La primera edició del festival FEM deixa bon gust de boca: dia u

La primera edició del Festival FEM, organitzat per l’associació Fem Ateneu -responsable d’una programació anual de concerts acústics a l’Ateneu d’Arenys-, els segells Gat Records! i Nautilius Recordings, es va celebrar el passat cap de setmana, concretament, el divendres 13 i el dissabte 14  al patí de l’imponent Edifici Xifré (diuen que qui el va construir hi resta enterrat) d’Arenys de Mar.

Amb la voluntat d’esdevenir “un referent dins el panorama musical català”, el divendres 13 l’organització del FEM enllestia el muntatge mentre les proves de so anaven un pèl tard, fet que va comportar un retard important en l’horari establert…coses del directe!

L’encarregat d’obrir el festival, cap a quarts de vuit del vespre, va ser Dídach Rocher. Amb dos treballs publicats, “El Nus” i “Porpra”, la seva és una proposta cent per cent d’autor. Contemplatiu, a voltes fosc i sempre profund, amant del silenci i amb una poètica molt marcada, Rocher ha anat agafant cos -com els bons vins- dalt l’escenari. Amb l’acompanyament del multiinstrumentista Aitor Buñuel, el directe de Rocher va transitar per les agulles d’un rellotge quasi aturat.

El relleu el va agafar el sabadellenc Albert Freixas -el coneixem fent les cordes d’Ix!– que va presentar “{U}”. És, segurament, un dels debuts discogràfics més interessants de la cançó d’autoria catalana. Músic i intèrpret que no falla, va mostrar també la faceta d’autor i compositor d’unes cançons que prenen de referència el pop britànic per abraçar el folk, el jazz i una electrònica suau. Va valdre’ls del looper per donar consistència a una veu magnètica i omplir, tot sol, l’escenari.

La primera sorpresa per un servidor fou el trio Seward. Contrabaix jazzero, guitarra acústica i veu amb mil registres, ordinador i guitarra elèctrica. Aquesta era la posada en escena d’un grup que ens va fer viatjar per un pop electroacústic experimental, oníric, atmosfèric, psicodèlic…Qualitat, personalitat i atreviment en un directe que va captar moltes de les orelles presents. Val la pena escoltar “Home” i gaudir-los en directe.

Del projecte personal Esperit! de Mau Boada se’n comencen a dir moltes coses, la majoria bones. La proposta d’aquest hiperactiu de l’underground català és inclassificable. Ranxeres, psicodèlia, cants tel·lúrics, hardcore i metal per dir alguna cosa. Aquest cop, més centrat que en d’altres ocasions, va oferir “Endavant Continu” en un directe sense fissures, brillant i autènticament feréstec. Va captar tota l’atenció -també la dels tècnics- i va agradar perquè la seva és una proposta que transpira llibertat.

Els Ix! era, a banda de corresponsable del festival a través de Gat Records, un dels plats forts del festival. Quasi oblidats pels pels grans mitjans i massa desapercebuda per un sector important del públic català, van oferir un directe complet dels dos treballs “Autòmat Infinit”, “L’ingenu és lliure” i, sobretot de l’últim, “Immersió”. Més lluminosos ara, van començar fluixos però van agafar força al tram final del concert amb un eufòric David Mullor -veu- i uns precisos Eduard González -bateria- i Eduard Farrés -teclats-. En procés d’evolució, un servidor espera que no oblidin la poètica contracultural i el pop-rock d’alta volada que van servir al brillant “L’Ingenu és lliure”.

El nou projecte del rocker Eric Fuentes, que s’acompanya dels Mal, nosegueix la moda que impera en l’escena catalana. La seva és una proposta de rock i punk-rock nord-americà dels 80 i en directe es desenvolupen amb total solidesa i entrega. Un còctel ben treballat que va servir per oxigenar la dinàmica popera que havia predominat fins el moment.

I tancava la nit un altre plat fort, La Banda Municipal del Polo Norte, coneguts però mai escoltats per qui escriu les ratlles. El directe va ser una festa de pop canalla. Ironia cínica, anti-amorosa i de classe (social, sí!) amb un Òscar Andreu -mestre de cerimònies- antiheroi triomfador. Autèntiques bèsties a l’escenari, van ser els únics que van fer referències directes a les últimes decisions del govern espanyol al crit Que se jodan!. Gran final de festa per la primera nit amb gran part dels organitzadors dalt l’escenari.

Amb bon regust musical a la boca, marxàvem amb la sensació d’haver estat en l’inici d’una bona història malgrat un fluixa assistència de públic, al nostre entendre. Potser la novetat, la coincidència amb altres festivals i propostes musicals de renom o potser el fet que allò que s’etiqueta com a pop català no està tant normalitzat com alguns afirmen. Sort n’hi ha, de propostes populars de base com les del FEM que s’entesten a aconseguir-ho.

Llegiu el blog de Joan Gener, aquí.

Twitter: @En_Joan