La quarta paret

2.10.2017

Dissabte a la nit, la vigília del referèndum, pensava amb un cert pessimisme que estàvem condemnats a fer teatre. El món és ara una lluita per la representació, per construir i dominar el relat. I amb una consulta impugnada per l’estat, era importantíssim fer una demostració de civisme que fos creïble per als observadors internacionals, que eren al capdavall els únics espectadors que havien pagat entrada.

Gent davant els antiavalots de la policia espanyola al centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

Sí, el Mourinho ja ens ho havia dit una vegada: “Els catalans feu teatre”. Com podíem sostreure’ns al simulacre? L’única manera de desempellegar-nos de la teatralitat era dipositar el vot amb la fe que, tot i sabent que per al govern espanyol no tenia cap mena de validesa, anava de debò.

Els catalans hem renunciat a la violència i al poder i hem volgut apoderar-nos de la bondat. I no hi ha res que faci més ràbia als espanyols que aquest nostre posat de bondat, que ells troben fals, fariseu i teatral. Nosaltres, burros, hem preferit massa vegades ser els bons abans que guanyar.

Això pensava jo, dissabte a la nit, i vaig estar a punt d’escriure sobre la nostra insubornable teatralitat: els catalans intentaríem fer un bon paper a les urnes i els policies i guàrdies civils es limitarien a tancar col·legis per fer inviable la consulta i provocar per deslegitimar el resultat. I a partir d’aquí cadascú imposaria el seu relat als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, que és el camp de batalla on realment podíem guanyar o perdre. La guerra mediàtica era fàcil de perdre, però podíem aspirar a que es fes visible al món el xoc de mentalitats i la nostra decisió de marxar.

No vaig entendre que el govern espanyol creia tant com nosaltres en la fe de les urnes. Sempre han menyspreat la nostra ingenuïtat, però l’han estroncat quan l’han vist perillosa. Hi ha tantes coses que no entenen! I per això s’equivoquen tant. Però aquesta vegada sabien que ens ho crèiem, que no anàvem als col·legis electorals a fer teatre. Ens coneixen bé, doncs, però no saben com tractar-nos.

L’atac a Sant Julià de Ramis, a primera hora, televisat en directe per a màxima exemplaritat (us heu fixat que els policies no han confiscat ni un mòbil?) havia de servir per sembrar la por i dissuadir la gent d’anar a votar. Impedir de totes totes que un 50 +1% del cens pogués votar i així deslegitimar el resultat. Els cops de porra van servir per fer-nos adonar, als que estàvem abduïts per les paraules de Mourinho, que havia caigut la quarta paret i s’havia acabat el teatre. La catalanofòbia que ha campat aquests darrers anys a les xarxes socials, ofensiva però fins ara indolora, per fi trobava una sortida en cada cop de porra i cada trau.

El dia abans corria per whatsApp un rumor que alertava que la policia actuaria a partir de la una del migdia per emportar-se les urnes plenes. Però no va ser així, probablement perquè no buscaven tant confiscar vots emesos com espantar els que encara no s’havien de dipositar. Vam entendre aleshores quin era el seu concepte de proporcionalitat. Qui adopta un criteri de proporcionalitat parteix de l’arrogància que té la vara de mesurar i el control del marc de la legalitat. L’estat és el garant del benestar, però també és aquesta prepotència. Els catalans que volem un estat haurem d’aprendre que la nostra bondat no sempre és compatible amb l’arrogància.

Finalment hem entès què volia dir Rajoy quan parlava de proporcionalitat. Proporcionalitat volia dir, segons ells, que no matarien a ningú. Si és així, han aconseguit humiliar-nos sense traspassar els límits tolerables de la violència d’estat, un dret d’agressió al qual cap estat europeu no pensa renunciar. Els hem d’agrair, doncs, que no ens hagin assassinat, però almenys ha caigut la quarta paret. La lluita pel relat continua. Hem de confiar que avui estem una mica menys sols.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Entestats a fer les coses bé, sempre, sempre. Això té el seu costat bo perquè és noble i creiem en la noblesa, i creiem amb una fe de pedra picada que amb la bondat es pot viure millor. Hem de continuar sent així, però també caldrà ser una mica murris. Els actes murris sorgeixen de la intuïció, i aquí sí que per més que ens creguin conèixer, sempre fallaran. Coratge, ànims, i estima pel que hem estat capaços de fer. I un aplaudiment, gens teatral, pels ferits que ho han estat per tots. Gràcies infinites.