La ràdio pot salvar la tele catalana, però no hauria de fer-ho

8.09.2017

Aquesta tardor, la graella televisiva catalana patirà una metamorfosi important. L’arribada de Vicent Sanchís a la direcció de TV3 ha de respondre a les expectatives de canvi que va generar el seu fitxatge abrupte, i la marxa de Josep Cuní obliga 8tv a afrontar el vertigen de la llibertat. Si contemplem la desfilada de cares no especialment noves i els canvis de day times, prime times i ressopó times; descobrim un patró que crida l’atenció: la ràdio ha vingut a salvar la tele catalana.

“Catalunya directe”, el nou programa de 8tv preentant per Quim Morales

Agafem el comandament: a TV3, la responsabilitat de fer oblidar unes consolidadíssimes tardes s’encomana a Vador Lladó, icona dels matins de l’FM; a Està passant, el nou espai d’humor i actualitat per a la franja d’abans del telenotícies, veurem un Toni Soler acompanyat d’Òscar Andreu i Jair Domínguez, dues veus que ens han fet pixar de riure a RAC1 durant la darrera dècada; i, els dissabtes a la nit, Ricard Ustrell té carta blanca per dur a la televisió l’estil que ha exhibit a El suplement de Catalunya Ràdio. A 8tv, el Grup Godó mobilitza els recursos de la ràdio per omplir el cràter deixat per Cuní amb dos programes: Catalunya directe està capitanejat per un dels grans de la ràdio com és Quim Morales, i el nou 8 al dia passa a mans del nucli d’informatius de RAC1, amb Jordi Armenteras i Laura Rosell al capdavant. A més, TV3 també farà dues traduccions televisives de formats radiofònics: l’Ofici de viure, amb Gaspar Hernández, i El divan, de Sílvia Cóppulo.

Per descomptat, els periodistes més coneguts del país sempre s’han mogut amb naturalitat entre els dos mitjans, creant una mena d’ecosistema on les lleis del darwinisme semblen més dures a la televisió que a la ràdio, sense que això hagi dut a un enfortiment necessari de les subespècies televisives. La pantalla té tendència a deixar caure la guillotina massa d’hora, i el transistor massa tard, fet que es podria explicar per motius estrictament econòmics: com més inversió per minut, menys paciència. La pela també explica, en bona part, l’abundància de cares radiofòniques a la nova temporada: els presentadors de tele consagrats generalment surten més cars que els de ràdio.

Però a casa sempre ens ha fet mandra el reduccionisme econòmic, així que a partir d’ara ens posem el salacot d’antropòleg d’estar per casa, que promet conclusions poc científiques però més estimulants.

Aquesta és la hipòtesi: la ràdio fa bona parella amb el telèfon intel·ligent i, específicament, molt millor parella que la televisió. L’smartphone és l’objecte que més ha transformat les nostres rutines, i la ràdio ha caigut de peu després de la gran sotragada perquè s’integra amb les limitacions dels iPhones molt millor que la petita pantalla. A la encara-més-petita pantalla vertical del telèfon, el pla general de tota la vida es veu massa petit. A més, com més generosos són els serveis de dades, menys castiga escoltar la ràdio per internet. Però, sobretot, hem de parlar dels podcasts, un format que no coneix matisos: o en viviu completament al marge, o, des del moment que els vau descobrir (si disposeu d’un mòbil digne), van canviar la vostra manera d’escoltar  ràdio per sempre.

La ràdio a la carta surfeja l’onada del Zeitgeist: igual que ha passat amb les sèries, els consumidors de continguts audiovisuals cada cop volen més personalització i tenen menys interès en el directe. Però, a diferència dels Estats Units, on els podcasts ja són una paraula comú del vocabulari, a casa nostra encara hi ha poca (però excel·lent) oferta, i la pràctica totalitat dels líders de la FM no tenen el podcast en ment quan creen continguts. Llevat de La competència, que és un dels podcasts més escoltats de la península gràcies a la ingent quantitat de descàrregues a Catalunya i que sembla un programa fet per a aquest format.

