La ràbia lila, l’espurna creativa

7.03.2019

“Vivim en un context social evidentment visual. Consumim les imatges en grans quantitats i a gran velocitat. I les imatges són molt poderoses. Les compartim a les xarxes, poden córrer com la pólvora. Són grans ferramentes que han d’estar  al servei del que és important. Han de ser eines de construcció d’aquest nou sistema on la igualtat de gènere sigui el fonament”. Aquestes són algunes de les paraules de Paula Bonet en el pròleg de Lila. Història Gràfica d’una lluita, de Toni Galmés i M. Àngels Cabré (Editorial: Comanegra, 2019).

© Lola Vendeta, 2017

La il·lustradora, pintora i escriptora deixa clara la idea que es reflectirà al llarg de tot el llibre: la història està en nosaltres, en les nostres accions, en les nostres paraules i en les nostres imatges. Perquè no és possible entendre la història si no es mira el carrer, si no es fa cas als moviments socials i culturals. La contracultura és el que ha sacsejat l’estabilitat política conservadora, i en aquest cas, patriarcal. Un dels exemples més clars que es mostren en el llibre són les Guerrilla Grrrls, sorgit el 1985 sota una màscara de King Kong que simbolitzaven el domini masculí. La seva estètica també evocava el posat de Marlene Diertich a La Venus rossa. La finalitat: alterar les consciències amb l’ús del terrorisme informatiu, amb el llenguatge com a espurna que encén la base de tota creació. L’any 2012 va aparèixer les Pussy Riot, a Moscou, durant un concert improvisat i sense autorització. Les tres activistes van interpretar cançons punk on suplicaven destitució de Putin, convidaven la Verge Maria a incorporar-se en el feminisme i l’exaltació de l’orgull gai. Hereves del magazín feminista Riot Grrrls!, les tres activistes van ser condemnades dos anys a presó per alterar l’ordre social. I podríem seguir viatjant des dels inicis de la humanitat fins als nostres dies.

Il·lustració de Will Edmond Wigfa, 1906

Les imatges, les pintures i les il·lustracions, com el periodisme i la literatura, són expressions que, majoritàriament ens ajuden a entendre el que està passant. Són documents històrics. El lema pacifista emprat durant la Primavera Àrab: “allò personal és allò polític”, el Pussyhat, les il·lustracions contra la misogínia de Trump, l’impacte internacional MeToo a través de les xarxes socials i la indignació per la pena aigualida de la Manada, entre moltes altres accions i reivindicacions feministes al llarg de la història, han fet esclatar l’onada feminista que avui vol capgirar-ho tot. Han estat el detonant de la ràbia. Una ràbia que s’ha traduït en creativitat. Coincidint amb  Emily Dickinson, “no envà, la millor manera de canalitzar l’experiència traumàtica és a través de l’art”. Paula Bonet, en el seu pròleg també diu: “És en un context com l’actual, en aquest moment de despertar col·lectiu, quan les dones ens atrevim a agafar la paraula i els pinzells i les càmeres en massa, quan ens adonem que hi ha una història – la nostra- que és important i que s’ha d’explicar perquè, el que és femení, forme també part del discurs oficial i perquè la nostra llibertat, i la de totes les que venen, és ara mateix el que més importa”.

La portada del llibre Lila, publicat per Comanegra

Lila. Història Gràfica d’una lluita, és doncs el recull històric i gràfic d’una lluita que encara continua. Un recull d’icones feministes i referències culturals. Un viatge per la història del feminisme, una lluita de color lila per a la consciència de classe i una aposta pel coneixement dels orígens de l’art polític feminista i les seves fites. Com deia Shepard Fairey (autor dels gràfics de la campanya electoral ‘Hope’ de Barak Obama i ‘We the people’): “Crec que l’art pot contribuir al fet que la gent actuï perquè, quan una imatge té un ressò emocional, aconsegueix arribar al fons, i pot afavorir la mobilització”.