La radicalitat de ser una bona persona

31.01.2019

Bertolt Brecht torna a la Sala Gran del TNC. L’autor alemany no visitava aquest teatre des de La mare coratge i els seus fills (Mario Gas, 2001) i El cercle de guix caucasià (Oriol Broggi, 2008). El director de La Perla 29 trepitja de nou  la Sala Gran amb La bona persona de Sezuan, una faula brechtiana sobre la bondat. Clara Segura s’enfronta al (doble) paper protagonista. Un gran repte per a l’actriu, encara més si pensem que aquest rol ha sigut interpretat a casa nostra per intèrprets com Núria Espert (en el muntatge de Ricard Salvat, el 1966) i Anna Lizaran (dirigida per Fabià Puigserver, el 1988). La Segura se’n sortirà molt bé, n’estem segurs. El text està traduït, com no podia ser d’altra manera, per un dels introductors de Brecht a Catalunya: Feliu Formosa.

Clara Segura protagonitza ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

El maleït Verfremdungseffekt brechtià sempre s’ha traduït com a distanciament, alienació o antinaturalisme. Miguel Sáenz, al seu pròleg del teatre complet de Brecht (Ediciones Cátedra, 2012) defensa que, en realitat, allò que l’autor buscava era precisament el contrari, l’antialienació o l’antidistanciament de l’espectador envers l’obra que estava veient. Xavier Albertí assegura que representar un text de Brecht, avui en dia i a casa nostra, no és una tasca fàcil, perquè no tenim prou tradició de com representar-lo. Feliu Formosa coneix Brecht molt bé. Ha traduït tretze obres de teatre seves, quatre llibres de poemes i dos d’assaig. “En aquesta ocasió no he pogut assistir als assajos”, s’excusa Formosa, però no necessitem cap mena d’explicació: l’autor sabadellenc va iniciar-se amb Brecht el 1958, amb una lectura dramatitzada de L’excepció i la regla a la Universitat de Barcelona. Formosa explica el descrèdit que Brecht va patir a partir dels anys vuitanta, després que als seixanta i setanta la seva figura fos quasi venerada. “Per què feu Brecht, ara?”, explica que li van preguntar a Puigserver. “Fem l’obra perquè ens agrada”. Formosa relata, divertit, que directors com Pau Monterde, Calixto Bieito o Ramon Ribalta han posat en escena textos de Brecht prescindint de la seva teoria escènica, cosa que el mateix autor també feia habitualment. L’òpera xinesa i la seva estrella Mei Lanfang va influir enormement Brecht, admirat d’una tècnica basada en “ensenyar” un personatge, i no pas “fer-lo”.

La bona persona de Sezuan és una faula, ambientada en una Xina imaginària, on Brecht reflexiona sobre si és possible l’existència de la bondat humana. Brecht és un autor cabdal per entendre el teatre del segle XX, i no podem entendre el teatre postdramàtic que es fa avui en dia arreu d’Europa sense la seva influència. Oriol Broggi està al capdavant d’una producció del TNC, amb un equip provinent quasi en la seva totalitat de La Perla 29. Broggi ja havia dirigit una adaptació familiar i de petit format del text de Brecht, titulat La bona persona, que Rosa Gàmiz i Joan Arqué van interpretar, fa deu anys, en una gira per Catalunya i les Illes Balears. I de què va, l’obra? Els déus baixen a la terra per trobar una bona persona, i l’única que els ofereix allotjament és la prostituta Xen Te. La bondat del personatge acaba essent aprofitada pels seus veïns i conciutadans, que s’aprofiten d’ella fins a tal punt que es veu obligada a crear la figura d’un cosí fictici, el cruel Xui Ta, per tal que la deixin una mica en pau. La influència de Brecht i la seva (poca) creença en la bondat humana són cabdals per entendre l’obra d’un cineasta com el danès Lars von Trier, que en les seves pel·lícules (Breaking the waves, Dancer in the dark i, especialment, Dogville) deixa ben clar que el gènere humà no té cap mena d’esperança.

Toni Gomila i Joan Garriga en una escena de ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

“Brecht és molt més sorprenent d’allò que ens ha arribat d’ell”, afirma Clara Segura, que agraeix el gran joc teatral que suposa protagonitzar La bona persona de Sezuan, a més del transvestisme implícit en el doble paper. Xen Te és una noia massa bona, massa empàtica, i Xui Ta és un home que troba gust en això de ser dolent. La manera com està escrit el text permet que l’espectador sempre tingui més informació que els personatges de l’obra, i tots els actors interpreten múltiples papers, entrant i sortint d’escena contínuament. “Estic molt content d’haver entrat al grup de l’Oriol Broggi”, afegeix Joan Carreras, que interpreta l’aviador. Com els jocs que s’inventen els nens, les normes estan molt clares i estem davant d’una “comèdia molt seriosa”. La música de l’espectacle no serà l’original de Paul Dessau, sinó que anirà a càrrec de Joan Garriga (i una banda de músics), que ja ha treballat amb el director a L’orfe del clan dels Zhao o Bodas de Sangre. El músic explica que ha optat per no inspirar-se en el llunyà Orient, sinó en un de més pròxim (“Hem agafat el tren de Rodalies, no el Llarga Distància”). Sentirem una música més propera a l’est d’Europa, un folk que en algun moment pot recordar una taverna del Berlín d’entreguerres.

Tant Broggi com Albertí eviten assenyalar les afinitats que el text pot tenir amb el moment actual de la política catalana, tot i que l’obra acaba amb un judici. El director del TNC remarca la importància que va tenir Brecht en una època, els anys setanta, on “el teatre català era polític o no era”. La influència de l’autor en la tradició alemanya i, per tant, europea, del teatre que es pot veure al nostre continent avui en dia és innegable. “Brecht ens ensenya que encara tenim moltes sutures per fer”, declara Albertí, que també reconeix la immensa sort de tenir una figura com Feliu Formosa. “Si vols que una cosa parli de Munic, fes que l’acció tingui lloc a la Xina”, deia Brecht. Veurem si La bona persona de Sezuan encara ens segueix parlant a nosaltres, catalans del segle XXI, després de setanta-sis anys de la seva estrena.