I esclar, la ràdio en directe cobreix d’una manera quasi insubstituïble la necessitat d’immediatesa, però l’altra funció de la ràdio, que segurament sigui la més important, no necessita la instantaneïtat per a res. Quina funció? Fer companyia. La majoria de vegades, la ràdio és una veu de fons que es juxtaposa amb altres activitats que no reclamen el 100% de la nostra atenció per elles mateixes. L’evolució cap al multitasking és un fet cultural que no es pot entendre sense el telèfon intel·ligent, i l’univers dels podcasts ens espera a la distància de dos clics de polze, preparat per amenitzar una sessió de rentar plats o de bicicleta estàtica. La disponibilitat de continguts curosament fragmentats encara ho millora tot plegat: si no poso el peu a terra fins a les 12, puc encadenar en Basté i la Terribas com si m’hagués llevat a les 8 del matí i començar el (mig)dia ben informat mentre em rento les dents. Quants insomnes de Catalunya hem escapat dels terrors nocturns gràcies a l’humor matinal d’Òscar Andreu i Òscar Dalmau?

Vadó Llador i Ruth Jiménez preenten “Tarda oberta”, el nou magazine de tardes de TV3

En aquest context d’atenció dispersa i trossejada que s’estén per tots els reialmes de la vida, els programes de la ràdio catalana aglutinen percentatges més grans de població que els de la televisió: la dieta televisa d’un individu és pràcticament incomparable amb la d’un altre, mentre que els hàbits radiofònics són més homogenis. I què busquen les cadenes de televisió per intentar frenar la seva caiguda inexorable cap a la fragmentació? Referents com més amples millor, capaços d’arrossegar públics d’altres bombolles mediàtiques. En altres paraules, estrelles de la ràdio.

L’estratègia sembla raonable i innocent i, precisament per això, hem d’assenyalar el seu revers tenebrós. Un repàs en diagonal veient Morales, Lladó o Armenteres, revela que els presentadors encara llegeixen massa i actuen un pèl encarcarats davant la càmera, com no podria ser d’una altra manera si tenim en compte el seu bagatge. Aquestes foteses formals se solucionaran amb el temps perquè hi ha professionalitat de sobra, però ens diu moltes coses de l’estratègia dels responsables de continguts de la televisió: la prioritat és tapar les fugues d’audiència en comptes d’invertir en la creació d’un nou llenguatge específicament televisiu.

Penseu en el text. Fa unes dècades, els futuròlegs donaven l’escriptura per morta, i el consens era que tots viuríem en un món d’hologrames al més pur estil Princesa Leia, on les imatges i la veu serien el vehicle de comunicació per excel·lència. Però va aparèixer WhatsApp i, de cop, el nostre dia a dia es va inundar de textos, amb legions de lingüistes alarmats pel tsunami de “k” substituint “qu”. Si doneu un cop d’ull a Facebook, veureu com aquest paradigma ha creat un nou format audiovisual més adaptable que el musclo zebra: els vídeos breus amb textos grossos que no necessiten activar el volum per comunicar-nos el que calgui, ideals per ser vistos a la pantalla del mòbil o de l’ordinador, especialment durant classes magistrals i reunions de feina.

La televisió, especialment els programes en directe, necessita fer una revolució en el llenguatge i està trigant a fer-la. Ha de ser una transformació profunda que ens doni formats nascuts en l’era dels iPhones i respongui a la seva lògica. No hi ha cap llei que digui que els presentadors radiofònics no sabran innovar en aquesta clau televisiva -el talent està mal repartit i un mateix individu pot fer molt bé moltes coses-, però l’aposta de les televisions catalanes per aquests perfils indica que hi ha més ganes de parasitar les audiències de la ràdio que de parir una nova forma de fer televisió. La primera cadena que comenci a actuar com si la competència no fossin les altres, sinó Netflix i Youtube, haurà fet el primer pas en la bona direcció.

Etiquetes: