la poesia dita, que és així com se li dona vida al poema. I perquè el poema neix de l’encontre amb una realitat que no plau, que no guareix, que no acompanya: “quan la realitat em ve de cara / embolico un cigar tot esperant-la”, però, malgrat tot, “surto de nou a l’aire que em fibla”. Per aquesta raó, la vida no es viu, sinó que per la vida, s’hi passa (“passo pels dies”) i, al capdavall, “digue’n com vulguis, vida o degoteig”.

Més enllà de digerir les coses (les pedres que es menja “a mesura que baixen / em van desfent per dintre / sense remei”), hi ha un poeta que es bat entre la configuració d’una posició subjectiva −és possible configurar una subjectivitat?− i el vertigen de trobar-se i situar-se en un món determinat −ple de malesa, de maldat, de corrupció: “puta ciutat”−:

com a entrada al món, vertigen.
com a estada en el món, un empedreït vertigen.
com a sortida del món, una fresca incorporació en el vertigen.

Interrogant no només sobre la realitat sinó també cap a un mateix: “per tu m’he tornat pregunta”. Interrogant sobre el jo irremeiablement tacat, com tot, de vertigen: “hi ha un veí amb un fusell / i una bala amb el teu nom”. Per tant, per sobre del vertigen, o a la seva vora, hi ha la problemàtica que s’enceta quan es vol parlar, quan es vol dir alguna cosa, sabent que parlar implica sempre aixecar la pols del temps antic, d’un llenguatge atàvic que no et pertany:

quan parlo, la pols
es posa a fer ganyotes, i jo em sento
en companyia d’esperits modèlics

De la poesia de Guim Valls, Sauleda en diu: “m’agrada dir que poesia pot obrir o pot gratar. Obrir seria que tot pesa menys. Gratar seria que rebrega el vel. Obscè seria que ho ensenya tot”. La poesia ha de mirar cap a algun lloc, ha de rebregar el vel, i la crítica ha d’extreure de la poesia allò que serveix per anar cap a aquest lloc. Construir, conjuntament. Per això les poètiques de Valls i de Sauleda tenen potència, perquè saben conduir el vers cap a una ètica, o si no es vol dir grandiloqüentment, conduir el vers cap a algun lloc sobre el qual se’n pot dir alguna cosa nova.

“Som com som pel que ens passa, o ens passa el que ens passa per com som?”, pregunta Sauleda. Què és sentir-se a casa? Què és fer-se l’abraçada? Per què les coses del món són on són, i no són en un altre lloc? “Regalem el foc perquè no és nostre” i som conscients que “tot el que tinc m’ho han donat”, així es vol la poesia de Sauleda, que també implica una relació directa amb l’entorn que ens configura, però que s’erigeix diferencialment de Valls. De fet, és en Guim que al pròleg diu: “no sé si El paller és un sol poema llarg −poema riu o poema rialla−, o potser només és poesia que traspua per entre les frases que l’Oriol es dicta a si mateix des de la seva condició aèria de cortina balladora”. I és exactament això el que proposa Sauleda, un paller literal de versos que travessen un pensament polifònic i plurivocal. Sauleda revoca una autoritat narrativa, nega un ordre únic, el desendreça, i crida sempre a la companyia per fer-ho. Sauleda no està sol, i ho sap. També ho diu Valls, que en la seva poesia es barreja l’explosió que anul·la un lloc permanent i definitiu on viure −és nòmada etern− però a la vegada les seves paraules caven en algun lloc −encara no sabem quin és− per trobar una cavitat “on poder guardar les coses. Aquest lloc és el paller, i són les paraules”.

Davant del vertigen de Valls, Sauleda afirma: “estem caient, però no hi ha fons”. El paller, doncs, és un convit a la confiança de la paraula, en les seves possibilitats, i en el deixar-se anar de l’escriptura dita en veu alta. Poesia malabar, literatura ritual que, en silenci, és espectacle. Això sí, sense ingenuïtat: més enllà de vagarejar, defuig, i fent crítica ens endinsem en la impossibilitat d’afirmar rotundament una veritat última dels versos de Sauleda. I ell ho volia, això, ho sabem. “Qui invoca, provoca”. Sentir-nos provocats i assumir-ho és, possiblement, el posicionament que hem d’assumir entre la palla que no acaba: “posa palla a allò que et falti. El confort separa així que creix”. Acabem. Ens avisa el rapsode: “t’has adormit, que en realitat és despertar-se”. Guim Valls i Oriol Sauleda… quina barreja!