La primavera republicana del 1938

27.04.2018

Fa 80 anys, a les portes de la primavera del 1938, el 17 de març, Barcelona era bombardejada brutalment per l’aviació feixista, provocant 551 morts, 1.151 ferits i un total de 446 edificis entre afectats i destruïts. Entre els mesos de març i abril del 1938 es produí l’ofensiva franquista al front d’Aragó i l’ocupació de les primeres poblacions catalanes. Volem recuperar talls de veu de personalitats de la cultura catalana que des de les seves respectives posicions van descriure algunes vivències relatives al context cultural i, en especial, al patrimoni documental en aquells mesos.

 

Bombardeig sobre Barcelona

Bombardeig sobre Barcelona

L’1 d’abril de 1938, l’arxiver i historiador Agustí Duran i Sanpere, cap de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, escrivia “sembla, però, que a la Casa de l’Ardiaca serà tapiada la finestra de la planta baixa que dóna a la Plaça Nova, hi seran duts els vidres que cal substituir després de la trencadissa ocasionada pel bombardeig del dia […] de gener. Els vidres trencats foren 120.”

El 5 d’abril de 1938, el general Franco derogava l’Estatut i suprimia la Generalitat i el Parlament de Catalunya.

El 22 d’abril, Duran i Sanpere recollia en el seu dietari “dos camions de l’Arxiu Notarial de Cervera descarregats a Viladrau.” En aquest municipi s’hi refugiaren els arxius més importants del país durant la Guerra Civil Espanyola.

El 23 d’abril, Sant Jordi, el pedagog Joan Triadú afirmava, “avui a la tarda les llibreries eren tancades”.

El 24 d’abril, l’escriptor Marià Manent, des de Viladrau, escrivia: “Fa fred. Al matí m’arribo a Viladrau i després, amb en Duran i Sanpere, vaig al Noguer, on potser seran instal·lats fons dels arxius de Catalunya”.

El 26 d’abril, un decret del ministre de l’Interior, Serrano Suñer, del primer govern de Franco creava la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos per confiscar tota la documentació republicana d’institucions, partits, entitats i particulars, que esdevindria la matèria primera per exercir la repressió, un cop finalitzada la guerra.

Veiem com mentre el Govern de la Generalitat protegia els arxius històrics catalans del perill de destrucció, alhora, les tropes franquistes confiscaven els documents que generaven les institucions, particulars i entitats republicanes que tindrien com a destí Salamanca. El 20 de maig, Duran i Sanpere, deia, “a Viladrau, visita al Noguer.” Un dels edificis de Viladrau on s’instal·laria una part dels arxius catalans.

El 31 de maig, Joan Triadú, aleshores mestre a Granollers, escrivia “avui ha estat el dia pitjor que he passat en aquesta fins ara tranquil·la població. Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l’aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a milers de persones ! […] L’atac ha agafat de ple les cues de gent que anava a comprar menjar. Sembla que hi ha més d’un centenar de morts i molts més ferits.”

Pere Bosch i Gimpera, conseller de Justícia de la Generalitat, explica ”a la vegada que la tasca de conseller de Justícia, continuava al meu càrrec el Rectorat. El setembre del 1937 s’havia restablert el Patronat de la Universitat, i s’emprengueren de nou els cursos. Fins i tot Carles Riba va llegir la seva memòria doctoral sobre Maragall (maig del 1938). Hi havia a Barcelona professors d’altres universitats espanyoles que incorporàrem al nostre professorat, entre ells l’astrònom Pedro Carrasco i el filòleg Pedro Urbano González de La Calle”.

L’1 de juny, Marià Manent, escrivia des de Viladrau: “Matí núvol. Ha plogut un moment, però la tarda ha estat clara i tèbia. La ciutat florida posa vels de núvia pels marges. Per a nosaltres, la vida, ara, és això: mort i flors, cicuta florida. Déu meu ! Quan s’acabarà l’exili ?”

El 15 de juny, l’historiador Ferran Soldevila, des de Barcelona deia; “Ahir, abans de posar-me a dormir, vaig tancar bé el balcó i vaig tapar-me l’orella bona amb cotó fluix. Cada nit vénen cap a les tres a bombardejar, i el millor que un hom pot fer és seguir dormint. Si no, resulta mot fatigant. He dormit fins a les sis. I ara resulta que a les tres hi hagut alarma. No l’he sentida. Ara a quarts de nou, n’hi ha tornat a haver. Han passat ambulàncies. Hi ha hagut força soroll.”

Aquella va ser la darrera primavera republicana a Catalunya. Acabem amb unes paraules de Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat republicana:

“I és que poques vegades al llarg de la Història s’ha tingut, enmig del trasbals de la guerra, tanta preocupació per a la salvaguarda de les obres d’art; d’una banda, perquè havent arribat el poble català a un alt nivell de civilització, sentia fortament les exigències de la cultura superior; i, d’altra banda, perquè el conjunt de velles obres romàniques i gòtiques; i els pergamins i documents antics constitueixen els fonaments de la seva personalitat espiritual que estima amb  profund fervor.”

Han passat 80 anys d’ençà que vam perdre la República; recuperar la memòria històrica d’aquell conflicte és inquietant però certament alliçonador i imprescindible per defensar els valors democràtics perduts aleshores i lluitar per un present més just i més lliure.