Adesiara Editorial recupera ‘Primera part’ de Cèlia Suñol

11.11.2014

Adesiara Editorial torna a sorprendre els lectors amb una recuperació: Primera part, òpera prima de Cèlia Suñol, una autora oblidada de postguerra que va guanyar l’any 1947 el Premi Joanot Martorell. Jordi Raventós i Mireia Sopena van presentar el llibre a Laie acompanyats del fill de l’autora, Anton Hansen.

Cèlia Suñol amb le seu fill

Cèlia Suñol amb le seu fill, Anton Hansen

Si bé totes les històries que tenen una primera part solen tenir-ne una de segona, la Primera part de Cèlia Suñol no en té. I és que la segona part roman encara inèdita i espera que algun editor valent es vegi en cor de fer-li veure la llum, com ha fet l’editor d’Adesiara amb la seva opera prima.

“L’objectiu de la col·lecció «De cor a pensa»”, diu Raventós, editor d’Adesiara, “és editar bons autors catalans que resten desconeguts”. “I aquesta novel·la s’hi adiu molt, amb aquesta col·lecció”, afirma rotund l’editor. Primera part és una gran novel·la del segle XX, que, tal com remarca Mireia Sopena, autora del pròleg de l’obra, és la primera novel·la catalana que va rebre el Premi Joanot Martorell l’any 1947, durant la postguerra, per la qual cosa va ser publicada llavors per l’editorial Aymà. “Primera part va confirmar l’esperança per salvaguardar la literatura catalana, ja que va ser la primera novel·la que va aparèixer durant el franquisme”. De fet, l’obra de Suñol va tenir molt bona acollida —precisament, l’editor va trobar una carta que Joan Triadú havia enviat a Maria Carme Porta, pocs mesos després de ser publicada la novel·la, on n’hi recomanava vivament la lectura—, però, tanmateix, la novel·la Primera part va ser censurada, perquè s’hi confrontava la religió i llibertat moral de la societat danesa amb l’espanyola.

“És un dia de festa per la literatura catalana perquè Adesiara ens ha regalat Primera part”, diu durant la presentació de l’obra Mireia Sopena, que reconeix la tasca no només del segell, sinó també de l’hereu de Suñol, que n’ha preservat la memòria durant tots aquests anys, i gràcies al qual han pogut accedir a la vida de l’autora. “Es considerava una persona que li agradava escriure, no una escriptora”, recorda Anton Hansen, fill de Cèlia Suñol.

La vida de Cèlia Suñol va quedar estroncada per una sèrie de circumstàncies. Nascuda en el si d’una família acomodada, ella i les seves germanes van tenir accés a una cultura refinada: “devoraven els volums de la fabulosa biblioteca del pare”, escriu Sopena al pròleg de l’obra (pàg. 9). Va estudiar piano i va anar a les Escoles Franceses i a l’escola nord-americana Col·legi Internacional de Vallvidrera, al peu del funicular. No obstant això, el confort i la felicitat amb què van viure les germanes Suñol es va veure trencat “arran de la inesperada mort de la mare el 1912 i, per acabar-ho d’adobar, la del pare el 1918” (pàg. 9). Aquests fets van marcar la trajectòria de Suñol.

Suñol va tenir una vocació literària intermitent. Formava part de la colla de Sabadell, i es feia força amb Joan Oliver o els germans Trabal. Tot i el futur prometedor que tenia com a escriptora, les circumstàncies a què es va haver d’enfrontar al llarg de la seva vida, van obligar-la a deixar-ho. De jove, el 1921, a causa d’un brot de tuberculosi, va viatjar a Davos per curar-se de la malaltia. Allà va conèixer el seu primer marit —i l’amor de la seva vida—, Kaj Hansen, que també patia tuberculosi i amb qui va tenir el seu primer fill, Anton Hansen. Amb ell, va viatjar per diferents països d’Europa a la recerca de sanatoris per millorar la salut de Kaj i es van acabar casant a Copenhaguen. Tot aquest periple la va convertir en una persona cosmopolita, capaç de parlar llengües com l’anglès, el francès, l’alemany, o el danès.

Jordi Raventós, Anton Hansen i Mireia Sopena durant la presentació de 'Primera part' | Foto: Griselda Oliver

Jordi Raventós, Anton Hansen i Mireia Sopena durant la presentació de ‘Primera part’ | Foto: Griselda Oliver

Malauradament, Kaj Hansen no es va recuperar mai de la tuberculosi i va acabar morint, just tres anys després de néixer el seu fill. Aquest fet va fer que Cèlia Suñol hagués de tornar a enfrontar-se amb la vida, aquesta vegada amb un fill a l’esquena. Va aconseguir, a través de Marià Manent, que era cosí seu, contactar amb editorials i fer informes de lectura, “deliciosos”, segons Mireia Sopena. Va haver de pujar tota sola una criatura, cosa que li va fer passar moltes penúries i calamitats. Al cap de quatre anys, es va tornar a casar, amb Joaquim Figuerola —que també anava amb els de la colla de Sabadell—, que des que la va conèixer n’estava enamorat i van tenir una filla, que li van posar el nom de Rosa. Suñol, però, mai es podria enamorar d’algú com ho va fer de Kaj Hansen, i així li va dir a Figuerola.

Durant aquells anys, Suñol va aconseguir una feina de secretària al Departament de Cultura. Quan semblava que la situació millorava, Figuerola va morir el 1945 a causa d’una angina de pit. Suñol es va tornar a quedar sola amb dues criatures. Per aquest motiu va cercar en l’escriptura professionalitzar-se per poder aconseguir diners.

Primera part es basa en matèria autobiogràfica, perquè els fills, tal com explica Anton Hansen, “poguessin tenir un record del primer marit de la mare”. Un dels aspectes més importants de la novel·la és que, quan es confronta amb qualsevol altre novel·la seva, ja sigui un conte o una nouvelle, dóna una visió més completa i rica de Suñol. Per exemple, el conte el Nadal de Pablo Nogales o El bar, una nouvelle censurada pel franquisme, fan de contrapunt de Primera part, en les quals impera una mirada desencisada i sòrdida que es fa palesa amb l’aparició d’estraperlistes, prostitutes, etc. “És una mirada crítica, però benigne”, subratlla Sopena, ja que permet que històries colpidores es puguin llegir amb amabilitat.

La seva obra té una certa tirada al sentimentalisme; ella es considerava una dona sentimental sense complexos. “En efecte, l’obra suñoliana, fruit d’una formació intel·lectual d’abast europeu i d’un interès manifest per l’emancipació de la dona, recull preocupacions anàlogues a les d’escriptores com M. Teresa Vernet, Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda, però bé que la crítica literària, influïda pel moment de la seva eclosió, el 1947, ha tendit a inscriure-la a la generació de M. Aurèlia Capmany, Maria Dolors Orriols i Teresa Pàmies”.

La segona part d’aquesta novel·la, que roman inèdita, és Sílvia, el nom que rep l’alter ego de Suñol en l’obra. A diferència de la primera, que és una novel·la popular, és molt menys autobiogràfica. Sembla que Suñol no n’acabava d’estar satisfeta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Molt bon article. Només un “però”, relacionat amb el darrer paràgraf.
    Vaig tenir ocasió d’assistir a l’acte que va organitzar l’editorial Adesiara per presentar la novel·la a la premsa. I em va semblar entendre exactament el contrari del que es diu al final de l’article. És a dir: que “Sílvia” és encara més autobiogràfica (i no pas menys) que “Primera part”. Segons vaig entendre, l’autora, aconsellada per algú (no recordo qui), va novel·lar a posteriori la primera part de la seva autobiografia. Vaja: que la va reescriure com a novel·la. En canvi, no va fer el mateix amb la segona part (“Sílvia”), encara inèdita, i que és un text menys literari i elaborat.